Vas al Sud “per ajudar”? Potser et toca reflexionar

Durant quatre dies i amb l’acompanyament de la Oficina de Cooperació i Solidaritat de la UdL, aquests estudiants han assistit a unes sessions de preparació en les quals hem tingut el privilegi de comptar, entre d’altres, amb la presència del professor de Secundària i membre d’Educació Sense Fronteres, Pedro Hernández. Unes sessions plenes de contingut transformador, reflexions i creixement personal, com s’evidencia en entrevista. Una síntesi de les idees essencials que cal tenir presents quan viatgem al Sud en clau de solidaritat.

Què aporta a la societat viatjar al Sud en clau de solidaritat?
Un dels trets definidors de les societats riques del Primer Món és l’altíssim grau d’egoisme de seus ciutadans, la qual cosa ja implica una despreocupació de tot allò que no suposa un benefici propi. A la nostra societat, la solidaritat està induïda, associada a moments d’excés de consum i practicada com a rentada de consciència de qui se sent privilegiat al mig d’un món molt desigual (pensem en les campanyes solidàries del Nadal, per exemple). Estem parlant d’una solidaritat mercantilitzada: ajudant comprem tranquil·litat moral.
El viatge solidari al Sud (si es fa sobre la base del compromís, comporta una preparació ideològica i acaba constituint-se en una experiència vital i no en una visita), aporta a la nostra societat persones sensibilitzades envers les desigualtats existents al Món i sensibilitzadores de la necessitat de solidaritat compromesa.

Quin és el plantejament habitual i la motivació de les persones que opten per fer un voluntariat en països del Sud? Quina seria l’actitud adequada?
Les motivacions del ‘primermondistes’ que decideixen anar a viure (no a veure) l’anomenat Tercer Món resulten tan variades com la tipologia de les personalitats. És molt comú el sentiment d’insatisfacció del funcionament sofisticat, superficial i materialista de la nostra societat i el desig d’experimentar noves formes de relacionar-se amb persones senzilles i de percebre la vida amb paràmetres elementals i humans… En la majoria d’ells resulta fàcil descobrir una immensa voluntat d’aprendre, d’experimentar i d’experimentar-se (de conèixer-se i de provar-se). Tot això sota la gavardina del “vull anar a ajudar”.

Com es pot deduir, les motivacions més comunes són, en el fons, egoistes. És l’egoisme altruista que diuen. En realitat, molt més important que les raons per les quals determinades persones decideixen anar al Sud, són les condicions en les quals tornen. És cert que el viatge al Sud pot ser utilitzat per alguns desaprensius com a turisme exòtic o com experiència personal “heavy” amb la qual poden exhibir-se davant les seves amistats. Però no és menys cert que això són casos aïllats, encara que molt escandalosos (que resten neutralitzats per les actituds de la resta del grup).

I després del “vull anar a ajudar”, que ve?
Val la pena comentar el “vull anar a ajudar”. És una idea fixa en totes les persones que decideixen anar al Sud. La lògica, el respecte i la experiència aconsellen que els primers contactes amb l’anomenat Tercer Món han de ser d’observació i d’aprenentatge reflexiu i no d’acció (què podem fer nosaltres en un món del qual no coneixem res i que funciona amb esquemes i valors diferents als nostres?).
L’actitud més profitosa per a tots és la de anar al Sud amb voluntat d’aprendre per a comprometre’s. On podem actuar força és aquí, en el nostre món, a la societat que sí sabem com funciona. És aquí on podem fer visible el món oblidat que ham descobert i viscut; és aquí on podem sensibilitzar i col•laborar amb qui treballa en tasques de cooperació solidària.

Quines opcions tenim per viatjar al Sud?
A banda dels esquemes turístics, no resulta fàcil viatjar al Sud. Cap ONG envia ningú a visitar el Sud (la qual cosa seria una contradicció). Normalment, les persones que viatgen al Sud ho fan amb alguna missió específica: identificar, gestionar o avaluar projectes (i, per això, han de tenir demostrada la seva formació i el seu compromís solidari).
Algunes poques organitzacions (ONG, universitats, fundacions…), plenament conscients del potencial d’aprenentatge i de generació de compromisos que tenen els viatges al Sud, organitzen estades curtes per a qui mostra la seva voluntat de conèixer el món de la cooperació solidària. Aquestes experiències comporten sempre una formació més o menys intensa sobre el que és el Tercer Món i sobre els perills del nostre etnocentrisme, l’acompanyament reflexiu de la vivència, una avaluació rigorosa a la tornada i el disseny d’accions de sensibilització.

Hi ha una ONG que organitza estades d’un mes a diferents realitats del Sud: SETEM. El seu plantejament és: et formem (durant un trimestre), tu et prepares ideològicament, treballes amb els companys i companyes amb els quals viatjaràs, recaptes els diners que puguis, et proporcionem un destí, viatges en grup, observes i reflexiones, fas el que et manin, aprens com és i com viu la gent, calles, tornes i, si has aprofitat el viatge, t’involucres en tasques de cooperació aquí.
També hi ha organitzacions que fomenten el viatge de brigades de treball d’un mes a Cuba i a Nicaragua i d’altres que envien docents a intercanviar experiències d’aula i formació.

Seria preferible que les ONGD deixessin d’anar al Sud i dediquessin energies i pressupostos a fer tasca al Nord?
Aquest és un dilema permanent. El Sud necessita, més que persones, recursos econòmics i tècnics. Ells sabem millor que nosaltres el que s’ha de fer i com s’ha de fer. Tot i això el treball cooperatiu (gent d’allà amb gent d’aquí) desprèn ingents beneficis intangibles però d’una riquesa humana extraordinària: el coneixement i aprenentatge de formes diferents de concebre els problemes i de trobar les solucions, l’exemplificació de l’idea que al nostre món és possible trencar les distàncies i les diferències per a fer coses conjuntament, la materialització de la solidaritat, les satisfaccions morals derivades de la pràctica de la solidaritat, l’establiment de relacions humanes entre persones i organitzacions d’àmbits culturals diferents… És possible que res d’això tingui preu, però té molt valor.

Com han percebut els joves que han d’anar al Sàhara els segrestos de cooperants a Tindouf?
Els segrestos produïts als campaments del Sàhara constitueixen un factor de tensió per a tots els agents implicats en el viatge: el Front Polisari, la universitat, el centre educatiu, l’ajuntament i, sobre tot, les famílies i els participants. Afortunadament, són molts agents i en tots ells predomina la maduresa. S’ha d’actuar amb prudència però sense alarmismes. És de suposar que el mateix Front Polisari és el més interessat en que no es torni a produir cap incident. Als seus campaments hi ha, de forma permanent, centenars de cooperants voluntaris, representants de les ajudes amb les quals sobreviu el poble sahrauí. Podem pensar que, des del segrest, hauran reforçat les mesures de seguretat per a cooperants. Això ha de ser un element tranquil·litzador. No obstant, en la majoria del joves pesen més les ganes de viure l’experiència que el temor a l’improbable segrest. A les famílies es veu que no és així.

Imatge: Els estudiants que van anar a la primera expedició a Tindouf transmeten als que viatjaran ara l’experiència obtinguda.