Retrospectiva de la solidaritat internacional a Catalunya: la gallina va ser abans que l'ou

Ja fa més de 40 anys que l’Assemblea Ge­neral de les Nacions Unides va a­provar la famosa Resolució 2626 (XX­V), amb el text següent: “Tot país econòmicament desenvolupat s’esforçarà per efectuar cada any, a partir de 1972, una transferència de recursos financers als països en desenvolupament per un import mínim net equivalent a l’1% del seu Producte Nacional Brut a preus de mercat (...) Els països desenvolupats que no puguin arribar-hi el 1972 s’esforçaran per aconseguir a­quest objectiu el 1975, al més tard”.

L’Assemblea de Catalunya no pensava en aquesta resolució quan, a finals de 1973, va fer una crida a solidaritzar-se amb el poble xilè i el govern de la Unidad Popular, que acabava de patir un dels cops d’estat més sagnants, justament l’11 de setembre. Encara en la clandestinitat i en un país en desenvolupament, les activitats de solidaritat, que prenien com a base la plena consciència d’una lluita comuna, es van estendre arreu.

El naixement d’un moviment popular

Una d’aquestes activitats es es va fer a la parròquia del carrer Dos de Maig de Barcelona durant la missa del gall de 1973. Sota aquella fosca, glaçada i llarga nit del franquisme, l’església es va omplir de gom a gom: un càlid oasi de llibertat i solidaritat. Ningú no ha­uria pogut distingir entre feligreses i militants antifranquistes, unes i altres cantaven per primer cop Violeta Parra, la cantata de Santa Maria d’Iquique de Quilapayún… i, sobretot, el gran Víctor Jara.

No gaire mesos després, als barracons de Pedralbes de la Universitat de Barcelona, on les parets encara cridaven “Salvem Puig Antich”, els Comitès de Curs d’estudiants van organitzar una xerrada amb un representant del Front Polisario. El col·loqui es va allargar més enllà del que s’aconsellava per seguretat, ja que no hi havia massa o­portunitats de tenir informació de primera mà sobre la qüestió. La gent volia saber-ho tot de la guerrilla sahrauí, com disputava el territori a l’exèrcit franquista i com s’estava negociant l’autodeterminació. Es preveia que l’alliberament del Sàhara seria un cop dur per al franquisme, com la revolució dels clavells a Portugal. Ningú no s’imaginava, aleshores, que la nit que hauria de viure el poble sahrauí fos tan lluny del final.

Però és a l’inici de 1978 que es pot parlar més clarament del naixement d’un moviment popular de solidaritat organitzat a casa nostra. Als locals d’Agermanament, molta gent i diverses entitats es van aplegar en reacció davant el que estava succeint a un país que feia poc gairebé ningú no sabia trobar al mapa: Nicaragua. Un senyor alt i eixut, José Maria Valverde, donava lliçons accelerades de fe, ètica i poesia roja i negra i insistia que, malgrat la repressió sobre Masaya, la revolució era cosa de mesos.

Aquell febrer es va produir la prematura insurrecció del barri de Mo­nimbó, a Masaya. I quan, l’agost del mateix any, una columna sandinista va assaltar el Palau Nacional, a Barcelona ja existia el Comitè de Solidaritat de Catalunya amb el Poble de Nicaragua. El 12 de novembre d’aquell any, vuit mesos abans de la revolució, al poliesportiu de Sant Andreu, Carlos Mejía Godoy i sant Ovidi Montllor van ac­tuar en el primer gran acte de solidaritat per recollir fons per a la insurrecció sandinista, Catalunya amb Nicaragua. Aquelles mateixes dates, al teatre Romea, Lluís Llach va presentar el seu nou disc El meu amic el mar, que incloïa la cançó “Companys no és això”. I era exactament això el que pensava una generació entusiasta d’activistes socials i polítics, que mastegava la decepció per una transició que els havia abaratit el somni i havia deixat intactes els po­ders fàctics i econòmics de les darreres dècades i l’Estat borbònic.

En un context on la societat alçava la vista al món per primer cop en vàries dècades, la revolució sandinista va ser l’inici d’un moviment social de solidaritat internacional que va propiciar el sorgiment de centenars de comitès locals de solidaritat, primer amb Nicaragua i després amb el Salvador i Guatemala.

Encara faltaven set anys per la creació de la Secretaría de Estado para la Cooperación Internacional y para Iberoamérica i vuit per la primera convocatòria d’Ajuts al Tercer Món que inauguraria la Generalitat.

Durant anys, centenars de persones van acompanyar la Nicaragua que re­sistia l’agressió del govern de Reagan; a Morazán i a Chalatenango (les zones alliberades del FMLN al Salvador), als camps de refugi hondurenys de Colomoncagua i Mesa Grande, a les muntanyes i les selves guatemalenques del Quiché o als camps de Campeche, Chi­apas o Quintana Roo (Mèxic). Mes­tres, metgesses, infermeres, personal administratiu, periodistes, lampistes, estudiants… gent solidària que volia ajudar aquells pobles a empènyer un nou món, ja que no s’havia aconseguit aquí. Faltaven vint anys, encara, per l’aprovació de l’Estatut del Cooperant.

El 1986, a Nicaragua, es va fer la se­gona campanya d’alfabetització Yo sí puedo. La nit del 10 de maig d’aquell any, el Palau d’Esports va quedar petit per a l’emblemàtic Nicaragua Rock. Es va haver d’impedir l’entrada a moltíssima gent. Després, tot es va relaxar i, al final, la muntanya de Montjuïc botava a rit­me d’ska amb el tema “Nicaragua Sandinista” de Kortatu. Entre el que es va recollir aquella nit i en altres activitats, pràcticament se superava el pressupost de la partida d’Ajuts al Tercer Món de la Generalitat.

Aquell mateix estiu, a Salt, es va constituir el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, dins el qual alguns ajuntaments com el d’Arbúcies van jugar un paper clau com a motor reivindicatiu i com a palanca entre el moviment social de la solidaritat i la implicació de l’administració local.

El 0,7% i les polítiques de cooperació

Els comitès de solidaritat van viure una davallada important a principis dels 90. El bloqueig dels processos revolucionaris a l’Amèrica Central va costar de pair. Havia arribat la fi de la guerra freda i l’anomenada fi de la història.

Però, la tardor de 1994, la reivindicació del 0,7% iniciada per Justícia i Pau el 1981 es va convertir en una nova onada social de solidaritat. Una convocatòria de la Plataforma 0,7% acompanyada d’una vaga de fam es va traduir en acampades a les places i els carrers de tot l’Estat, com a reacció davant el desastre humanitari de la guerra dels Grans Llacs africans i per pressionar la classe política a emprendre mesures de responsabilitat internacional. La Diagonal de Barcelona es va omplir de tendes des de la facultat d’Econòmiques fins a la plaça Francesc Macià durant gairebé dos mesos. Les analistes van parlar d’una resposta solidària única a Europa.

La Plataforma 0,7% ho definia així: “El compliment de la resolució de l’ONU de destinar el 0,7% del PIB al desenvolupament humà sostenible dels països empobrits, tot i que entenem que només és un primer pas, no és una concessió dels països rics, sinó una restitució, insuficient, èticament obligada perquè és un dret bàsic de tots els pobles de la Terra”.

El moviment del 0,7% i més, la reivindicació d’una política pública de cooperació internacional transparent, responsable i de qualitat i amb un sentit de restitució, va obrir un cicle sociopolític d’interrelació contradictòria…

... Continua llegint l’article a la web de la Directa: La solidaritat ara i aquí