T. Stuart: “Es desaprofita més menjar del que podrien consumir totes les persones famolenques"

Alianza Editorial i Intermón Oxfam han entrevistat l’autor del llibre “Despilfarro”, Tristram Stuart, amb motiu del pròxim Dia Mundial de l’Alimentació i en el marc de la campanya CREIX:

Malbaratar menjar encara comestible és una cosa cultural, típic dels països rics? O bé és una pràctica que es troba per tot arreu?
Quan estava investigant per al llibre vaig passar una temporada amb l‘ètnia uigur al Nord-oest de la Xina. Un dia estava menjant en un restaurant de carretera. El xef s’havia assegut amb mi per parlar una mica. Quan vaig retirar el bol d’arròs que ja havia acabat, va arrufar les celles, em va assenyalar els tres grans que quedaven al fons del recipient i em va ordenar: “Neteja!” Va somriure mentre amb cura vaig netejar a fons el bol. Els uigurs creuen que malbaratar menjar és un insult al cuiner, a l’agricultor i en última instància un insult a Al·là .En aquesta ocasió vaig rebre una lliçó en el meu propi terreny. Em va fer adonar-me que nosaltres, les persones, tenim el poder per produir els canvis necessaris si convertim el malbaratament de menjar en alguna cosa socialment inacceptable.

Què recomanaria a un ciutadà per evitar el malbaratament d’aliments a casa?
Tot comença a l’anar a comprar. Fes una llista del que necessites, i utilitza la llista com un escut que et protegeixi de les tècniques de màrqueting que utilitzen els comerços d’alimentació, que volen que compris més del que necessites. Menja el que compres i compra el que necessites!

Hauríem d’enviar les restes de menjar a l’estranger? És això la solució?
No! Es tractaria per descomptat d’una idea absurda. La solució és no produir més del necessari i a sobre malbaratar-ho. No obstant això, és evident que malgastar menjar és l’equivalent de treure menjar de les boques dels pobres a escala global. Quan comprem menjar, per exemple, pa, estem interactuant amb el mercat global del blat. Les recents pujades de preu d’algunes matèries primeres com el blat han estat causades en gran mesura perquè la demanda supera l’oferta. Aquestes pujades de preu condemnen milions de persones a la fam. Si nosaltres, als països rics, malbaratéssim menys pa i per tant, compréssim menys blat al mercat mundial, quedaria més quantitat disponible per a les persones a Àfrica i Àsia, que passen fam, i que compren el blat en el mateix mercat mundial.

Els supermercats haurien de donar els seus productes abans que caduquin? Com és la situació a Espanya i a Europa?
Sí, si un supermercat o un altre comerç d’alimentació acaba tenint excedent de productes que caducaran, haurien de donar-los perquè la gent pugui consumir-los, abans que llançar-los a les escombraries. Aquesta pràctica està molt més estesa als EUA que a Espanya i a la resta d’Europa. I és hora ja que nosaltres, els consumidors, exigim als comerços d’alimentació que donin els seus excedents en comptes de llençar-los a les escombraries.

*Per què els països rics no inverteixen més en l’agricultura dels països pobres? *
Estic ara mateix a l‘Índia investigant precisament aquest assumpte. Veig al meu voltant muntanyes de fruita i de verdures que s’estan podrint simplement perquè falten infraestructures agrícoles. És un assumpte del que parlo en el meu llibre. Em complau veure que després de molts anys d’ignorar l’assumpte, els països donants i les ONG estan adonant-se que es pot augmentar la disponibilitat d’aliments en aquests països invertint quantitats de diners relativament petites per crear infraestructures, i així assegurar-se que el menjar arribi als consumidors abans que es podreixi.

Oxfam va llançar un informe aquest any on denunciava que dos milions de persones passen fam a l’Estat espanyol avui dia com a conseqüència de la crisi econòmica. Creu que amb el que es malgasta de menjar a Espanya podrien alimentar-se aquestes persones?
En aquests moments es malgasta més menjar del que podria ser consumit per totes les persones que passen fam. Hauríem d’aconseguir que els excedents de menjar fresc i comestible arribessin a les persones famolenques, i alhora eliminar els excedents innecessaris que estem creant. Quan vaig donar de menjar a 5.000 persones a Londres en dues hores, a l’esdeveniment “Feeding 5.000”, amb menjar que si no s’hagués utilitzat així hauria acabat a la galleda de les escombraries, vaig calcular que si hagués estat capaç de recollir tot el menjar malgastat a Gran Bretanya aquell dia, hauria tingut prou per oferir un menjar a 60 milions de persones, és a dir, a tot el país, i encara m’haurien sobrat algunes restes per al sopar!

Com pot ser que no hi hagi una llei que obligui els productors d’aliments i els supermercats a fer públic quant menjar malgasten, quan tanta gent dins i fora del país passa gana?
El primer que haurien de fer les grans companyies alimentàries és ser transparents i fer pública quina quantitat de menjar malgasten. Així es crearia una competència entre elles per aparèixer a ulls del públic com “la que menys desaprofita”. Hem introduït amb molt èxit aquesta mesura a Noruega i és hora ja que la resta d’Europa segueixi l’estela.