Una dècada de lluites contra el deute extern i per la justícia global: ha servit d'alguna cosa?

El 12 de març de 2000 va estar marcat per dos esdeveniments: Les eleccions generals en les que el Partit Popular va assolir la majoria absoluta per governar, i la Consulta Social per l’Abolició del Deute extern en la que va participar més d’un milió de persones. Ja han passat 10 anys?

Sí, ja han passat 10 anys. Una dècada en què moltes de les persones que van participar en aquella mobilització han seguit lluitant contra el deute extern i per la justícia global. Però, que hem aconseguit després de tots aquests anys?

Ja no sabem mobilitzar com abans

Aquell març de l’any 2000, i els mesos anteriors, prop de 20.000 persones d’arreu de l’Estat es van coordinar al voltant de la Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern per organitzar una Consulta Social que suposaria una mobilització sense precedents a l’Estat espanyol, i a nivell internacional. Malgrat la prohibició de la Consulta per part la Junta Electoral i la repressió patida en algunes localitats, 1.087.792 persones van donar el seu vot, i el 98% a favor de la cancel·lació total del deute extern. Va ser un exercici de democràcia en majúscules. Un exemple d’autogestió per part d’un moviment horitzontal i radicalment democràtic de persones i xarxes que es va anar estenent arreu de l’Estat durant els mesos previs a la Consulta. Més de 1.400 col·lectius es van implicar en la Consulta Social, que es va realitzar a gairebé 500 localitats de tot l’Estat espanyol.

Eren els anys de l’explosió antiglobalització. Pocs mesos després de la batalla de Seattle, la Consulta va ser el primer esglaó d’un cicle de mobilitzacions que es va mantenir a cop de cimera durant prop de 4 anys. A la Consulta va seguir la creació del Moviment de Resistència Global (MRG) i les mobilitzacions a Praga contra el Banc Mundial i el FMI. A inicis de 2001, el mateix Banc Mundial anunciava una reunió a Barcelona, havent-la de cancel·lar poc després per l’enorme oposició social i mobilització que va suscitar. La campanya Contra el Banc Mundial, que va agafar prestat l’històric adjectiu de Rosa de Foc, va aglutinar desenes de milers de persones a Barcelona durant el juny de 2001 per protestar contra la Globalització Neoliberal. A les mobilitzacions de Barcelona, durament reprimides per les forces policials, va seguir la mobilització de Gènova contra el G8, també recordada per la dura repressió policial i la mort de Carlo Giuliani, assassinat per un carabinieri. El primer semestre de 2002 la campanya contra l’Europa del Capital, durant l’anterior presidència espanyola de la Unió Europea, va convocar també massives manifestacions a Barcelona, Madrid i Sevilla. El segon semestre de 2002 estaria marcat per l’amenaça de la guerra, concretada amb l’inici la invasió d’Afganistan, i contestada amb més de mig milió de persones al carrer durant el Fòrum Social Europeu de Florència. Pocs mesos després, el 15 de febrer de 2003, milions de persones es manifestarien arreu del món contra la imminent invasió del Iraq, amb importantíssimes mobilitzacions a l’Estat espanyol.

Aquells anys van estar marcats per moltes altres mobilitzacions a nivell local i internacional. El naixement i consolidació dels Fòrums Socials Mundials, amb les seves reproduccions a nivell Europeu i local. Allà on es reunís el G8, l’OMC, el Banc Mundial, el FMI o la Unió Europea, s’organitzava la resposta popular en contra del model econòmic i polític que aquestes institucions representen i imposen. Durant aquells anys els moviments de Deute es van integrar en aquesta marea global altermundialització, que buscava, i encara busca, construir aquell altre món que creiem possible. Va ser un cicle mobilitzador que d’alguna manera es va anar apagant amb les mobilitzacions contra la guerra del Iraq. Excepte en ocasions puntuals, com la darrera Cimera de Copenhaguen, des de 2004 i fins avui, les propostes dels moviments i organitzacions socials no obtenen la resposta d’antany.

Ara moltes activistes recordem aquells anys amb nostàlgia, demanant-nos on ha quedat tot allò. En un moment de crisi com l’actual esperaríem que el poble es revoltés i s’unís a les propostes mobilitzadores dels moviments socials, com passava a principis de la dècada. Però lluny d’això, les mobilitzacions contra la crisi han estat més aviat minses. “Què estem fent malament?”, ens demanem tot sovint a les assemblees i a les manifestacions amb escassa participació.

El món segueix girant … amb tants o més problemes que abans

Malgrat les lluites de la societat civil, i les promeses i els “plans d’alleugeriment” arrencats a governs creditors i les institucions financeres internacionals (IFI), el problema del deute extern no està solucionat. A pesar dels pagaments que, any rera any realitzen els pobles del Sud, el deute continua creixent, aprofundint la seva pobresa i perpetuant la violació dels seus drets humans. En efecte, entre 1970 i 2008, el deute del conjunt dels països empobrits s’ha multiplicat per 52, tot i que els països del Sud han pagat 106 cops el que devien al 1970. D’aquesta manera, sortir del cicle de l’endeutament acaba resultant impossible pels països del Sud.

