Un bon pla? Vés a veure Petit Indi!

Perquè descobriràs Vallbona, un barri de Barcelona que probablement no coneixes. T’inquietarà l’argument. Et capturarà la fotografia i la mirada del protagonista. Et remourà idees sobre perifèries, terres de ningú, presons de tot tipus, la pèrdua de la innocència i la soledat. I et deixarà un pòsit de poesia. Almenys és el que a mi em va passar.

A Marc Recha, el director de Petit Indi, se li va ocórrer l’argument o la localització de la peli en llegir un article al Cultura/s sobre els “no llocs” o terres de ningú que ens envolten. En ell s’hi parlava de Vallbona, barri perifèric de Barcelona, doblement aïllat, tan socialment com físicament, pel riu Besós i les vies de tren, on conviu una ferida i resistent natura d’horts, ocells i guineus, amb el paisatge industrial que emmarca la ciutat.

Però la peli fa referència a altres limbes o ‘espais de ningú’. El que emmarca l’adolescència i la pèrdua de la innocència. El que acull famílies on el pare ha marxat i la mare és a presó. El que alberga la soledat de qui, malgrat tot, està envoltat de gent.

El protagonista és l’Arnau, interpretat per un sorprenent Marc Soto en la seva primera peli. El seu caminar, amb les espatlles cap endavant, la seva mirada atenta, tendra i encara innocent però a punt de ser ferida, commou des del primer minut. Amb ell viuràs una faula, amb animalons inclosos com no podia ser d’una altra manera: les caderneres que cuida l’Arnau i amb les quals participa a concursos, la guineu ferida que es troba i els gossos del mític canòdrom de la Meridiana, que Recha ha recreat amb els antics treballadors com a figurants.

La peli va de reixes: Les de les gàbies de les caderneres, les de les cel·les de la presó de Wad-Ras, les del barri de Vallbona (que podrien ser les vies de l’AVE), les que amenacen si et resols la vida fora dels límits de la llei, les de la innocència a punt d’escapar-se.

Els actors estan molt i molt bé. Potser el menys encertat és un Noriega només comprensible per donar una mica de força comercial a la peli. La fotografia preciosa i precisa. La música, bonica i original. El regust, interessant.

Tornes a casa amb ganes de trobar-te l’Arnau i fer-li una abraçada, de deixar-te caure demà mateix per Vallbona i de recuperar l’adolescent que portes dins i preguntar-li en quin moment va perdre la innocència i si va ser de manera definitiva.