Tenim guardes de seguretat de l'alimentació!

Tenim un sistema imponent de ‘guardes de seguretat de l’alimentació’: diverses agències internacionals, així com milers de funcionaris i tècnics treballant per garantir la salubritat alimentària (o seguretat alimentària). És per la seva presència i vigilància les vint hores al dia, inclòs festius, més el gran cost que tot això suposa, que quan a Barcelona ingerim una cuixa de pollastre criat, engreixat, sacrificat, i especejat en … Brasil, per posar un exemple, tal mos no ens produirà [en aquest moment] cap greu malestar.

No deixa de ser paradoxal que una cosa tan natural i sana com és menjar o alimentar-se, que només hauria de ser font de salut, sigui tractat a la defensiva i amb desconfiança. La premissa sembla que és: qualsevol aliment és sospitós de criminal fins que no es demostri el contrari.

Problemes
A Europa observem com l’alimentació majoritària que arriba a la ciutadania ha estat produïda sota sistemes d’agricultura i ramaderia industrial o intensiva. Una forma de produir aliments en sèrie, molt ràpida i de baixa qualitat nutritiva que podem afirmar ha acabat amb milions de llocs de treball en el medi rural, en tasques agrícoles, de transformació o complementàries. Una agricultura que genera greus problemes.

>> Hi ha moltes produccions excedentàries que els estómacs europeus ja no poden consumir, i que són exportades a tercers països, arribant als seus mercats a preus fins i tot inferiors al preu de cost (o d’elaboració) que aquest mateix producte té per al camperol o camperola local.

>> El model intensiu europeu en estar especialitzat en alguns sectors no disposa de segons quins aliments. Però aquests arriben igualment als nostres rebosts comprats al centre de països del Sud. I la ramaderia a la qual Europa no renuncia, requereix alimentació (soja i blat de moro) que arriba de Sud-amèrica. En ambdós casos milions d’hectàrees de països amb fam estan dedicades a alimentar països amb taxes de sobrepès i altres desequilibris nutricionals més que alarmants.

>> Una agricultura feta a base de petroli, contra el rellotge i amb molts inversors esperant tallada, es converteix en una activitat que té molt poc respecte en les seves interaccions amb la natura.

Riscos
Aquest model, l’hem vist i ho veurem en properes ocasions, és un model ‘espantat’. Les múltiples i (cada vegada més) freqüents alarmes alimentàries tenen totes un efecte final molt patològic: taquicàrdia.

Por i cors accelerats que en massa ocasions es converteix en molts llits d’hospitals ocupades perquè les vaques estan boges, els porcs refredats o els pinsos contaminats. I en totes elles amb un patró causal comú: l’interès econòmic de les corporacions que controlen la cadena alimentària les porta, cobdicioses, a treballar al límit del legal, al límit del risc. Com si visquéssim en un parc d’aventures permanent sembla que assumim encantats aquesta alimentació del Dragon Kan. No hi ha vertigen.

Rebuig
Són bastants els motius per rebutjar l’agricultura industrial: injustícies socials, elevats costos ecològics, insuficient qualitat nutritiva, malalties cròniques derivades de la mala alimentació i un ensurt darrere l’altre.

Però tenim un altre motiu molt més important i definitiu: hi ha una alternativa provadament possible, capaç d’alimentar a tot el planeta: la Sobirania Alimentària.

Article per a la revista Agenda Viva, desembre de 2011.
Gustavo Duch és coordinador de la revista Sobirania Alimentària, Biodiversitat i Cultures.