Quins canvis socials i legals igualarien els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual?

Dincat demana a les administracions major coordinació en l’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual. Comptar amb un professional de referència i tenir un tracte fiscal que reconegui la situació diferencial del col·lectiu, entre les necessitats expressades per les famílies.

El grup Dincat (Discapacitat intel·lectual Catalunya) va presentat el passat 15 de juny l’estudi La situació de les famílies de persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament a Catalunya. Aquest treball, que ha pres com a punt de partida els qüestionaris que han respost més de 2.100 famílies, analitza quins canvis (legals, socials…) “igualarien els drets i deures d’aquest col·lectiu de famílies a la resta de famílies del país”.

Les propostes que han fet els autors de l’estudi, i que Dincat estudiarà per marcar el seu treball futur, parteixen de les necessitats que les famílies han expressat a través dels qüestionaris i d’una sèrie d’entrevistes personals, així com d’una anàlisi de la normativa legal internacional, espanyola i catalana. A Catalunya, a desembre de 2009, hi vivien 43.100 persones amb discapacitat intel·lectual, de les quals 30.400 són ateses per alguna de les 307 entitats de Dincat.

Totes elles es poden dividir en tres grans blocs de prioritats per a les famílies: rebre més i millor informació i assessorament pel que fa a l’estat del seu familiar amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament (DID), guanyar “benestar emocional” per a tots i cadascun dels membres de la família i obtenir aquells suports que els garanteixin els mateixos drets que qualsevol altre família catalana. En paraules de Jordi Costa, vicepresident de Dincat i pare d’un fill amb discapacitat intel·lectual, “les famílies no reclamem cap privilegi: només volem tenir el dret a gaudir dels mateixos drets”.

Coordinació dels serveis i continuïtat assistencial
Dins del primer bloc, s’emmarca el desig de tenir un professional de referència en els diferents sistemes de benestar, especialment en l’àmbit dels serveis socials; així, la família comptaria (tal i com estableix la Llei de Serveis Socials) amb un interlocutor que vetllaria per la coherència en l’atenció, i la continuïtat assistencial, al familiar amb discapacitat.

Aquesta coordinació esdevé clau en moments de transició de la persona, com l’entrada a la vida adulta. En aquesta mateixa línia van algunes propostes dels autors de l’estudi: per exemple, la creació de punts d’informació locals o comarcals (en coordinació entre les administracions i les entitats que atenen al col·lectiu) que esdevinguin una “finestreta única” per evitar la peregrinació de les famílies en busca d’orientació i informació.

Aquí entraria, igualment, la necessitat detectada per les famílies de disposar de forma permanent d’un servei d’assessorament per a moments d’urgència. L’estudi llença dues propostes a estudiar entre les administracions i les entitats: la creació d’un servei telefònic de 24 hores o d’una unitat que prepari i assessori els serveis telefònics ja existents (per exemple, Sanitat Respon) per atendre casos crítics, com poden ser els relacionats amb els trastorns de conducta. Les famílies també sol·liciten un esforç per part de les entitats socials que les atenen per tenir-hi allà un referent únic.

Qualitat de vida personal i familiar
La dedicació que comporta per part dels pares (i quan aquests falten, dels germans) tenir cura d’un fill o filla amb discapacitat fa que, de vegades, es ressenti el benestar emocional de tota la família. A partir d’aquesta resposta als qüestionaris i les entrevistes, Dincat proposa un estricte compliment de les lleis de conciliació de la vida familiar i laboral, així com una revisió de les mateixes per atendre l’especificitat d’aquest col·lectiu.

En aquest segon bloc encaixen altres propostes de l’estudi, com l’ampliació dels serveis de respir; o, fins i tot, la creació de modalitats de pagament tipus xec-servei (que donen dret a desgravacions fiscals) per a serveis com cangurs especialitzats. Destaquen els autors que aquestes accions repercutirien en la creació de llocs de treball. La major disponibilitat de serveis de lleure gratuïts o subvencionats és una altra de les peticions que més fan les famílies enquestades. Els familiars també desitgen una major sensibilització social cap a la diferència, per no sentir-se aïllats de la resta de col·lectius ciutadans.

Més suports per a la igualtat de drets
L’estudi també demana mesures de suport econòmic que compensin el sobre cost que tenen aquestes famílies, i que un estudi de FEAPS, publicat el 2009, calculava en més de 30.000 euros anuals. La farmàcia gratuïta (bolquers i medicaments) per a les persones amb discapacitat intel·lectual i malaltia crònica, l’accés garantit a serveis de logopèdia o fisioteràpia i l’augment de la prestació per fill a càrrec són algunes de les mesures assenyales. També es menciona la reforma de la Llei de la Renda mínima d’inserció perquè hi puguin accedir aquelles persones amb discapacitat que, podent treballar, no tenen feina o l’han perduda.

“Sabem que la conjuntura econòmica és dolenta”, afirma Xavier Masllorens, director general de Dincat, “però no totes les nostres peticions costen diners. De vegades és més important canviar mentalitats i formes de fer que oferir més recursos”.

L’estudi La situació de les famílies de persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament a Catalunya, encarregat i coordinat per Dincat, s’ha desenvolupat amb la col·laboració de la Fundació Jaume Bofill. Està integrat per quatre apartats: una descripció quantitativa de les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament ateses per les 307 entitats associades a Dincat; un treball de camp (que ha inclòs l’anàlisi de més de 2.100 qüestionaris sobre situació i necessitats de les famílies) realitzat pel Grup de recerca “Discapacitat i Qualitat de vida: Aspectes educatius” de la FPCEE Blanquerna (URL), amb el professor Climent Giné com a investigador principal; una anàlisi del marc legal i la situació dels drets i deures de les famílies, que ha correspost a Antoni Vilà, professor de la Universitat de Girona; i un apartat de conclusions i propostes, fetes per la comissió d’experts que han dirigit la investigació i dels tècnics que han participat.

A la roda de premsa, celebrada el 15 de juny a la seu de Dincat, han intervingut Climent Giné, Antoni Vilà, Xavier Masllorens i Jordi Costa.

Dincat és un grup nascut el 2010 de la integració de tres organitzacions amb una llarga experiència en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual. Està format per més de 300 entitats que donen suport a 30.400 catalans i catalanes amb discapacitat intel·lectual i a les seves famílies. La unió ha estat impulsada per: APPS-Federació catalana pro persones amb discapacitat intel·lectual, Coordinadora de Tallers per a Persones amb Discapacitat Psíquica de Catalunya i Associació empresarial APPS. La presentació pública de Dincat va tenir lloc el passat 20 de maig.

En la imatge, presentació de l’estudi