L’exemple del deute és un de tants, en el que tot i les respostes aportades per la societat civil i els petits avenços assolits, la problemàtica segueix afectant el benestar i la supervivència de milions de persones. A l’Estat espanyol, gràcies a la pressió de la societat civil, es va aconseguir l’any 2006 una insuficient, però necessària, llei de gestió del deute extern , i enguany s’està discutint al Parlament espanyol l’esperada reforma dels crèdits FAD. A nivell internacional el govern de l’Equador ha realitzat procés d’Auditoria Integral del seu deute públic, amb la participació d’experts i membres de la societat civil equatoriana i internacional. Aquesta auditoria ha portat a Equador a declarar part del seu deute com a il·legítim i a iniciar passos per a deixar de pagar-lo. De la mateixa manera, els governs o cambres parlamentàries del Brasil, Bolívia, el Paraguai, les Filipines i Zimbabwe han fet passos endavant per posar en marxa noves auditories del deute.

També des d’alguns organismes internacionals i governs del Nord s’avança cap al reconeixement dels deutes il·legítims. Així, el govern de Noruega va decidir a l’octubre de 2006 cancel·lar de manera unilateral i sense condicions els deutes il·legítims que havia generat la campanya d’exportació de vaixells noruecs a finals dels 70. D’altra banda, l’expert independent de Nacions Unides en deute extern, el Sr. Cephas Lumina, també va recomanar a tots el Governs que auditessin tots els deutes pendents en el marc de l’informe que va elevar a la darrera Assemblea General de Nacions Unides. Finalment, la UNCTAD (Conferència de Nacions Unides pel Comerç i el Desenvolupament) ha iniciat un projecte per a promoure el finançament responsable “incloent criteris de desenvolupament per determinar la legitimitat del deute sobirà”.

Aquests èxits, o avenços, impossibles sense la pressió de la societat civil, no han impedit que la major part dels països del Sud segueixin destinant parts importants dels seus recursos al pagament del deute, el que suposa la impossibilitat d’invertir i de dur a terme polítiques adequades en serveis bàsics essencials per a la població, com són la sobirania alimentària, la potabilització de l’aigua, la salut, l’habitatge, l’educació i l’equipament d’infraestructures.

Al problema del deute extern, s’hi afegeixen molts d’altres fronts de lluita pels moviments per la Justícia Global. Nosaltres parlem de mecanismes d’anticooperació, aquells que, originant-se al Nord Global, interfereixen de forma negativa sobre els pobles del Sud. La violació de drets humans per part d’empreses transnacionals o els impactes del nostre model de producció i consum, en serien bons exemples. Davant aquesta realitat, milers d’organitzacions, i milions de persones arreu del món, seguim treballant per a avançar cap a propostes de models econòmics, polítics i socials alternatius. Propostes com la Sobirania Alimentària, l’eliminació de paradisos fiscals o l’establiment de mesures de Justiciabilitat davant de violacions de Drets Humans per part d’empreses transnacionals, demostren que des dels moviments socials seguim tenint respostes. “Què estem fent malament?”, ens seguim demanant quan veiem que aquestes respostes no arriben a la gent.

Renovar-se o …

A totes llums sembla obvi que en 10 anys no es pot canviar el món. Malgrat la desacceleració de les mobilitzacions socials durant els darrers anys, hem anat avançant en la nostra lluita per acabar amb problemes com el Deute extern i en el camí cap a una Justícia Global. Els petits èxits aconseguits no són suficients i cal sumar més gent i més forces per a que seguim avançant cap a aquest altre món que creiem possible. Per això, és necessari que seguim reinventant-nos, que trobem noves fórmules de mobilitzar i de difondre les denúncies i propostes. Aquella consulta social de 2000 no va convèncer només per la urgència d’actuar davant al deute extern, sinó per la novetat que suposava en quant a formes d’organització i acció. En aquell moment no ens vam deixar portar per la inèrcia i ens vam atrevir a innovar i viure noves fórmules, sovint agafades prestades de moviments com el Zapatista o mobilitzacions com la de Seattle.

En aquests moments de crisi global, i davant la dificultat d’oferir l’alternativa des dels moviments socials, fora bo que dediquéssim el temps necessari a veure on som, com hem arribat fins aquí, i quins reptes tenim per endavant.

Des de Qui deu a Qui? us convidem a fer-ho amb nosaltres el proper 12 de març de 2010. Una dècada després ens volem preguntar què queda d’aquella mobilització, què s’ha aconseguit i, sobretot, quins reptes ens queden per afrontar. Reptes a nivell de la lluita per unes relacions Nord-Sud més justes, però també reptes a nivell de participació i mobilització. Sota el títol “Ja han passat 10 anys? On hem arribat i què ens queda per fer?” hem preparat una taula rodona a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès, a partir de les 7 de la tarda. I per celebrar que després de 10 anys, seguim al peu del canó, hem preparat també una celebració més festiva. Sota el crit de “10 anys no són res!”, us convidem a recordar amb nosaltres aquesta dècada de lluites i mobilitzacions, amb imatges i música, el 13 de març a partir de les 21 h al Centre Sant Pere Apòstol de Barcelona (C. Sant Pere més Baix 25). Us hi esperem!