Passar de "persones que aprenen" a "organitzacions que aprenen"

Imaginem una associació que fa un enorme esforç per a dur a terme un projecte. S’hi han deixat la pell, però finalment han aconseguit realitzar aquest projecte a temps i amb qualitat. Un any més tard, l’organització ha d’executar un projecte similar, però la persona que va dur el pes del projecte l’any anterior ja no és a l’entitat. I de nou, realitzar el projecte requereix un gran esforç a l’organització. És una història fictícia? No hem viscut alguna situació similar en la nostra organització?

Aquesta situació sol repetir-se quan són les persones que participen en les activitats les que obtenen els principals aprenentatges de l’experiència, en lloc de ser organitzacions que aprenen i capitalitzen les experiències en les que participen.

Construir organitzacions que aprenen no és fàcil: requereix l’esforç de sistematitzar, compartir i documentar la pròpia realització d’activitats de l’organització. Ser capaços de convertir-ho en un hàbit organitzacional.

Són moltes les causes existents per a justificar la falta de sistematització en les entitats, però la més important de totes és la falta de temps. Malgrat això, allò important és establir quin lloc ocupa en l’escala de prioritats de la nostra organització l’hàbit de sistematitzar, compartir i documentar. Tots disposem de la mateixa quantitat de temps: la diferència és la importància que se li dóna a cada tema.

Es tracta d’activitats que semblen no estar directament lligades al resultat immediat del projecte; però encara que això sigui cert, sí que afecten a la capacitat de construir una organització. Una organització sostenible, perdurable i en la que les persones no hagin de treballar dotze hores al dia per dur a terme les activitats. És a dir, organitzacions que aprenen.

(*) Pau Vidal és coordinador de l’Observatori del Tercer Sector, un centre de recerca especialitzat en el tercer sector, amb la finalitat d’aprofundir en el coneixement d’aquesta àrea.

Canal Solidari-OneWorld 2006