María Eugenia Lora, comunicadora: “Exercir el dret de la paraula és un acte de desobediència”

Envoltada de guerra en una de les zones de Colòmbia més disputades per l’exèrcit i la guerrilla, María Eugenia Lora va créixer participant en un mitjà comunitari per a joves del qual ara és membre coordinadora. Donant veu a les comunitats, el col·lectiu Montes de María Línea 21, Premi Nacional de la Pau, ha aconseguit enfrontar el conflicte i recuperar les places i els carrers.

- Quan va començar a participar en el col·lectiu?
Tenia setze anys, estava a l’espera de començar la carrera de medicina i em generava molta curiositat participar-hi. Era un espai on es podien fer coses diferents, on es podia veure reflectit, a través d’un canal local i enmig de la guerra, el valor de les nostres tradicions, oficis i festes locals. A més, poder participar-hi era un somni.

- I quines coses diferents va començar a fer?
Jo vaig entrar-hi participant en un programa d’ecologia que es deia Verde y Punto. El col·lectiu s’havia creat el 1994 al Carmen de Bolívar per oferir un espai on els infants i els joves poguessin explicar les seves pròpies històries a través de la comunicació. Va començar amb un canal comunitari que es deia Línea 21. En part, era finançat per la mateixa comunitat, que el rebia a través del cable, amb una vintena de canals més. Al cap d’un temps, va arribar Telefónica, que va oferir més canals, i no vam poder competir-hi, però continuem produint a través de la ràdio escolar i d’altres mitjans locals i exhibim les nostres produccions en projeccions. Es tracta de pensar la comunicació com una excusa per a la participació i la transformació. Formar subjectes polítics transformadors pot sonar grandiloqüent, però, en definitiva, busquem generar una alternativa que ens permeti veure que, enmig de la nostra quotidianitat, existeixen altres possibilitats i sentir que formem part d’una comunitat.

- Expliqui a les nostres lectores què van fer després de la massacre d’El Salado.
L’any 2000, els paramilitars van assassinar desenes d’habitants de la població. Hi va haver una paràlisi total, provocada per la por i els desplaçaments massius. Jo, aleshores, era a Cuba estudiant medicina i, en tornar, vaig copsar que la gent no confiava en ningú, ni en la policia ni en l’exèrcit ni en el veí; els pobles estaven plens de trinxeres. Al cap d’uns mesos, vam crear el cinema itinerant La Rosa Púrpura del Cairo, com un intent de vèncer el temor i tornar al carrer. En el cas d’El Salado, la iniciativa era una manera d’acompanyar les comunitats i dir “encara som aquí”. Ens vam atrevir a fer el cineclub a la mateixa pista de bàsquet on es va produir la massacre.

- I no han rebut amenaces?
No, encara no n’hem rebut cap. Com a col·lectiu, hem sabut gestionar el discurs depenent del risc del moment. No es tracta de reprimir la conversa explícita sobre la guerra, sinó de saber quins són els moments i els espais propicis per parlar-ne sense posar en risc la vida de la gent. Entre el 2001 i el 2003, era complicat explicar certes coses i a la gent li costava. Ara, ja ha passat un temps i la gent està tornant a explicar el que va passar. Per això, el 2008 vam iniciar el projecte Memòria, territori i comunicació, a través del qual intentem fer visibles i donar reconeixement a les víctimes des de les seves veus. Els més petits recullen històries i, abans, debaten per què han seleccionat determinats protagonistes, quins objectius perseguiran, per què és necessària la memòria cultural i de la resistència…

- Per a la mainada, aleshores, és millor entendre la guerra que no pas ignorar-la?
És important reconèixer què succeeix en el nostre context i identificar-ne les causes i les dinàmiques. El 80% de la gent amb qui treballem són desplaçats. Pots fer-ho, però, a un infant, no li parlaràs de causes econòmiques i polítiques. És important fer-ho a través d’un diàleg normalitzat, per exemple, amb la família. Recordo el cas d’una nena que, fent ràdio, va entrevistar el seu pare. Quan li va preguntar d’on venia, el pare li va explicar. La guerra és tan inherent a la pròpia persona que preguntar per la vida d’algú vol dir parlar del conflicte. En altres comunitats, hi ha iniciatives com el museu itinerant de la memòria: la idea és que els mateixos nois siguin guies i participin en la seva construcció. Per a nosaltres, és clau reconèixer la nostra quotidianitat i, malauradament, la guerra en forma part.

- On veu els resultats del projecte?
Els veig en la nena que, quan va entrar al col·lectiu, s’estava tot el dia callada i ara és capaç de plantar-se davant del micro, parlar i participar. O en un jove com Reynel, que no sabia què era la memòria i ara vol liderar produccions que incloguin altres joves. L’èxit és l’apropiació del procés que fa la gent. Es tracta que assumeixin altres rols, que se sentin protagonistes i que, després, continuïn qüestionant-se les coses en altres esferes de les seves vides, com l’escola. El fet de reconèixer-se com un jove o un infant que pot canviar el curs de la història és fonamental. El fet que, amb una peça audiovisual, es pugui generar la trobada de la seva comunitat i generar un procés de reflexió col·lectiva ja posa a l’esfera pública el diàleg sobre algunes coses que mai no es tracten. Davant el silenci imposat pel temor i la guerra, exercir el dret de la paraula és un acte de desobediència. El silenci només comporta més opressió.

- Com t’ha canviat, a tu, participar en el col·lectiu durant tots aquests anys?
És la meva escola, la possibilitat de continuar creixent, de trobar-me amb un món diferent amb possibilitats múltiples i pensar que, amb les comunitats, es pot generar un procés de transformació. Aquests processos et fan veure que és possible canviar la història partint d’allò que és quotidià.

Entrevista de Jordi de Miguel Capell per al Setmanari de Comunicació Directa.