Jordi de Miguel/ CanalSolidari.org

mmm… com s’ha animat la cosa! El que buscàvem eren pel·lícules que puguéssin crear debat sobre la interpretació històrica de líders com aquests, més que de conflictes o fets puntuals. De documentals n’hi ha de boníssims i les mateixes preguntes que ens fem aquí sovint són vàlides per qüestionar-se la seva interpretació. Allende de Patricio Guzmán em va agradar molt a mi també.

Molt interessant l’enllaç que ens passa en Restless (merci!) amb les opinions de Juan Tejero sobre Mandela i el cine biogràfic sobre líders mundials. No us el perdeu! Parla del Gandhi de Richard Attenborough i de Viva Zapata. D’aquesta diu “como lección de historia: inexacta”. L’heu vist?

La pel·lícula que comentes, Sergi, sobre John Reed es va titular “Reds”, tot i que no el podríem considerar un líder…

Està clar, LaSanto, que pel·lícules sobre dones n’arriben poques i de dones del Sud encara menys. Quan fèiem llista sobre les que podrien sortir al nostre article, vam estar pensant-hi i és una mica frustrant comprovar-ne l’escassetat… tampoc ens ha d’estranyar, si la “Història” ja s’ha encarregat d’amagar-les. Aida Lafuente, Evita, Hipatia de Alejandría, Frida Kahlo van ser líders i tenen la seva pel·lícula, però són gotetes en un oceà. Sobre el d’edulcorades o no… la veritat, jo crec que Comandante, tot i ser una entrevista, també és un film edulcorat, perquè l’Oliver Stone va deixar escapar una oportunitat única per qüestionar de debò la figura de Fidel, i en canvi va deixar que aquest convertís l’entrevista en un aparador sense massa obstacles.

Sembla que coincidiu en què les de El Che del Soderbergh són fredes. Però tampoc us heu mullat massa… per què la va fer així? Per no enganxar-se els dits? Puc entendre que no en volgués fer un heroi massa idealitzat, però crec que se’n va anar a l’altre extrem, no?

En fi, a continuar proposant pelis! Jo ja estic ampliant llista, merci a totes i tots!

Gràcies Jicá, Dani, Iolanda i Jaume pels vostres comentaris!

Està clar que és un tema que fa mal. Sembla que com més gran és la catàstrofe, més “free pass” es tingui a l’hora d’informar. El sensacionalisme i la frivolitat amb què s’està tractant les víctimes en alguns mitjans són difícils de païr.

Crec que tens raó, Dani, quan et preguntes si ens calen aquest tipus d’imatges per comprendre la magnitud d’una tragèdia com aquesta i per mobilitzar-nos. Certament, potser tenim un problema. Però també és veritat que de vegades imatges “dures” ens ajuden a prendre consciència d’un fet o ens revelen una realitat que és necessària atacar i que restava silenciada. No sé, especulo ara, potser, eh, però, per exemple… una esbatussada de la policia? Ara, si és així, on està el límit?

Em sembla molt interessant també el que comentes de l’efecte desmobilitzador que poden tenir certs missatges llançats sense massa coneixement de causa, i el que diu el Jaume és cert també: jo he escoltat versions de tot tipus en un marge de dos dies.

Iolanda, jo crec que sí apareix cert context (Haití el país més pobre d’Amèrica Llatina, una mica d’història…), amb comptagotes, és clar (o el que dic: supeditat al realment “important”), però el que trobo a faltar és una explicació de les motivacions d’aquesta història. Sabem que Estats Units i mitja Europa han posat la mà sobre Haití, però res de les motivacions sistemàtiques i estructurals d’aquesta història i res del “què hi hem guanyat nosaltres”. Autocrítica social 0. Estranya molt també que no es mencioni el tema de la cancel·lació del deute, per això animem a les entitats a utilitzar espais com CanalSolidari.org per fer difusió de les vostres demandes.

En aquest sentit, les noves tecnologies ens han permès tenir accés a una informació que, està clar, d’altra manera… us imagineu aquest cas fa 10 anys? Que puguem debatre sobre el tema en un espai com aquest ja és un pas inmens endavant!

(Ep, i de ben segur que coneixeu bones pràctiques de mitjsns! No dubteu en fer-nos-les arribar!)