L'euro i la crisi: Propostes de futur i alternatives

Allò que va començar com una crisi financera ha derivat en una crisi del sector públic. Bona part de la culpa d’aquest canvi l’ha tingut el disseny institucional de la unió monetària, inspirat per la doctrina neoliberal i ple de febleses. En aquest context, les governants amb més pes dins de la Unió Europea imposen solucions que no faran altra cosa que agreujar la situació econòmica, especialment la d’aquells països actualment més pobres i la dels sectors socials més desafavorits.

El que va començar com una crisi financera, ha acabat per prendre l’aspecte d’una crisi de la gestió pública. I de la diagnosi que prometia reformar i disminuir el pes del món financer, hem passat a un altre diagnòstic que proposa retallar el sector públic, els drets socials i, en definitiva, el benestar de la gent. Aquesta transició entre fases es pot explicar, sens dubte, per molts factors. Però resulta indubtable que un dels principals és el de l’estructura institucional de la UE en general i de l’euro en particular. Un mal disseny del qual, ara, es deriven efectes perniciosos per a la majoria de la població.

Opcions de futur
En aquest context, han començat a sorgir veus que es pregunten quines són les opcions de futur. Algunes d’aquestes veus són partidàries de sortir de l’euro i tornar a les velles monedes (o bé de crear dos euros diferents). Aquesta opció pot donar lloc, almenys, a dues situacions diferents: la de sortida voluntària de l’euro o la de sortida forçada (ens n’anem o ens en treuen). Una tercera opció seria continuar dins de l’euro. Abans de discutir les opcions de futur, cal introduir una qüestió bàsica: el pes de la història i de les trajectòries. No és el mateix preguntar-se si val la pena entrar a l’euro en el moment de la seva creació que fer-ho ara, quan ja portem uns anys dins de la moneda única. Sobretot perquè, durant aquests anys, han passat moltes coses que han afectat les dades de situació. Quan l’euro encara no havia entrat en funcionament, la resposta era òbvia: no a l’euro, no al model de construcció europea. És el que vam fer, mitjançant la campanya contra Maastricht i, posteriorment, a través de la campanya pel no al referèndum sobre la Constitució Europea. Ara, però, les coses són diferents.

En primer lloc, l’estructura productiva interna s’ha transformat de manera important després d’anys d’integració europea. En bona part, ha tingut lloc una certa desindustrialització, provocada per les decisions dels grans grups empresarials europeus. Això afecta, al meu entendre, a l’impacte que podria tenir un dels arguments que es consideren més favorables a la sortida de l’euro: poder devaluar la moneda per millorar les exportacions. Això, sovint, és cert: un país amb la moneda més feble està en millors condicions per exportar. És el que va passar a l’Argentina quan es va trencar el lligam del peso amb el dòlar: van augmentar les exportacions i el turisme. En el cas espanyol, però, la cosa és una mica més complicada, perquè tenim una economia més integrada a l’espai europeu i molts béns i serveis s’importen; per tant, una devaluació de la moneda comportaria, previsiblement, un fort encariment d’aquests productes (començant pel petroli). Per analitzar quin podria ser l’impacte net d’una devaluació, cal fer alguns càlculs que sovint no es fan quan es parla de les bondats d’aquesta opció.

La segona qüestió que cal tenir en compte és que, al llarg dels últims anys, l’Estat espanyol s’ha anat endeutant en euros i una devaluació podria agreujar aquesta situació d’endeutament. Cal tenir en compte, per tot això, que la sortida de l’euro seria traumàtica i comportaria un procés de transició molt dolorós.

D’altra banda, resulta improbable que tinguem governants disposades a assolir el repte i preparar la població per a una transició d’aquesta mena. En canvi, hi ha més probabilitats que finalment siguem expulsades de la moneda comuna. Els costos del procés serien semblants als d’una sortida voluntària, però caldria afegir-hi l’estigma d’haver estat expulsades per les nostres preteses sòcies i, possiblement, això afegiria una factura suplementària al procés.

La tercera possibilitat és que continuem dins l’euro i dins la UE, sotmeses a les polítiques que dicten les potències dominants i, per tant, almenys a curt termini, sotmeses a la pressió dels plans d’ajustament, les reformes estructurals i l’atur massiu. Els tres escenaris tenen moltes coses en comú i no canvien radicalment les solucions: forta pressió dels poders del capitalisme internacional, una estructura productiva inadequada i dependent, un disseny inadequat del sistema econòmic mundial, una inestabilitat endèmica, l’hegemonia intel·lectual del neoliberalisme… Per això, més que no pas especular sobre els escenaris que generen les tensions i els problemes, el que cal fer és reflexionar sobre com es pot canviar el conjunt de la situació, sent conscients que, a curt termini, les coses seran realment molt dures.

Cap a una alternativa global
Una primera resposta necessària, en aquest context, serà la mobilització de la gent, la participació i la solidaritat. Sense una resposta social, és difícil que les coses canviïn. A curt termini, cal esperar resistències per fer front als impactes socials de les polítiques d’ajustament. Resistències que poden ser més o menys reeixides, depenent del seu grau de realisme, de penetració social. Encara que els ajustaments semblen inevitables, és evident que poden tenir moltes modalitats i aquí és on les resistències poden tenir un impacte més immediat.

Convé, però, partir de la consideració que, per tenir èxit, cal assolir densitat social. Això vol dir no tan sols articular la resposta, sinó també tenir idees per guanyar aliades, per generar propostes engrescadores, per guanyar la complicitat d’aquelles capes socials que no es veuen tan afectades per les retallades, per trobar sinergies amb aquells sectors que responen a la crisi amb accions diferents de la resistència política (especialment a través de polítiques d’assistencialisme voluntarista), per trobar les escletxes institucionals que poden obrir alguna possibilitat de canvi… I caldrà, a més, treballar per minimitzar els efectes col·laterals que provoquen els ajustaments: xenofòbia, cultures autoritàries, etc.

La resistència és bàsica, però acostuma a ser insuficient per trobar alternatives. Aquestes exigeixen respostes més programàtiques, polítiques de canvis profunds. Exigeixen un treball en terrenys molt diversos, des de l’elaboració intel·lectual fins a l’acció concreta. És especialment necessari subratllar un dels elements d’aquesta resposta: el terreny internacional. Les estructures que han portat al desastre actual operen a diferents nivells, moltes a escala supranacional. Per tant, també calen respostes i accions en aquest àmbit per començar a enfonsar la construcció intel·lectual i política que ha donat lloc a malsons com el de l’euro o el de la financerització de l’economia.

Construir una alternativa internacionalista no és sols una qüestió de coordinació de lluites; també vol dir plantejar un projecte de gestió econòmica inclusiu a escala planetària, que parteixi de la situació actual i obri vies per un altre món possible. Com que l’experiència dels moviments socials sovint és molt local, la lluita contra l’euro – també passa per desenvolupar els diferents plans d’acció d’un nou internacionalisme que tingui alguna possibilitat de discutir l’hegemonia neoliberal.