"Quan tens una discapacitat has de fer les coses sí o sí"

El Ricardo Ten ens explica la seva experiència com a esportista paralímpic i recorda que “la vida està plena de reptes per a totes les persones”. El 3 de desembre se celebra el Dia Internacional de les persones amb discapacitat.

En Ricardo és un nedador professional nascut a València, guanyador de dues medalles d’or als Jocs Paralímpics de Sydney i d’una tercera als de Pequín, i campió europeu de natació el 1997, 1999 i 2001. Va patir un accident quan era petit en agafar un cable d’alta tensió i des de llavors viu una vida plena sense braços i amb una sola cama, competint al més alt nivell i al costat de la seva dona i els seus dos fills.

Quan i per què et “vas llançar a la piscina”?
Sempre havia practicat multitud d’esports a nivell amateur però mai havia competit a nivell federat. Va ser a través d’un article de premsa com vaig conèixer el món de l’esport per a persones amb discapacitat i vaig veure la possibilitat de competir en igualtat de condicions. Tenia uns 17 anys i, mentre seguia amb els meus estudis, vaig començar a la natació federada.

Com és un dia de la teva vida?
Igual que el de qualsevol altre esportista que ha de repartir el seu temps entre la natació i la família. Aquesta és tota la meva vida. Aixecar-me d’hora, col·laborar a casa amb els nens, anar darrere d’ells perquè esmorzin i es vesteixin, i portar-los a l’escola. Després vaig a entrenar, i m’estic d’una hora i mitja a dues hores entre escalfament i estiraments, i unes dues hores a la piscina. Després torno a casa, recullo la nena de la llar d’infants, menjo, descanso una mica i per la tarda torno a entrenar a la piscina.

La natació requereix molt entrenament, com et prepares?
Sobretot faig gimnàstica i estiraments. Quan tens una discapacitat tens unes necessitats físiques més exigents que les de qualsevol altra persona, i és perfecte per estar en forma, tant per a la competició com per poder dur la vida diària amb una mica d’autonomia.

Has rebut alguna ajuda d’institucions o organitzacions?
Quan vaig començar era amateur, i segueixo fent esport perquè m’agrada, però des de fa uns anys, ha anat canviant tot. A través de la Federació d’Esports de la Comunitat Valenciana, ens han posat millors condicions per poder entrenar, amb instal·lacions, material, entrenadors i bons horaris. A més, en aquests darrers anys, amb el tema del Pla d’Ajut a l’Esportista Olímpic (ADO), hi ha hagut més ajuts econòmics i aquest últim cicle s’han incrementat, que comparats amb els que oferien quan jo vaig començar són molt bons.

Creus que aquestes institucions funcionen bé? Formes part d’alguna d’elles?
Com tot el que comença de zero, el Comitè Paralímpic va començar gairebé sense recursos econòmics, però el nou pla ha incrementat el pressupost. Es fa una bona feina a l’hora de valorar el que s’ha fet bé i intentant corregir les coses que s’han fet malament. No podria dir si es podria millorar o no, però va en bona direcció. S’ha observat altres països que han tingut una millora important en els últims jocs de Pequín i s’han pres com a referència.

Hauria de millorar alguna cosa en l’esport paralímpic?
Vaig estar força temps com a monitor de natació, com a auxiliar administratiu, portant la comptabilitat de la federació, i puc dir que es fa un treball important amb l’esport per a persones amb discapacitat. Cal tenir en compte que és un esport minoritari i no podem pretendre que se’ns reconegui com als jugadors de bàsquet o un altre esport amb major nombre de llicències. Som una federació més petita.

I en la societat? Et trobes amb alguna barrera?
Tinc la sort de no haver-me trobat amb barreres. Vaig tenir l’accident amb 8 anys i no va ser fins als 17 que vaig començar a entrar al món de l’esport adaptat.

Què recomanaries a les persones amb discapacitat que hagin abandonat les seves metes?
Crec que cal plantejar-se la vida com un repte. Que tinguis una discapacitat , ja sigui greu o lleu, no vol dir que s’acabi el món, i sempre hi ha coses que es poden fer. S’ha de pensar en positiu i no pensar en allò que no es pot fer. No és el mateix anar pensant “no puc fer això” a anar pensant “doncs mira, sí que puc fer això i allò altre”. Has de marcar-te reptes, ja que la vida està plena de reptes per a totes les persones, de coses per les quals lluitar.

I quin és el teu repte?
Ara mateix estic gaudint de tenir dos fills, ja que crec que cuidar-los i veure com creixen és el repte més gran que tinc. I a nivell esportiu, acabem de tornar del campionat d’Islàndia, i en breu ens anem a Rio de Janeiro, al Mundial de Piscina Curta, així que aquest seria el meu repte més proper. I després, les Paraolimpiades de Londres.

A més, vull seguir volent més temps per viure, perquè per tenir una discapacitat no s’acaba el món. Al principi és dur per a tota aquesta gent que acaba de tenir un accident i es veu en aquesta situació de dependència, perquè et canvia completament la vida. Però quan passa el temps te n’adones que “o fas les coses, o has de fer-les sí o sí”.

Redacció/ Europa Press.