Per què mantenim un deute il·legítim, injust i que sotmet?

Ningú qüestiona ja, afortunadament, la injustícia i la il·legitimitat del retorn de préstecs internacionals de nord a sud que impedeixen el desenvolupament dels pobles i hipotequen el seu futur i el de la vida d’aquells qui encara no han nascut. Per què la mantenim, doncs?

Els més vulnerables, els nens, són els qui pateixen la manca de recursos d’un estat endeutat. La reconstrucció d’Haití ha posat el tema de nou sobre la taula. És evident que el deute extern parteix d’una base il·legítima, ja que el sistema ha estat establert pels països més industrialitzats, sense comptar amb la veu dels qui anaven a patir el sistema.

De què serveix invertir en cooperació si dels fons públics del país que els reben surten els recursos econòmics cap al nord? No és just que la seva devolució suposi treure diners públics d’un estat on l’alimentació i el subministrament d’aigua no estan garantits. Els països no poden invertir en les polítiques que necessiten per l’ofegament del deute i això els treu sobirania.

Per tots aquests motius, la condonació del deute és imprescindible. No obstant això, hi ha tres posicions respecte a això i la condonació és la mínima. La segona, que va un pas més enllà, demana el retorn al país del sud del capital prestat i, a més, dels interessos pagats. Hi ha qui encara avança més i fa una crida a indemnitzar els països que han patit aquesta situació injusta perquè no han pogut invertir en el seu propi benestar i desenvolupament.

El deute continua creixent: entre 1970 i 2008 s’ha multiplicat per 52 i els països del sud han pagat ja 106 vegades el que devien el 1970. Sembla que sortir del cicle de l’endeutament és impossible, per tant, el deute s’ha de condonar.
El món el podem canviar, només cal decidir fer-ho i portar els valors propis a la pràctica. Hem avançat, però queda molt de camí per recórrer fins que aconseguim construir un món just i només entre tots ho podrem fer.