"Si no tens una malaltia mental, el carrer no te la fa"

Cada any, l’equip de salut mental per a persones sense sostre de Barcelona atén 250 persones. Això és el 12,5% del total de les 2.000 persones que viuen al carrer o depenen dels recursos assistencials per viure a la capital catalana. Hem acompanyat la Francesca Asensio, psiquiatra de carrer.

Patir una malaltia mental és sinònim de marginació a molts llocs. A casa nostra també si la malaltia mental va lligada a una situació de pobresa, i encara més si qui pateix la malaltia mental és una persona sense llar. Per saber més sobre la realitat de les persones en situació de sense sostre amb malaltia mental, hem parlat amb la Fracesca Asensio, responsable de l’Equip del programa de Salut Mental en persones Sense Sostre a Barcelona (ESMeSS).

La malaltia mental, és té abans d’arribar al carrer o ve motivada per aquesta situació?
Hi ha moltes opinions però la meva és que, per molts anys que estiguis al carrer, si no tens una malaltia mental greu el carrer no te la fa. Si et quedes al carrer, el que pot ser és que et deprimeixis més, que adquireixi una addicció... Si tens un trastorn esquizofrènic, per molt que estiguis al carrer no desenvolupes trastorn esquizofrènic.
Un exemple clar és el d’una persona amb una malaltia mental greu que perd el seu cuidador. Si aquesta persona no té suficients recursos ni habilitats socials, no té feina i té una pensió molt baixa, no podrà mantenir el seu pis i pot començar un procés de desnonament en el qual, mica en mica, va perdent tota la xarxa. No, no he trobat ningú al carrer que es faci esquizofrènic. Es pot adquirir una addicció, estar més desconfiat, nerviós… però una malaltia mental greu no; la tens prèviament i com que no tens habilitats ni recursos acabes a carrer.

Quantes persones en situació de sense llar pateixen malaltia mental a Barcelona?
A l’equip ESMeSS atenem cada any una mitjana d’uns 250 pacients. Es tracta de persones amb trastorn mental greu, tot i que al carrer també hi ha persones amb malaltia mental lleu com l’ansietat i la depressió i que nosaltres no tractem. Nosaltres sempre tractem diagnòstics greus: psicosis, trastorns delirants, trastorns de personalitat límit, trastorns esquizoide, depressions greus, estats d’angoixa molt greus… En aquests últims anys, el número de persones que atenem és estable, i la mitjana de temps que el programa acompanya aquestes persones és de dos anys.

Quin és el perfil de les persones sense sostre amb malaltia mental a Barcelona?
El perfil del nostre programa coincideix amb el que passa a la resta d’Espanya: home, d’entre 40 i 50 anys, amb malaltia mental greu, que té consum de tòxics (el més freqüent l’alcohol), que està sol i no té relació amb la família, que no té feina i que viu al carrer. Hi ha menys dones però estan pitjor psicopatològicament: són menys però estan més malaltes.
A més, de moment són més nombrosos els nacionals, tot i que en aquest últim any ha augmentat gairebé un 9% el percentatge de persones estrangeres, la majoria comunitaris, sobretot dels països de l’Est. En el cas de les persones no comunitàries, com els africans subsaharians i els asiàtics, ens trobem que si no tenen la documentació en regla no es pot gestionar res, i això és un problema molt greu.

Abans comentaves que la malaltia mental és present abans que la persona acabi al carrer. Això vol dir que des de la xarxa de salut normalitzada no s’ha fet bé?
No és una xarxa que doni facilitats a la gent que viu al carrer. Hem de pensar una cosa: si una persona va al metge i li diuen que ha de tornar d’aquí a tres mesos, una persona que viu al carrer d’aquí a tres mesos no sap on estarà. Els ritmes i els temps són diferents.
Com a psiquiatra de carrer, puc estar moltes visites que no medico els pacients. Espero, parlo amb aquella persona, li dono temps. Si arribés amb una xeringa o amb una tableta de pastilles, no funcionaria perquè moltes d’aquestes persones no tenen conciència de la malaltia.
El nostre objectiu final és vincular la persona amb malaltia mental al centre de salut mental corresponent. Aquest és un procés molt llarg que comença creant vincles de confiança i evitant fer ingressos involuntaris.

Necessitat de més recursos

Hi ha suficients recursos per atendre les persones sense llar amb malaltia mental?
A Catalunya i a Espanya encara tenim pocs recursos. Els recursos que existeixen són poc flexibles i necessitarien una reorganització, perquè a vegades es fan recursos sense fer un treball de camp previ per conèixer les necessitats i passa que hi ha perfils no contemplats en cap recurs. En aquest context, a més d’albergs el que necessitaríem és habitatges, per a algunes persones assistits i per a altres no.

Quins reptes consideres més importants per abordar la realitat de les persones sense llar amb malaltia mental?
La prevenció. Si com a metge tens un pacient amb moltes possibilitats de quedar al carrer, has d’activar les mesures pertinents perquè aquella persona no arribi al carrer. D’una altra banda, hem d’intentar desestigmatitzar la malaltia mental. Són malalties cròniques, com pot ser la diabetis, l’asma… i ningú es planteja que un diabètic estigui tancat en un centre per a diabètics; estaran un temps fins que aprenguina controlar la malaltia però quan la persona està estabilitzada torna a casa seva. I amb el malalt mental seria una mica el mateix: quan una persona està estabilitzada no cal que estigui en un psiquiàtric, pot fer una vida normal.

En imatges: persones sense llar i salut mental

Foto: Francesca Asensio, psiquiatre de carrer.