Parlar de cooperació al desenvolupament a l'estiu, i atrevir-se a explicar-la

A punt d’acabar-se l’estiu, i encara sorpresos de com Somàlia s’ha mantingut a l’agenda malgrat las #londonriots i la “caiguda” de Líbia, l’actualitat informativa ens sorprèn també amb el recordatori de l’aniversari de l’alliberament dels voluntaris de l’ONG Barcelona Acció Solidària, segrestats l’any passat a Mauritània.

Amb motiu del nefast aniversari, una nota d’Europa Press va donar lloc a diverses adaptacions i reaccions per part dels mitjans, tots però tirant del fil de què molts ajuntaments hagin retirat el seu suport a BAS, després d’un informe desfavorable del Fons Català de Cooperació (El País, Ara). La mesura, lluny de ser rebuda com una bona resposta (cert, lenta i tardana) dels sistemes de control i avaluació dels finançadors, ha estat aprofitat per reobrir el debat sobre l’acció i l’eficàcia de les ONG.

No cal oblidar que aquest debat, sempre necessari, no es reobre en un moment ni en un context qualsevol, sinó al mig de la retallada pressupostària més gran de la història de la cooperació catalana. La publicació del llibre de Gustau Nerín, “Blanc bo busca negre pobre” el mes de març, molt crític amb el paper de les ONG a Àfrica, va obrir la veda i els seus arguments van ser ben aprofitats pels partidaris de les retallades o de les versions menys molestes de la cooperació com ara la gran valkiria Rahola: “un profundo ensayo que recorre las entrañas del buenismo occidental y las dinamita con tantas cargas de profundidad que obliga a una severa reflexión.” “(...) hace más por África la dictadura china, que no se mueve por mala conciencia, sino por intereses geoeconómicos, pero que deja estructuras industriales duraderas, que el mítico 0,7% del ideal europeo, cuyo “papanatismo” esconde, por otro lado, actividades económicas vampíricas que dejan a África seca de recursos.”

El director de cooperació, Carles Llorens, bon amic per cert de Gustau Nerín, ha acompanyat les seves explicacions sobre les retallades amb arguments com que l’administració anterior havia promogut “ONG captadores de subvencions” o que massa diners es quedaven a casa nostra en activitats, sembla, innecessàries com la sensibilització i l’educació per al desenvolupament, alimentant dos dels pitjors prejudicis sobre les ONG, però molt en la línia de discurs preparatori d’aquells governs que primer titllen d’aprofitats i malgastadors als beneficiaris d’ajudes públiques, i després, les hi retiren.

I després de molts mesos de “primer nosaltres” i d’una intensiva campanya antiONG i anticooperació... com es pot convèncer a l’opinió pública que han de ser sensibles a una crisi humanitària com la de Somàlia? A finals de juliol, el Comitè Català d’Emergències va haver de convocar les ONG per tal de fer una crida conjunta a la ciutadania davant l’evidència que no estava tenint la mateixa resposta que altres crisis.

Ahir però vam sentir “un bon espai sobre cooperació i ONG a Versió RAC, amb el Marc Serra”: http://rac1.org/versio/podcasts/entrevista-22-08-11-3/, que no va fer concessions a les explicacions fàcils i banals. El programa va fugir de les showtertúlies de “todólogos” i va fer entrevistes en profunditat a dos experts de debò, amb opinions i experiències contrastades i ben diferents. Carlos Gómez Gil, sociòleg amb molts anys de tesi doctoral a sobre i director d’un màster en cooperació va ser ben curós en separar les ONG decents de les indecents, tot i que no es va estar de criticar la “posada en escena” de moltes que posen per endavant els anuncis per fer llàstima a l’explicació de les causes de les crisis que atenen, evitant així explicar que les solucions gairebé sempre són polítiques i estructurals. Enric Morist, per la seva part, coordinador de Creu Roja, va explicar molt bé com les delegacions locals decideixen i executen els projectes, els controls a què estan sotmeses les ONG que reben finançament públic i la importància del suport privat per garantir la independència.

El conductor del programa recordava periòdicament a l’audiència que no s’estava qüestionant les ONG sinó mirant de conèixer millor com eren i funcionaven per tal de tenir més criteri a l’hora de donar-los suport. Malauradament, el ganxo escollit (les terribles conseqüències de la pèssima actuació de BAS) i el gran desconeixement de partida que hi ha sobre el sector, deixen massa espai per les ambigüitats en aspectes que, després de tants anys de cooperació, haurien d’estar molt més clars. Quan encara avui al diari Ara trobem frases com “els països del Sud, abans anomenats del tercer món o subdesenvolupats” i als periodistes els sembla “una variant interessant” que els projectes es decideixin i s’executin des del terreny i per ONG locals, quan aquest és la pràctica més habitual de la cooperació catalana seriosa, és que la distància és tan gran que cal molta paciència i queda molt camí per recórrer.

Els professionals dels mitjans continuen essent imprescindibles per explicar la cooperació. Han de conèixer el context polític i econòmic en què es mou per tal de ser conscients de les implicacions que poden tenir les seves crítiques o la seva selecció de convidats i “opinadors”. També han de ser ben conscients del paper que ells mateixos juguen o han jugat a l’hora de privilegiar models ara qüestionats de fer cooperació.

La caravana solidària de BAS havia estat qüestionada per moltes ONG i per moltes coses (inconveniència de determinat ajut en espècies, manca de formació dels voluntaris, imatge distorsionada de les ONG del Nord tipus Reis Mags etc.), però sembla que tothom ha oblidat que va ser qüestionada sobretot pel seu caràcter de circ mediàtic. Molts mitjans es feien eco puntualment de la sortida de la caravana, entre d’altres coses perquè l’acompanyaven molts periodistes que, durant anys, no van gosar investigar ni furgar més en el tipus de cooperació que feia aquesta ONG, o es van conformar amb la idea que totes eren tan qüestionables com aquesta. La caravana no era certament responsabilitat dels mitjans, però molts finançadors donaven suport per aquesta visibilitat gratuïta, i molta gent va creure que era una iniciativa seriosa perquè molts mitjans, i de manera regular, parlaven d’aquesta.