Qui juga amb foc es crema: reflexions sobre el comerç d'armes de foc

Dilluns passat, mentre les places de Cambrils i de Vilanova i la Geltrú s’omplien de gent per rebutjar la violència i homenatjar les víctimes dels últims assassinats, l’Estat Espanyol ultimava la darrera venda armamentística.

Dilluns, a Cambrils, una altra persona era assassinada també per arma de foc. I mentre les places d’ambdós municipis s’omplien de gent per homenatjar les víctimes i rebutjar la violència, l’Estat Espanyol ultimava la darrera venda armamentística.

Pot semblar estrany relacionar ara aquests dos fets ja que tenir una arma de foc no redueix responsabilitats a qui en fa ús. Cert és qui és violent ho és amb o sense armes, però una arma de foc dóna resposta a una impulsivitat que pot ser es veuria reduïda amb la seva absència. Com a mínim m’agradaria pensar que sense armes de foc els resultats d’una impulsivitat violenta serien menys nefastos.

Una arma de foc serveix per matar o, com ens intenten vendre els seus custodis, per defensar-se, per caçar, o fins i tot per “practicar esport”. Tot i així, en qualsevol d’aquest últims supòsits, fins i tot justificar-ho amb l’autodefensa ens du a matar, per tant el resultat és el mateix.

Aquí aleshores les pregunta no seria si són suficients els controls per obtenir i renovar el permís d’armes, sinó si s’hauria de permetre que la població civil tingui accés legal a armes de foc.

Tot i així socialment ningú centrarà la mirada en l’objecte amb el que s’han efectuat els assassinats, sinó en el suposat augment d’aquestos i per tant la justificació perfecta per seguir invertint en la malnomenada defensa.

Fixem-nos en que, malauradament, a l’atracador del banc de Cambrils se l’acusarà d’homicidi, i no pas d’assassinat, com si dur una pistola a sobre no indiqués una voluntat prèvia d’atemptar contra la vida d’algú altre. Si qui porta un preservatiu a la butxaca és senyal que es té intenció de fer-lo servir, i fins i tot actuarà de forma premeditada per arribar a aquest fi (altrament dit lligar); qui va amb una pistola carregada dins la caçadora ja mostra una predisposició a usar-la. Per a què més podria servir sinó? Per tant, la possessió d’armes en si mateix ja hauria de ser considerat delicte per temptativa d’assassinat.

Però els qui puguem pensar això no ens enriquim pas del gran negoci consistent en produir armes per vendre, i posteriorment seguir-ne produint per vendre-les als qui s’han de protegir dels qui ens les han comprat primerament. I aquí no cal recargolar més la història amb tots els beneficis generats per la indústria de la guerra.

Ja ho diu la saviesa popular: qui juga amb foc es crema.

Quina absurditat més gran haver de tenir armes per poder-nos defensar de les armes que els nostres governs han produït i venut prèviament.

Ahir mateix ja es van sentir les primeres reaccions sobre l’augment de la inseguretat, i segur que ja han aparegut debats per televisió sobre les raons que duen als agressors a acabar amb la vida de les seves víctimes. Reflexionarem sobre el paper de l’educació, sobre la duresa del sistema penitenciari, sobre la rapidesa i eficiència del model judicial, etc., i farem ben fet; però en cap moment ningú es qüestionarà que Espanya hagi passat a ser el 6 exportador d’armes mundial, i que els seus beneficis hagin augmentat un 44%.

Evidentment que s’ha de treballar per eliminar la violència de la nostra societat, però això no podrem fer-ho sense eliminar prèviament les eines que faciliten la seva perpetuació.