Lectures que poden ser motor de la transformació social

“La idea era que l’imperi era la civilització, i la resta, barbàrie, i per tant no-existència; la idea (era) que no existeixen éssers humans, sinó xinesos d’un costat i bàrbars de l’altre”, Alessandro Baricco (2006) Els bàrbars.

Aquests dies he tingut el plaer de combinar tres llibres i alguna que altra columna de diari. I dic que he tingut el plaer perquè llegir simultàniament Next i Els bàrbars de l’Alessandro Baricco, Fer pinya d’en Jordi López Daltell i la imperdible columna ‘El vel de la ignorància’ d’en Manuel Manchón al diari Ara, m’ha permès obrir una espurna de llum en l’armari ocult de les meves reflexions.

Next, el primer dels llibres en dansa, es pregunta sobre la globalització i la manera com l’entenem els humans de cap cot i mirada curta. El resultat és un munt de portes obertes a la reflexió, de qüestionaments sobre la globalització i les possibilitats, o impossibilitats, de fer-ne una de més humana.

Les respostes a Next les trobem en el segon dels llibres que he tingut el plaer de llegir aquests dies. Los bárbaros, ensayo sobre la mutación, publicat en castellà, és un mosaic de respostes a les preguntes plantejades a Next. En ell, se’ns presenta als protagonistes de la globalització o, per ser més curosos amb les paraules, de la revolució social on som immersos. Els seus bàrbars són els meus geeks, éssers dedicats a conquerir els temples de la cultura aristocràtica per a fer-los més democràtics, alliberant la cultura d’uns pocs per a oferir-la a uns molts. Resumir Els bàrbars és impossible, treure’n algunes idees és força senzill. I, justament, un dels exemples de barbàrie amb fons històric és el que tracta el Fer pinya d’en Jordi López Daltell. I és que els castells, les construccions humanes, la manera de fer-les, esberla l’elitisme organitzatiu i la verticalització de les empreses. En Rodrigo, el protagonista del llibre d’en Jordi, acaba vivint-ho en primera persona i veient que no per molt manar s’aconsegueix que la gent es mogui.

El resum de tot plegat es troba en la columna d’en Manchón. Una columna farcida de referències a autors que, com en John Rawls, en Gilles Kepel, en Pere Vilanova o els bàrbars de Tunísia i Egipte, s’apunten a les ordes bàrbares per respondre amb contundència al xoc de civilitzacions d’en Samuel Huntington: Certament hi ha xoc de civilitzacions, però no entre moros i cristians, com deia l’aristòcrata del vell món, sinó entre els seus (la vella guàrdia elitista, aristocràtica, sedentària i ambiciosa) i les noves generacions socials, democràtiques, nòmades i, sense cap més ambició que coordinar la diferència, per parir un cant coral de creatius creadors que, al final del carrer, som tots i cadascun de nosaltres.

I és que, com diu el pensador torinès, “el pas endavant és quelcom que no comprenen (els bàrbars, els geeks): creuen en el pas lateral. El moviment es verifica quan algú és capaç de destrossar la linealitat del desenvolupament i es desplaça de costat. No esdevé res rellevant excepte en la diferència. El valor és la diferència, entesa com una desviació lateral del dictat del desenvolupament.”