Secrets que maten: l’Estat espanyol és el novè exportador mundial d’armes

Si vis pacem, parabellum. Prediquen la pau però ordeixen la guerra: l’Estat espanyol continua estant implicat activament –fins al moll de l’ós– en el cicle militarista. Un nou informe del Centre d’Estudis per a la Pau Josep Maria Delàs (Justícia i Pau), elaborat per Tica Font i Francesc Benítez, alerta un cop més de la dimensió del negoci opac de la venda d’armes espanyoles. El controvertit comerç d’armes espanyol, un negoci secret. 2001.2010 analitza l’evolució del sector durant la darrera dècada i confirma una tendència clarament alcista. Tot i que la crisi ha fet retrocedir un 16% el volum de vendes respecte l’any 2009, des de 2001, les exportacions han crescut un 388%. Com a mitjana, s’han exportat 690 milions d’euros anuals (1,9 milions diaris), que l’any passat van arribar a 1.128 milions d’euros (3,09 milions d’euros al dia). Un volum que situa l’Estat espanyol com a novè país exportador d’armes en el rànquing mundial, posició que suposa un retrocés de dos llocs respecte l’any 2009. Per davant, trobem els EUA i Rússia –que controlen més del 50% del comerç mundial– i Alemanya, la Xina, el Regne Unit, l’Estat francès, Suècia i Itàlia. Avui dia, les vendes espanyoles representen el 2% del comerç mundial d’armes i el 0,6% del total de la balança comercial espanyola.

De bucs de guerra a tecnologia militar
Durant el darrer trienni, el material més venut han estat aeronaus militars, vaixells de guerra i equips de formació d’imatge i contramesura pròpies de la nova guerra asimètrica, de base tecnològica i electrònica. Tots tres àmbits representen el 74% del negoci militar espanyol a l’exterior. Durant la dècada 2001-2011, les aeronaus han representat el 36% del negoci (2.294 milions d’euros), els bucs de guerra un 28% (1.795 milions d’euros) i la tecnologia militar un 10% (692 milions). Cal destacar un 7% addicional, per un valor de 474 milions d’euros, relatiu a la venda de bombes, coets, torpedes i míssils. Tica Font i Francesc Benítez també constaten que un 25% del negoci va destinat als programes de rearmament europeu, on la indústria militar espanyola s’ha implicat activament. El caça de combat Eurofighter, els míssils Iris, Meteor i Mistal, l’helicòpter Tigre, el carro de combat Leopard, l’aerobús de transport militar A400M o el consorci militar europeu euroMIDS són els projectes més paradigmàtics en aquest sentit.

Material de doble ús i armes curtes
El mateix informe adverteix, alhora, del creixement de les transferències comercials de material de doble ús, que van descendir un lleuger 2% durant el 2010 i es van situar en els 97 milions d’euros. Els principals destinataris van ser l’Iran (39,22 milions), seguit per la Xina (18 milions), el Brasil i l’Argentina.
En allò relatiu a l’exportació espanyola d’armes curtes i lleugeres, els acords comercials tancats durant l’any 2010 van arribar als 173 milions d’euros, pràcticament la mateixa xifra que l’any anterior. Des de 2001, les exportacions s’ha duplicat. Els principals compradors –armeries i empreses privades– han estat dels EUA, l’Estat francès, el Regne Unit, Alemanya, Portugal, Ghana –vuitè comprador mundial d’armes curtes– o Turquia. El destí privat d’aquestes armes acreix la inquietant privatització de la seguretat.

Estats sota sospita
Respecte a la clientela de la indústria de la guerra espanyola, el Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs constata “la transferència d’armes a països amb poc respecte pels drets humans (Indonèsia, Tailàndia), a alguns dels més pobres del món (Mauritània) o d’altres que viuen una època delicada de postconflicte bèl•lic, com Angola”. Tot i que el 70% de les exportacions tenen com a destí països de l’OCDE i un 52% són membres de l’OTAN, l’informe s’atura en la lletra petita. Cas per cas, les investigadores per la pau denuncien les armes espanyoles venudes a Colòmbia, un conflicte armat on l’exèrcit es troba darrere 2.000 morts, on la persecució i l’assetjament s’acarnissen sobre la dissidència social i on es violen sistemàticament “els drets humans i el dret internacional humanitari”.

L’informe també destaca les vendes a Turquia –i recorda la repressió contra el poble kurd–, a l’Aràbia Saudita –on sovintegen la tortura i la pena de mort, la discriminació de les dones i l’absència de llibertats fonamentals– o a l’Índia i el Pakistan –països enfrontats en un conflicte latent al Caixmir i tensionats per l’ofensiva talibana. Indonèsia –que atia la violència institucional i repressiva a Aceh, Paua o Timor–, Sri Lanka –violacions continuades contra el poble tàmil, incloses desaparicions i desplaçaments forçosos de població civil–, el Marroc –en oberta ofensiva contra el poble sahrauí– o Tailàndia –amb una inestabilitat interna cronificada– completen els singulars destins de la indústria de guerra espanyola.

Opacitat és complicitat
Per al Centre JM Delàs, aquestes exportacions vulneren clarament “el marc legislatiu vigent a l’Estat espanyol, recollit a la Llei de Comerç de Material de Defensa 53/2007 i a la Posició Comuna de la UE 2008/944/PESC” i fan corresponsable l’Estat “de l’empitjorament de la inestabilitat regional i dels conflictes latents”. Les autoritzacions d’armes espanyoles són aprovades per la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior de Material de Defensa i de Doble Ús (JIMMDU), però les seves actes són secretes. L’informe conclou amb l’afirmació que aquesta “transparència informativa deficient i insuficient impedeix exercir un veritable control sobre la política d’exportacions”. Per Font i Benítez, “hi ha un secretisme manifest” que alena “una política d’ocultació sorprenent” i que va acompanyada “d’un procediment de control pervertit pels interessos de la indústria armamentística”. Els dos investigadors argumenten que “aquestes vendes suposen exportar sofriment humà a diferents parts del món emparant-se en el secretisme de les decisions preses i en el negoci subjacent”. Secrets que maten, l’excusa reiterada adduïda per l’Estat espanyol per no publicar les dades del negoci de la guerra és “no posar en risc o minvar la seguretat de l’Estat”. Seguretat de l’Estat sota la qual s’amaga la seguretat del negoci i que aclareix que la guerra continua sent un negoci, un negoci d’Estat.

Imatge: Bombes de dispersió com aquesta, fabricada per l’empresa espanyola Instalaza, s’han utilitzat aquest any a Misrata (Líbia). La foto és d’Odd Andersen per a La Directa.