Mitjans i informació sobre Haití: què hi tenen a dir les ONG?

El terratrèmol a Haití ha desplaçat centenars de reporters i reporteres al país per explicar ‘la seva història’ sobre la catàstrofe. Mentrestant, les ONG també han aixecat la seva veu per enviar multitud de missatges. I entre tots, què diem?

El terratrèmol a Haití ha servit perquè els mitjans de comunicació repetissin el seu manual de cobertura de desastres, sense aportar gaire més que morbositat, llocs comuns o espectacle. Els cinc requisits indispensables perquè el circ mediàtic s’instal·lés a Haití, perfectament descrits a ‘Què fa Piqueras a Haití?’, ha desplaçat centenars de reporters i reporteres per omplir hores d’imatges, fer i fer-se la foto.

Mentrestant, poques ONG han sortit als mitjans com a fonts d’informació. Potser ‘Haití’ hagi estat prou gran com per regalar-li el protagonisme a un altre? Molt probable. Quan el tema ja no interessi als mitjans i vulguin cobrir l’expedient amb entrades esporàdiques, a qui demanaran informació?

Entretant, a les webs de les ONG hi ha hagut multitud de missatges i diverses coincidències.

En línies generals, hi ha manca d’informació sobre el país, denúncies de causes o resposabilitats (imprescindibles, que sí les trobem a altres espais). El seu lloc, o millor dit el lloc principal ha estat capturat per una comunicació que té components similars: autopromoció/protagonisme (“estem fent, hem ajudat, hem enviat…”), informació ambigua o òbvia (grans danys, grans pèrdues, gran sofriment…), invitació a ‘participar’ (“posa el nostre banner al teu blog…”), i tot aquest pack, funcional a la recollida de fons (dona/apadrina/fes-te soci i llistes de comptes bancaris), grans slogans legitimistes (“a Haití des de fa 30 anys… 40 anys canviant la societat haitiana…”) que de tan simples oferixen en safata el seu propi parany: tants anys de cooperació allí i per què Haití segueix sent el país més vulnerable i desigual d’Amèrica? I per què gairebé ni ho sabíem abans?

Darrere, literalment darrere, podem trobar informació interessant, crítiques o propostes… Com aquest fragment del blog ‘Desde el terreno’ “La segunda escena ha sido ver como una supuesta ONG de cuyo nombre no quiero acordarme, llegaba en una furgoneta al Campamento de Sainte Marie, abría las puertas traseras y empezaban a lanzar ropa usada a la multitud, que inmediatamente ha comenzado a gritar y pelearse por agarrar alguna cosa. Ha sido una situación que me ha hecho pasar vergüenza ajena. Parece que todo vale en estas situaciones, incluso trabajar sin ninguna planificación ni criterio, llevando a los más desesperados a comportarse como bestias sin ninguna necesidad; reduciendo a escombros también los restos de dignidad que les queda, y además marcharse orgullosos de estar ayudando al pueblo Haitiano y listas para plasmarlo en un informe. No solo necesitan agua, comida y ropa, están ávidos de respeto. Y a veces no lo encuentran bajo la bandera de “lo que sea pero cuanto antes.” O aquesta proposta educativa d’Intermón-Oxfam, o un cas d’organització de voluntariat haitià per protegir les dones davant possibles violacions. Però, en general, per arribar a aquest tipus de continguts s’ha de superar (i a vegades costa massa) l’aparador de la donació.

Algunes organitzacions, en canvi, han col·locat en primer plànol la denúncia o l’explicació de causes, i cal destacar-ho. És el cas d’ Acsur-Les Segovias, que ha centrat els seus missatges impulsant la campanya Qui deu a Qui?, igual que l’ Observatori del Deute de la Globalització. O Veterinaris Sense Fronteres, amb espais com aquest, o Enginyeria Sense Fronteres, aportant més informació que la pròpia.

Són alguns oasis entre tanta comunicació difusora, individualista, promocional. Un model comunicatiu copiat del món de l’empresa (des de quan a la Coca-cola li ha importat que reflexionem més enllà de ‘amb o sense sucre’) o de l’administració pública, que s’ha propagat en excés i no permet ‘al sector’ com a tal avançar en un discurs fort d’impugnació als models de desenvolupament, o que es comuniqui amb (i no “a”) la societat més enllà de l’oferta de la donació. Molt menys, facilitar espais perquè les societats es comuniquin entre sí. O que els relats siguin d’aquest estil: “...nos recibieron desde el primer día con los brazos y las mentes abiertas, para ayudarnos a identificar y filmar las situaciones de la vida cotidiana que sirvieran para hacer entender a la gente en España que, incluso en las condiciones más desfavorables, con la naturaleza y el contexto nacional más adverso, la gente se organiza, demanda y promueve cambios y, sobre todo, trabaja y lucha por salir adelante, alimentar a sus familias y construir un país.”.

Atrapats en aquests models comunicatius, als quals hem arribat en molts casos per inèrcia, perquè això és comunicació, o no?, vam repetir els mateixos errors… Per què utilitzem indiscriminadament fotos d’infants haitians? Per què la població local poques vegades té nom? Potser se’ns oblida citar noms i càrrecs de ‘els nostres’? Podem impugnar el model de desenvolupament des d’una comunicació que (fins i tot ben intencionada) manté les diferències, la superioritat de qui ajuda a qui?

Si “estem a Haití des de fa x…” per què no s’utilitzen les webs per donar informació útil a les persones damnificades? O a haitians residents fora del seu país? Ells i elles també haurien de ser el nostre públic. O millor encara, propiciar espais de diàleg entre usuaris-persones en igualtat de condicions.

Però, es pot aconseguir? Al taller que vam realitzar al Fòrum Social Català (La crisi del discurs de la solidaritat: cap a una agenda social de la comunicació), entre totes les persones assistents, vam concloure que sí que podem, i que la majoria de les causes de no haver-ho aconseguit fins ara estan al nostre abast canviar-les o que podem influir per assolir-lo.

Però això sí, hem de modificar el model comunicatiu publicitarista, que divideix les persones entre objecte i audiències i que les manté aïllades per a exercir d‘únic interlocutor.

I necessàriament, el camí comença per enderrocar la paret que separa els departaments de comunicació i educació per al desenvolupament o cooperació.