Lapidació a l’Iran: més enllà del cas Sakineh

El cas de Sakineh, condemnada a lapidació per adulteri, ha posat d’actualitat una pràctica cruel que castiga sobretot les dones. Enfront una visió monocromàtica de l’Iran de molts mitjans, sectors de la societat s’oposen des de fa temps a la lapidació i treballen per eradicar-la de les lleis.

L’octubre de 2006, un grup de defensors i defensores dels drets humans i professionals de l’advocacia i del periodisme iranià, encapçalats per la jurista Shadi Sadr i la periodista Asieh Amini, van engegar la campanya Atureu les lapidacions per sempre, amb l’objectiu d’abolir la lapidació de la llei i també en la pràctica. Localització de possibles casos, d’advocats que construeixin defenses sòlides, i activisme i publicitat, han estat les seves accions habituals.

Des que va néixer Atureu les lapidacions, cinc persones s’han salvat de morir lapidades, altres han aconseguit suspensió de les execucions i més casos s’estan revisant o es jutgen de nou. Tot i que les autoritats iranianes han assetjat la campanya i els seus responsables (Shadi Sadr va ser detinguda fa poc més d’un any), continua endavant perquè, com diu Sadr, “és meravellós veure com la gent s’uneix per salvar la vida d’un altre ésser humà”.

Els defensors i defensores de drets humans a l’Iran (sí, n’hi ha, i molts) creuen que la publicitat dels casos i la pressió internacional que dóna suport als esforços locals poden aconseguir canvis a l’Iran i, sobretot, poden salvar vides.

Des d’aquesta perspectiva d’acompanyament i suport, Amnistia Internacional, que s’oposa a la pena de mort en qualsevol circumstància, denuncia que l’execució per lapidació és un mètode particularment grotesc i atroç, dissenyat específicament i sense cap pudor per augmentar el patiment de les víctimes i provocar una mort lenta. El Codi Penal iranià és molt concret sobre la forma en què es portarà a terme la lapidació per aconseguir-ho: cal utilitzar pedres prou grans per causar dolor però no tan grans com per matar la víctima ràpidament.

És, a més, un càstig que s’imposa específicament a homes i dones que cometen adulteri, un acte que ni tan sols és delicte en la majoria de països del món. A l’Iran, doncs, s’executen dones i homes per mantenir relacions sexuals de mutu acord, lliurement consentides.

Impacte sobre les dones

El pitjor del cas és que la lapidació té un impacte molt gran i desproporcionat sobre les dones, reforçant el pes de la discriminació de gènere. En els judicis, el testimoni d’una dona val la meitat que el d’un home i en casos d’adulteri el seu testimoni simplement és ignorat i no es té en compte com a prova. Especialment vulnerables als judicis injustos, les dones estan, doncs, més exposades a la lapidació que els homes. El mateix procediment de l’execució per lapidació és més cruel amb elles que amb ells. Mentre ells són enterrats en un forat fins a la cintura, elles són entaforades més profundament, fins al pit, impossibilitant que puguin escapar.

Des de l’Iran, els grups que s’oposen a la lapidació saben que no només cal canviar la llei, sinó també certs valors sobre els quals es fonamenta, relacionats amb l’exercici del poder patriarcal en la societat. Així, el malson de la vida d’una dona condemnada a mort per lapidació a l’Iran és només el final d’un túnel dels horrors en el qual no ha pogut escollir marit, ho ha tingut molt difícil per divorciar-se, ha tingut menys drets de successió, se l’ha privat de llibertat sexual, de la custòdia dels fills… Quan una dona iraniana tingui les mateixes proteccions legals que qualsevol home, aleshores ens aproparem a la igualtat de drets i s’hauran posat les bases per arraconar pràctiques com la lapidació.

Alguna cosa es mou a l’Iran: debat obert

Hi ha indicis que alguna cosa es mou a l’Iran, i que en els mateixos estaments religiosos i judicials es mantenen forts debats sobre l’eliminació de la pena de la lapidació en el Codi Penal. Destacats clergues xiïtes han declarat que la lapidació no hauria d’aplicar-se en un Iran modern. El 2002 el cap de la magistratura iraniana va anunciar-ne la suspensió, però mai no es va engegar la reforma legal necessària i el 2007 es van rependre.

El debat encara està molt verd i tot just comença. És per això que és tan important mantenir la pressió i la mirada internacional i, sobretot, donar suport als activistes de drets humans que, des de dins de l’Iran, intenten canviar les coses. Shadi Sadr ho té clar: “Les lleis no han de respondre als desitjos d’un centenar de persones que llencen pedres a altres persones. Les lleis han d’evolucionar i protegir la societat. I han d’allunyar-la de la violència”.

Foto: L’advocada iraniana, Shadi Sadr, treballa per abolir les lapidacions de la legislació del país.