"No despleguem els nostres equips d'emergència on ens digui l'ONU: som independents"

Aloïs Hug, responsable de premsa de Metges Sense Fronteres, ha viscut de prop l’ajuda humanitària d’emergència en catàstrofes naturals com la d’Haití. Parlem amb ell per conèixer com es realitzen aquest tipus d’operacions.

Quin tipus de catàstrofe ha de donar-se perquè Metges Sense Fronteres activi una intervenció com la d’Haití i obri un compte corrent?
Per a nosaltres el més important és estar preparats abans de la catàstrofe i no haver de dependre de donacions, perquè per salvar vides el més important és arribar com més aviat, en 48 hores. Per això tenim un fons d’emergències sempre disponible.

De vegades no és tan clar quin tipus d’intervenció cal fer. Més que el nombre de víctimes, el que determina si obrim un compte per donacions és l’avaluació realitzada pels primers equips en arribar a la zona. Els logistes i financers calculen l’envergadura que pot tenir la nostra intervenció i en base a això, obrim el compte o no. Per això cal ser capaços d’enviar un primer equip per avaluar la situació i tenir equips de logistes, metges i especialistes fàcilment localitzables i preparats per sortir.

Actualment tenim un equip base preparat per a aquest tipus d’emergències a Nairobi, i un altre a Panamà des de fa 3 anys, que ens ha permès mobilitzar 53 tones de recursos de primera necessitat a Haití, on ja disposàvem de 800 treballadors

Quan es diu prou a les donacions?
Depèn de les nostres avaluacions i pressupostos. En el cas del tsunami del 2004 ja teníem prou diners per desplegar la nostra intervenció a la zona i vam haver de demanar a la gent que deixés de donar. En el cas d’Haití ja estàvem treballant amb projectes regulars, i els diners que arriben amb les donacions es podrien utilitzar a més llarg termini. En altres intervencions ens limitem a l’emergència i salvar vides. No solem intervenir en activitats de reconstrucció. Cal saber-se limitar a fer allò que un millora sap fer.

Com es gasten els diners? On i a qui es compra el material necessari per a una emergència?
Normalment gastem el 80% en el terreny i la resta en l’equip de suport que es troba a les seus. En el primer moment el material que s’envia ve de fora, perquè és més fàcil fer-lo arribar ràpidament i ja el tenim identificat. Si un cop estant allà necessitem més material (mantes, bidons …) el comprem en mercats locals: és més barat i ajudem una mica a la recuperació de la zona. Sempre són els logistes els qui decideixen qui és el millor subministrador. A Haití ja portàvem 19 anys i sabem qui ens pot proporcionar el material. A Sumatra, per exemple, feia tres anys que MSF no estava en el país i vam haver de refer els contactes. Les transaccions, en qualsevol cas, es fan per compte bancari i amb la màxima transparència.

I com s’entra al país? Qui dóna els permisos per entrar i moure’s per la zona?
Depèn. Quan ja estàs al país, tot està en ordre d’entrada. En altres casos d’emergències en països on no estem treballant permanentment, les autoritats no tenen capacitat de resposta i sobretot els primers dies no es mira molt: en general, excepte en situacions de conflicte, entrar personal no suposa cap problema. Una altra cosa és el material. Aquí sí que hi ha més tràmits amb les autoritats nacionals.

Un cop dins, com decidiu a qui feu arribar primer l’ajuda?
Es decideix de manera independent, d’acord a la nostra pròpia avaluació, segons veiem on fa més falta. Som capaços de desplaçar-nos i actuar ràpidament, a diferència d’altres organitzacions. Després ve l’ONU, que normalment organitza l’ajuda de les ONG que han acudit al terreny. Nosaltres assistim a les seves reunions i informem d’on som i què fem, però no anem on ens digui l’ONU, som independents. Moltes ONG sí que ho fan, entre altres coses perquè depenen dels seus fons, encara que òbviament això no vol dir que no facin una bona feina.

Quan es decideix que el gruix de l’operació abandoni el país?
El procés de sortida és esglaonada, depenent de com evoluciona la situació del país, l’equip es va reduint o canviant. Per exemple, pot haver relleus d’especialistes, perquè els primers en arribar són cirurgians i logístics. Els psicòlegs, per exemple, triguen més a sortir, perquè el seu treball és més llarg. Depèn. A Indonèsia, després del terratrèmol, vam estar dos mesos i mig. En el tsunami de l‘Índic, un any.

On es queda el material que ha entrat al país i que no és fungible?
És complicat tornar a treure el material que has dut o comprat. Algunes vegades s’ha fet, però en la majoria de casos es dóna a autoritats locals o a una altra organització.

Com valores la feina de Metges Sense Fronteres i de la cooperació internacional a Haití?
A Haití tenim l’avantatge de comptar d’entrada amb 800 treballadors i tres hospitals, si bé és cert que aquests han estat afectats i hem perdut capacitat d’actuació. Tot i això, des del primer dia estem atenent ferits i gràcies a la nostra disponibilitat prèvia ara tenim dos quiròfans i hem pogut entrar 20 persones més. Altres no poden fer-ho pels problemes que hi ha a l’aeroport. S’ha convertit en un coll d’ampolla i costa fer arribar tot l’ajut. A nivell global, és aviat encara per avaluar l’impacte de la resposta de les ONG. Hi ha molt caos, informació difosa, moltes estructures de salut per restablir …

De moment ja s’ha criticat l’excessiva militarització de l’ajut humanitari…
No tenim prou dades encara per valorar-ho, però és una cosa que cada vegada passa més en emergències d’aquest tipus. A MSF alcem la veu d’alarma quan es barregen ajuda humanitària i militarització, sobretot en zones de conflicte, perquè hi ha risc per a les organitzacions i pot ser que l’ajuda deixi de ser neutral.

CanalSolidari.org, 2010. T’ha agradat la notícia? La vols reproduir al teu web o blog? Endavant! Però abans fes una ullada a les nostres condicions de còpia i distribució! Gràcies.