On eres tu al 2003? 7 anys després del ‘No a la guerra’ els carrers són buits

El 15 de febrer de 2003 van celebrar-se arreu del món les primeres grans manifestacions contra la guerra d’Iraq. De què van servir? Què queda d’aquells mesos calents de mobilitzacions socials i indignació compartida? Per què la guerra d’Iraq ens va mobilitzar tant i els 4 milions d’aturats, gens?

Els fets de febrer de 2003:

El 15 de febrer de 2003 es van produir arreu del món manifestacions massives contra la imminent invasió de l’Iraq per part d’Estats Units, Gran Bretanya i l’Estat espanyol. Diferents ciutats van viure mobilitzacions sense precedents i Barcelona va ser-ne referent internacional.

A les poques setmanes i en un clima d’indignació ciutadana, la invasió es va produir i, amb ella, començava una guerra que encara avui es lliura sota amagat. L’excusa era la suposada fabricació d’armes de destrucció massiva per part del règim iraquià (més tard es va demostrar que era un argument fals). El context més immediat: els atemptats de l’11 de setembre a Nova York dos anys abans i la invasió de l’Afganistan com a resposta dels Estats Units. En aquella ocasió, però, l’ofensiva tenia el suport de les Nacions Unides i no el cas de l’Iraq al 2003.

Els antecedents d’aquell sentiment de protesta col·lectiu…

A l’Estat, els antecedents de grans mobilitzacions contra el govern del Partit Popular, eren força recents: mesos abans, al novembre de 2002, s’havia produït la catàstrofe del Prestige i les posteriors manifestacions contra la gestió que en va fer el govern. I al juny de 2002 va haver-hi la vaga general contra el “decretazo” de la reforma laboral.

A Catalunya i Barcelona, a més de seguir-se aquestes protestes generals, es vivien a més temps d’un altre tipus de mobilitzacions dels moviments socials, seguides per milers d’activistes i gent afí: Al 2001, recollint els ecos de Seattle, prenia forma el moviment antiglobalització a Barcelona, davant una reunió del Banc Mundial a la ciutat que finalment es va cancel·lar davant el clima de protesta i al 2002 es repetien les protestes aquest cop “contra l’Europa del capital” a propòsit d’una cimera europea a la ciutat.

... I les mobilitzacions posteriors a aquell febrer de 2003

El 2003 es van seguir les manifestacions contra la guerra, a Catalunya coordinades bàsicament al voltant de la Plataforma Aturem la Guerra. Les protestes i la indignació col·lectiva, però, van agafar la seva màxima cota el maig de 2004 després de l’atemptat d’Al Quaeda de l’11 de març a Atocha. Tres dies després queia el govern del Partit Popular i la primera mesura del nou president, José Luis Rodríguez Zapatero, era la retirada immediata de les tropes a l’Iraq.

Set anys després…

Set anys després, la Plataforma Aturem la Guerra (i a nivell estatal la Campanya per la retirada de les tropes espanyoles d’Afganistan), recorden que la guerra a l’Iraq continua, malgrat l’establiment d’un sistema suposadament democràtic, però centren la commemoració d’enguany en la situació a l’Afganistan, país del qual l’Estat espanyol no ha retirat les tropes sinó que les ha incrementat:

“La guerra a l’Iraq continua i mentre Obama parla de retirar tropes d’aquest país —per poder enviar-ne més a l’Afganistan— la realitat és que EUA vol mantenir bases militars a l’Iraq de forma indefinida”.

“Avui, set anys després, hem de protestar contra la decisió del govern espanyol de donar suport a l’ocupació estatunidenca de l’Afganistan amb més tropes encara; contra las matances que duen a terme les forces ocupants; i contra las noves mentides que ens diuen.

No s’està reconstruint l’Afganistan: gran part de les inversions acaba a mans de multinacionals o de corruptes dirigents locals, imposats per l’ocupació.

La democràcia al país és una farsa: les recents eleccions van ser universalment reconegudes com a fraudulentes, però Karzai segueix com a president.

No s’han alliberat les dones afganeses: Karzai fins i tot ha aprovat una llei mitjançant la qual els homes poden violar les seves esposes, algunes de las quals tenen menys de deu anys.”

Més enllà de la situació a l’Iraq i l’Afganistan, a CanalSolidari.org ens hem vist avui preguntant-nos de què van servir, en què van quedar, aquells mesos o anys de mobilitzacions…

Centenars de milers de persones van sortir al carrer de les nostres ciutats protagonitzant la major mobilització ciutadana de la nostra història. I no va ser només un dia. El principal motiu va ser la guerra, però el Prestige, la reforma laboral, les mentides del govern van dur la gent a debatre al bar i a la feina, a fer cassolades als balcons de casa seva o picant una farola al carrer, aturar classes, penjar pancartes a les finestres (algunes de les quals continuen avui recordant-nos que la guerra, les guerres, no han acabat)... I avui? Si les guerres no han acabat, què fem tan desmobilitzats? O en realitat estem ara més mobilitzats que abans del febrer de 2003? Altres dubtes que ens han sorgit:

>> Van servir d’alguna cosa aquelles mobilitzacions?

>> Hem arribat als 4 milions d’aturats i aquí no es fa ni mitja protesta… L’exclusió social augmenta, les expectatives del jovent baixen, el futur incert per a treballadors i treballadores… però les grans mobilitzacions, els debats a peu de carrer, el sentiment d’incidència política, on han quedat?

>> Per què la guerra d’Iraq ens va mobilitzar tant més que l’actual situació de crisi?

>> És perquè és més fàcil mobilitzar-se per causes llunyanes que properes?

>> És perquè hi havia al mig el drama de la mort i els assassinats consentits?

>> És perquè la solució era una, molt concreta i tothom la coneixia (no envaïu l’Iraq, no ens fiqueu en una guerra)?

>> És perquè en aquells anys governava qui governava i tota l’oposició política donava suport a les mobilitzacions?

>> És perquè la gent pensa que sortir al carrer no serveix de res i que és igual 300 que 3.000 o 30.000 manifestants?

I tu, què en penses?

CanalSolidari.org, 2010. T’ha agradat la notícia? La vols reproduir al teu web o blog? Endavant! Però abans fes una ullada a les nostres condicions de còpia i distribució! Gràcies.