Periodistes a Haití: per fer què?

Gràcies Jicá, Dani, Iolanda i Jaume pels vostres comentaris!

Està clar que és un tema que fa mal. Sembla que com més gran és la catàstrofe, més “free pass” es tingui a l’hora d’informar. El sensacionalisme i la frivolitat amb què s’està tractant les víctimes en alguns mitjans són difícils de païr.

Crec que tens raó, Dani, quan et preguntes si ens calen aquest tipus d’imatges per comprendre la magnitud d’una tragèdia com aquesta i per mobilitzar-nos. Certament, potser tenim un problema. Però també és veritat que de vegades imatges “dures” ens ajuden a prendre consciència d’un fet o ens revelen una realitat que és necessària atacar i que restava silenciada. No sé, especulo ara, potser, eh, però, per exemple… una esbatussada de la policia? Ara, si és així, on està el límit?

Em sembla molt interessant també el que comentes de l’efecte desmobilitzador que poden tenir certs missatges llançats sense massa coneixement de causa, i el que diu el Jaume és cert també: jo he escoltat versions de tot tipus en un marge de dos dies.

Iolanda, jo crec que sí apareix cert context (Haití el país més pobre d’Amèrica Llatina, una mica d’història…), amb comptagotes, és clar (o el que dic: supeditat al realment “important”), però el que trobo a faltar és una explicació de les motivacions d’aquesta història. Sabem que Estats Units i mitja Europa han posat la mà sobre Haití, però res de les motivacions sistemàtiques i estructurals d’aquesta història i res del “què hi hem guanyat nosaltres”. Autocrítica social 0. Estranya molt també que no es mencioni el tema de la cancel·lació del deute, per això animem a les entitats a utilitzar espais com CanalSolidari.org per fer difusió de les vostres demandes.

En aquest sentit, les noves tecnologies ens han permès tenir accés a una informació que, està clar, d’altra manera… us imagineu aquest cas fa 10 anys? Que puguem debatre sobre el tema en un espai com aquest ja és un pas inmens endavant!

(Ep, i de ben segur que coneixeu bones pràctiques de mitjsns! No dubteu en fer-nos-les arribar!)

Perfecte l’article! Molt necessari! I coincideixo globalment amb els comentaris anteriors, també.

Em sembla especialment rellevant el que diu en Dani sobre la inoportunitat d’afirmar que l’ajuda no arriba. Però encara aniria més enllà: i és que aquesta afirmació, com la contrària, s’ha fet amb molta frivolitat per part dels mitjans. Pràcticament des del primer moment hem sentit i llegit periodistes que un dia afirmaven que la reacció a la catàstrofe havia estat paradigmàtica i que l’endemà deien tot el contrari. Deu ser que no saben què més dir? Deu ser que necessiten titulars fàcils? Rigor i aportació de valor, si us plau!

Ei Iolanda. Sí, el context és la principal víctima de les presses i de l’enfocament a l’espectacle morbós dels mitjans, que mai no aprofundeixen. I el cas d’Haití ho afavoria, perquè es poden explicar tantes coses d’aquest país… Jo, la veritat, i en la línia d’això que deies de la societat civil, estic trobant moltes més respostes i articles interessants a blogs, twitters, facebooks o a mitjans com Canal Solidari que als mitjans i premsa convencional. Senyal potser que alguna cosa més grossa està canviant amb aquesta crisi en termes de comunicació... Parlant amb altre gent, molts ho veuen així. Els mitjans han fallat aquesta vegada, i la societat civil s’espabila per trobar aquella altra informació que no ens estan oferint i que intuïm, de més valor afegit.

Totalment d’acord, Jordi … el sensacionalisme i l’espectacle de l’horror semblen més importants que la informació.

El que també trobo a faltar son lectures més en profunditat dels perquès …. Perquè l’Estat haitià és un estat fallit? perquè EEUU està llençant una operació militar sobre Haití? Perquè França s’hi oposa? Perquè el govern espanyol no ha anunciat ja, com altres com Itàlia o França, la cancel·lació del deute d’Haití? ...

Com que els mitjans no ho faran, igual som la societat civil que ens hem de coordinar per donar aquestes respostes a la població, no?

Gràcies per l’article, tant necessari… Sembla que tots els mitjans vagin perduts, perquè tots agafen la mateixa dinàmica d’espectacle macabre, fins i tot de pornografia, sobretot en el tractament d’imatges televisives i fotografies de cossos, sense cap respecte per la dignitat humana. Cal autocrítica perquè jo no recordo haver vist unes imatges com les d’aquests dies a Haití: hem vist de tot i no cal. Per mobilitzar la solidaritat internacional cal que ens mostrin el que hem vist? No som societats prou madures per entendre l’abast d’un desastre d’aquesta magnitud sense recórrer al groguisme? I un altra punt important: com a periodistes, i tenint en compte la funció social del periodisme i de la informació, els mitjans es pregunten de debò si les seves informacions contribueixen a mitigar els efectes del desastre o els empitjoren? Què en treuen els mitjans d’assegurar que l’ajuda no arriba un dia rere altre? Això pot desmobilitzar la ciuatadania en un moment en què encara cal canalitzar solidaritat i recursos a Haití? L’ajuda està arribant i comença a ser efectiva, així ho afirmen les ONG que ja treballen sobre terreny des dels primers dies de la catàstrofe. Per què els mitjans no utilitzen o utilitzen poc les ONG com a fonts (n’hi ha moltes, tenen informació de primera mà i coneixen país i context) i prefereixen quedar-se amb els trets, els episodis puntuals de violència o anar de bracet dels marines dels EUA?

És que jo no entenc per què tant relat “emocional” i tanta descripció del desastre (que d’altra banda ja podem imaginar a mil quilòmetres d’allà)... quin sentit té? Quina finalitat? Ens ajuda a comprendre la complexitat del tema? No del terratrèmol, més o menys la gent ja sap què passa quan trontolla un país… cal enviar periodistes per això? Massa morbositat. Per molt que ens ho vesteixin d’“ànalisi de la situació”...

Per no parlar de les pifiades de TVE mostrant imatges que no eren d’Haití... en fi…