Sobirania alimentària, una perspectiva feminista

Els sistemes de producció i consum d’aliments han estat sempre socialment organitzats, però les seves formes han variat històricament. En les últimes dècades, sota l’impacte de les polítiques neoliberals, la lògica capitalista s’ha imposat, cada vegada més, en la forma en què es produeix i es distribueixen els aliments (Bell, 2009) / 1.

Amb aquest article volem analitzar l’impacte d’aquestes polítiques agroindustrials en les dones i el paper clau que tenen les dones camperoles, tant als països del Nord com del Sud, en la producció i la distribució dels aliments. Així mateix, analitzarem com una proposta alternativa al model agrícola dominant necessàriament ha d’incorporar una perspectiva feminista i com els moviments socials que treballen en aquesta direcció, a favor de la sobirania alimentària, aposten per incloure-la.

Camperoles i invisibles
Als països del Sud, les dones són les principals productores de menjar, les encarregades de treballar la terra, mantenir les llavors, recol·lectar els fruits, aconseguir aigua, cuidar del bestiar… Entre un 60 i un 80% de la producció d’aliments en aquests països recau en les dones, un 50% a nivell mundial (FAO, 1996). Aquestes són les principals productores de cultius bàsics com l’arròs, el blat i el blat de moro, que alimenten a les poblacions més empobrides del Sud global. Però malgrat el seu paper clau en l’agricultura i en l’alimentació, elles són, al costat dels nens i nenes, les més afectades per la fam.

Les dones camperoles s’han responsabilitzat, durant segles, de les tasques domèstiques, la cura de les persones, de l’alimentació de les seves famílies, del cultiu per a l’auto-consum i dels intercanvis i la comercialització d’alguns excedents dels seus horts, carregant amb el treball reproductiu, productiu i comunitari, i ocupant una esfera privada i invisible. En canvi, les principals transaccions econòmiques agrícoles han estat, tradicionalment, dutes a terme pels homes, a les fires, amb la compra i venda d’animals, la comercialització de grans quantitats de cereals… ocupant l’esfera pública camperola.

Aquesta divisió de rols, assigna a les dones la cura de la casa, de la salut, de l’educació i de les seves famílies i atorga als homes el maneig de la terra i de la maquinària, en definitiva de la “tècnica”, i manté intactes els papers assignats com a masculins i femenins, i que durant segles, i encara avui, perduren en les nostres societats (Oceransky llosana, 2006).

Si mirem les xifres, aquestes parlen per si soles. Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) (1996), en molt països de l‘Àfrica les dones representen el 70% de la mà d’obra al camp; s’encarreguen, en un 90%, del subministrament d’aigua a les llars, són les responsables, entre un 60 i un 80%, de la producció dels aliments per al consum familiar i la venda, i realitzen el 100% del processament dels aliments, el 80% de les activitats d’emmagatzematge i transport de menjar i el 90% de les tasques de preparació de la terra. Unes xifres que posen en relleu el paper crucial que les dones africanes tenen en la producció agrícola a petita escala i en el manteniment i la subsistència familiar.

No obstant això, en moltes regions del Sud global, a Amèrica Llatina, Àfrica subsahariana i sud d‘Àsia, hi ha una notable “feminització” del treball agrícola assalariat, especialment en els sectors orientats a l’exportació no tradicional (Fraser, 2009). Entre 1994 i 2000, segons White i Leavy (2003), les dones van ocupar un 83% dels nous llocs de treball al sector de l’exportació agrícola no tradicional. D’aquesta manera, moltes dones van accedir per primera vegada a un lloc de treball remunerat, amb ingressos econòmics que els van permetre un major poder en la presa de decisions i la possibilitat de participar en organitzacions al marge de la llar familiar (Fraser, 2009). Però aquesta dinàmica va acompanyada d’una marcada divisió de gènere en els llocs de treball: a les plantacions les dones realitzen les tasques no qualificades, com la recollida i l’empaquetat, mentre que els homes porten a terme la collita i la plantació.

Aquesta incorporació de la dona a l‘àmbit laboral remunerat implica una doble càrrega de treball per a les dones, que segueixen portant a terme la cura dels seus familiars al mateix temps que treballen per obtenir ingressos, majoritàriament, en ocupacions precàries. Aquestes compten amb unes condicions laborals pitjors que les dels seus companys rebent una remuneració econòmica inferior per les mateixes tasques i havent de treballar més temps per percebre els mateixos ingressos. A l‘Índia, per exemple, el salari mitjà pel treball ocasional en l’agricultura per a les dones és un 30% inferior al dels homes (Banc Mundial, 2007). A l’Estat espanyol, les dones cobren un 30% menys i aquesta diferència pot arribar al 40% (Oceransky llosana, 2006).

Impacte de les polítiques neoliberals
L’aplicació dels Programes d’Ajustament Estructural (PAE), en els anys 80 i 90, als països del Sud per part del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, perquè poguessin fer front al pagament del deute extern, va agreujar encara més les ja de per si difícils condicions de vida de la major part de la població en aquests països i va colpejar, de manera especialment dura, a les dones.

Les mesures de xoc imposades pels PAE van consistir a forçar als governs del Sud a retirar les subvencions als productes de primera necessitat com el pa, l’arròs, la llet, el sucre…; es va imposar una reducció dràstica de la despesa pública en educació , sanitat, habitatge, infraestructures…; es va forçar la devaluació de la moneda nacional, amb l’objectiu d’abaratir els productes destinats a l’exportació però disminuint la capacitat de compra de la població autòctona; van augmentar els tipus d’interès amb l’objectiu d’atreure capitals estrangers amb una alta remuneració, generant una espiral especulativa, etc. En definitiva, una sèrie de mesures que van sumir en la pobresa més extrema a les poblacions d’aquests països (Vives, 2008).

Les polítiques d’ajustaments i les privatitzacions van repercutir de forma particular sobre les dones. Com assenyalava Joana Ferrer, responsable de la Comissió Internacional de Gènere de La Via Campesina: “En els processos de privatització dels serveis públics les més afectades hem estat les dones, sobretot en camps com la salut i l’educació, ja que les dones , històricament, carreguem amb les responsabilitats familiars més forts. En la mesura que no tenim accés als recursos i als serveis públics, es torna més difícil tenir una vida digna per a les dones “(La Via Camperola, 2006: 30).

Continua llegint l’article al blog de l’Esther Vivas..