Reflexions sobre la pel·lícula "Katmandú: un espejo en el cielo" de Icíar Bollaín

“Katmandú: un espejo en el cielo” narra la història d’una mestra catalana que als anys noranta decideix traslladar-se al Nepal per treballar com a voluntària en una escola. Allà descobreix una societat dividida en castes i profundament desigualitària que també té el seu reflex en el sistema educatiu, de pagament i on s’exclou a les capes més baixes.

És precisament a Sinamangal, el barri més pobre de Katmandú, on Laia decideix crear la seva pròpia escola, amb el suport de la mestra indígena Sharmila, i del seu marit de conveniència, del qual acaba enamorant-se. En aquest context, comença a aplicar el seu projecte de pedagogia transformadora.

D’aquesta manera, Laia decideix invertir els seus estalvis per tal de finançar l’escola i en un determinat moment, torna a Catalunya per recaptar fons, entre ells de l’Administració pública. I… no et volem explicar més perquè volem que la vegis amb els teus ulls. :)

A la Butaca.net ens expliquen com amb “una senzillesa i sensibilitat en absolut abusiva, aquesta faula explica la trobada amb nosaltres mateixos a través de l’ajuda a la resta en la intricada societat nepalesa”.

La pel·lícula està inspirada en el llibre “Una maestra en Katmandú” de Vicki Subirana, fundadora de la Fundació Eduqual (en els seus inicis es deia Amics de Vicki Sherpa). I és que a partir de la seva experiència i l’esforç per tirar endavant un projecte educatiu a Nepal, Victòria Subirana va crear la Fundació Eduqual (l’any 1990) i va seguir amb la realització de diferents projectes basats en la pedagogia com a eina transformadora. Per a l’ONG, “l’educació de qualitat és el motor que promou canvis positius en les vides dels marginats.”

Hi ha alguns aspectes de la pel·lícula que ens han fet reflexionar i, respectant moltíssim les bones intencions de la directora i entenent que s’inspira en aquest llibre però també té una part de ficció, volem compartir algunes observacions amb la comunitat d’usuaris i usuàries de Canalsolidari.org per tal d’estimular el debat:

>> Ens va semblar captar la idea que, malgrat les dificultats, una persona amb capacitat i amb ganes de transformar el món pot engegar una ONGD i un projecte ambiciós, quan en realitat, una fundació o ONG necessita una base social que la sustenti i li doni sentit, i també una missió i uns objectius molt clars.

>> Podem observar el diàleg Nord- Sud a través de les relacions entre el personatges principals i també en la lluita de Laia per acceptar un entorn cultural oposat al seu. Una clara referència al fet que, moltes vegades, les soluciones proposades des d’Occident no són fàcils d’aplicar o adequades per als indrets i comunitats que intentem “ajudar”. Ara bé, es troba a faltar un paper més actiu de la comunitat amb què treballa la jove mestra catalana.

>> Dóna la sensació que és relativament senzill aconseguir diners de l’Administració Pública i engegar un projecte d’aquestes característiques. En canvi, per treballar en cooperació internacional i desenvolupar projectes sobre el terreny és necessari tot un treball de planificació, formulació i seguiment de projectes (és a dir, burocràcia institucional) que a la pel·lícula no queda reflectit.

>> L’ONG s’associa a la figura d’una sola persona, a la de la protagonista i educadora catalana. Aquest model d’entitat personalista està ja superat, podríem dir que és el propi dels inicis de la cooperació internacional: basat en la descoberta d’una dura realitat a través d’un viatge o voluntariat internacional i en la posterior creació d’una projecte i/o entitat.

>> Es relaciona la cooperació internacional al desenvolupament amb un viatge interior de d’acceptació i descobriment personal, amb turments, històries personals i sentimentalisme inclosos (a través de la relació entre la protagonista i la comunitat nepalesa o dels flash backs recurrents i forçats sobre el seu passat). Està present aquella vella idea “d’ajudar els altres mentre ens trobem a nosaltres mateixos”. Avui en dia la cooperació internacional és una altra cosa, és una professió molt tecnificada. Precisament, fa unes setmanes vàrem publicar la notícia Vull ser cooperant: Per on començo?, on intentàvem resoldre dubtes, dissipar falses expectatives, i aplanar el camí de futurs i futures cooperants.

>> Sense deixar de banda el treball sobre el terreny, considerem que la cooperació internacional al desenvolupament que es fa a Catalunya necessita i reclama una societat civil organitzada a casa nostra que, sota el paraigua de les ONG i fundacions, exerceixi pressió i busqui alternatives front a les injustícies que afecten els pobles i les societats discriminats i desfavorits del planeta.

>> Destaquem també que la FCONGD, en el seu codi ètic, explica que “el treball de les ONGD no hauria de ser ni mera acció social organitzada (campanya) ni una simple activitat espontània.”

La nostra intenció amb aquest article és generar debat i reflexió comuna per tal de construir col·lectivament una imatge el més fidedigna possible sobre la cooperació internacional al desenvolupament a Catalunya. Per tant, si t’interessa el món de la cooperació internacional, et demanem que facis més rica aquesta proposta de debat amb les teves opinions i observacions. Ens ajudes, doncs?