"La crítica feminista als mitjans no ha sabut crear una alternativa"

“El periodisme actual no està posant les bases per tal d’evolucionar cap a un periodisme de gènere que reflecteixi bé la realitat”, ens explica Sara Lovera, periodista i feminista mexicana, candidata al Premi Nobel de la Pau l’any 2005.

Sara Lovera, periodista mexicana centrada en la lluita feminista, ha cursat les llicenciatures de treball social i periodisme. Periodista fonamentalment de premsa escrita, ha treballat per diversos mitjans mexicans, impresos i electrònics. Ha fundat els noticiaris de Radio Educación i Canal 11, i ha cofundat diaris i suplements culturals com La Jornada, el Nacional, Carta Mexicana i El Día, entre d’altres. Va impulsar la creació del centre Comunicación e Información de la Mujer (CIMAC) i és integrant de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere. Ha rebut vàries distincions per la seva tasca professional i va ser nominada candidata al Premi Nobel de la Pau l’any 2005.

Amb motiu de la seva visita a Barcelona per, entre d’altres, impartir un seminari sobre “Gènere i salut de les dones a la societat i els mitjans de comunicació”, hem parlat amb ella perquè ens mostri el seu punt de vista sobre la situació del periodisme amb perspective de gènere.

Per començar, ens podries aclarir què és el periodisme amb perspectiva de gènere?
El periodisme amb perspectiva de gènere és una visió més aguda del periodisme. És aquell que es fa preguntes sobre la condició dels homes i de les dones en els diversos fets, és aquell que crea una consciència i que reflecteix la realitat, una realitat en què les dones estem cada cop més presents dins l’espai públic, fet que té unes conseqüències que han de ser mostrades.

Podries posar alguns exemples de bones i males pràctiques periodístiques al respecte?
El periodisme de gènere no significa posar les dones com a víctimes, sinó reflectir com estem presents en tots els àmbits, igual que els homes, tot i que en diferents condicions. Si estàs cobrint una vaga, has d’explicar on estan els homes i les dones. O si fas un bon reportatge sobre l’ocupació de les dones als bancs, veuràs com aquestes estan a les finestretes, mentre que els homes són els gerents. Això ho has d’explicar, posant, doncs, un enfocament de gènere a la informació.

El periodisme fa moltes pràctiques discriminatòries, no només cap a les dones, sinó també cap als immigrants, els negres, etc. Una molt mala pràctica periodística és aquella que discrimina, sobretot a través del llenguatge, d’on surten tots els prejudicis sobre l’altre o l’altra. No es pot parlar d’un periodisme de gènere si no existeix un bon periodisme que el fonamenti.

Fins a quin punt ha penetrat aquest periodisme amb visió de gènere en mitjans de comunicació de l’Estat espanyol i d’Amèrica Llatina?
D’una banda, la tasca dels governs respecte a la violència contra les dones ha estat identificada pels editors dels mitjans com a procés de poder, així que ara parlem del que fan els instituts de les dones i de les polítiques públiques oficials. Però es tracta d’un mal periodisme que només reflecteix el poder i res sobre les persones, i encara menys sobre les dones. Jo entenc el periodisme com allò que és: un acte polític i un servei públic. El periodisme actual viu una falta de consciència, hi ha molta superficialitat i s’han perdut les grans entrevistes en profunditat i el periodisme d’investigació. Per tot això, no es detecten els canvis en la relació entre homes i dones, que és el que faria la visió de gènere.

Com valores la cobertura mediàtica de casos com el dels feminicidis a Ciudad Juárez?
Tot i reportant-ho malament, els mitjans han estat fonamentals, ja que han ajudat a córrer la cortina i poder mirar cap aquest fenomen històric. Hi ha una tendència feminicida a tot el món perquè les dones estem ocupant l’espai públic i els homes tenen un sentiment d’amenaça, encara que sigui inconscient. En aquests casos, sens dubte, els mitjans són bàsics per reportar els crims ja que les institucions no donen informes clars ni passen comptes. Cal exercir un bon periodisme d’investigació, lliure de prejudicis, que fugi del sensacionalisme i que no intercedeixi en les investigacions policials.

I què n’opines sobre el tractament de la discriminació de la dona i la immigració als mitjans de comunicació catalans i de l’Estat espanyol?
Crec que hi ha indolència en tots els mitjans. L’Amparo Moreno fa un toc d’atenció en el seu llibre De qui parlen les notícies?, on es demostra que cada cop hi ha menys humanitat i menys humans als mitjans. A l’estudi La premsa diària per dins s’ha demostrat que els temes específics de les dones o dels immigrants mai entren dins la planificació dels diaris, només quan es tracta de sang, robatoris o processos judicials.

I dins dels mitjans de comunicació, a quines dificultats s’han d’enfrontar les dones a l’Amèrica Llatina?
Doncs a les mateixes que en qualsevol altra circumstància. S’enfronten a la competència, a la discriminació, a les diferències salarials… Una cosa que es fa molt en el món del periodisme és assignar les dones per a certs tipus de fonts, és a dir, que són elles les enviades per cobrir els temes més infravalorats: els temes socials, la salut, l’educació... Aquestes són encara fonts maltractades i és comú que es diguin coses com: “Com és que no has avançat i encara tractes temes d’educació?”. Un altre exemple és que rarament s’enviarà a la dona a entrevistar-se amb un ministre, però si se li ha de fer una entrevista a una dona, serà una altra dona la que la entrevisti.

En un sistema injust i desigual en què ells i elles pensin que és natural discriminar les dones, aquestes seran discriminades. I dic “elles” perquè” moltes dones actuen com els homes, perquè així s’ha après. Par tal d’evitar-ho, s’ha de produir un procés de presa de consciència per no ser excloents amb el nostre propi sexe.

Has estat a Barcelona, entre d’altres coses, per conduir un seminari sobre gènere i salut de les dones als mitjans de comunicació. Quines línies de treball existeixen al respecte?
Tant de bo n’hi hagués. Penso que la crítica feminista s’ha quedat en crítica i encara no hem sigut capaços de crear una metodologia al respecte per tal de fer-ho d’una altra manera (encara que sigui dins dels obstacles del model patriarcal dels mitjans). Al seminari, per exemple, hem reflexionat sobre les condicions que existeixen a Catalunya per millorar el periodisme, també aquell més alternatiu, amb els mitjans i portals nous, que continuen reproduint fórmules patriarcals de concebre el món, eliminant la presència de les dones a través de molts actes i paraules.

CanalSolidari.org, 2010. T’ha agradat la notícia? La vols reproduir al teu web o blog? Endavant! Però abans fes una ullada a les nostres condicions de còpia i distribució! Gràcies.