Si no és ara, quan? Digues que sense igualtat i equitat de gènere no hi ha desenvolupament possible

Per celebrar el 8 de març, a la FCONGD hem llançat el manifest Si no és ara, quan? Volem denunciar que les dones són les que estan rebent el cop més dur d’aquesta crisi econòmica. Si bé la reducció en els pressuposts dels serveis socials afecta especialment les capes de la població amb menys poder econòmic i, per definició, els que més necessiten aquests serveis, les dades ja han demostrat en darreres ocasions que quan s’aplica la tisora als serveis socials qui paga la factura de forma més significativa són les dones.

I és que són elles les que han de reduir la jornada laboral, o deixar el lloc de treball, per poder cuidar dels més petits i els més grans de la casa; són les dones les que han de fer dos o tres torns a la feina, moltes vegades a l’economia submergida sense cotitzar a la seguretat social ni gaudir de drets socials per poder quadrar els comptes a final de mes.

Als països del Sud van ser fonamentalment les dones les que als anys 80 van aguantar el cop dels Programes d’Ajust Estructural, els quals van desmantellar la llavor feble d’estructura social i estatal que tenien aquests països. Avui, després de tres dècades de corrupció tolerada (i en alguns casos fomentada) pels països donants, la SIDA i la sistemàtica explotació de les persones treballadores per part de les multinacionals que van aterrar a aquests països gràcies a aquells plans d’ajust, les dones tornen a ser les que de manera més forta absorbiran l’impacte de la crisi.

Aquest 8 de març ens preguntem: fins quan tolerarem aquesta situació? És ara quan deixarem de considerar l’ajut al desenvolupament com una propina que es fa en època de vaques grosses i no com una obligació moral i de justícia social? No és ara quan canviarem aquest sistema econòmic que crea desigualtats i que està basat en què les poblacions més desfavorides paguin la factura quan les coses surten malament i, en particular, les dones? La resposta és a les nostres mans. Sense una transformació del sistema que articuli relacions de treball més igualitàries, que organitzi processos de presa de decisions oberts en què les dones tinguin el pes equivalent a la seva aportació (formal i informal) al sistema econòmic, i que prioritzi per davant de qualsevol altra qüestió la reducció i eliminació de les desigualtats socials al món, tindrem més crisi, més pobresa i més desigualtat. I les dones continuaran pagant la factura.