L’educació com a eina de llibertat a l’Índia

Segons la Declaració Universal dels Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides de l’any 1948, l’educació és un dret fonamental de tot ésser humà. Ara que ja estem a l’any 2011, seguim darrere d’aquest dret fonamental, que encara manca en molts infants del món. A l’Índia, actualment, la taxa d’alfabetització en persones majors de 15 anys, segons dades de la UNESCO, és del 54,5% en dones i del 76,9% en homes. Aquestes dades, responen a una necessitat imperiosa de reconsiderar el sistema educatiu del país, que actualment es regeix sobre els principis fonamentals de Jawaharlal Nehru, el Primer Ministre de l’Índia independent, de mitjan segle XX. Nehru va lluitar per una educació universal, amb l’objectiu de reduir i unificar les divisions existents de l’Índia, causades per les diferències entre nivells de riquesa, casta i religió. Remetent-me a les xifres, el seu objectiu continua sent un repte a assolir, i malgrat el govern ha implementat programes per garantir l’educació universal, i s’ha aconseguit que el 90 % dels nens rebin educació primària, persisteixen altes taxes d’abandonament escolar i cal conscienciar al pares sobre la necessitat d’educar els fills, i sobretot, atenent a l’alt percentatge d’analfabetització en dones, les seves filles.

L’economia de l’Índia ha estat una de les que més ha crescut en el món, tot i que molts milions d’habitants no s’han vist beneficiats d’aquest desenvolupament; concretament a les àrees rurals i als slums (barris de barraques) pateixen una pobresa extrema. El desenvolupament econòmic, doncs, és notori en el sector de les empreses de noves tecnologies, però l’avenç resulta paradoxal amb el fet que 70 milions de nens no vagin a l’escola i arribin a la universitat només un 13,5%, a causa de falta de recursos per pagar-la. En l‘àmbit internacional, la formació de l’Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) ha dirigit els seus esforços per assolir l’ideal d’igualtat d’oportunitats educatives. L’alerta de la situació educativa de l’índia ha fet ressò a nivell mundial i és el país que rep més ajuda internacional, ja que existeixen 3,3 milions d’ONG que s’impliquen en el desenvolupament del país en diversos àmbits.

Un exemple d’Organització No Governamental implicada en el desenvolupament de les àrees més desfavorides de l’Índia és Aim Abroad, entitat que regula el matrimoni Sharma, resident a la ciutat de Faridabad. Ella, Kranti, coordina els programes de voluntariat i alberga els voluntaris a casa seva, i ell, Bandhu, és metge i director de l’hospital Fortis Escorts Hospital de Faridabad i juntament amb la seva dona també coordina els voluntariats. Aquesta és una iniciativa de cooperació al desenvolupament que es centra en els sectors més necessitats,els quals no poden optar per una educació digna. Els projectes es centren en oferir als infants pertanyents a la casta més baixa, la dels dàlits (aquest terme significa “oprimit”), una educació primària bàsica i gratuïta. Tot i que els esforços no es fan debades, probablement la immensa majoria dels nens que estan rebent ajuda temporal internacional per afavorir la seva educació, no podran optar a estudis superiors ja que molts estan condicionats per les seves famílies perquè treballin el més aviat possible i deixin els estudis. Instar als nens a que deixin l’escola aviat i es posin a treballar dificulta que aquestes persones surtin del cercle de la pobresa, perquè si la deixen molt aviat no podran arribar a tenir feines qualificades. Aquest fet reforçaria les desigualtats entre iguals ja existents i impediria el desenvolupament d’aquests sectors.

Una bona educació dirigida cap als nens, adolescents i joves de la Índia, amb total indiferència pel que fa a la casta i a la religió, els dotaria d’una mirada crítica cap al seu entorn, i podrien arribar a ser ells mateixos els motors de canvi de les injustícies que es practiquen el dia a dia a l’Índia. En els projectes educatius que es duen a terme per les ONG és important que els voluntaris facin arribar als nens informació d’altres parts del món, a fi que ells mateixos s’imaginin un indret i una forma de vida totalment diferents al que coneixen. L’educació, doncs, és preferible que sigui creativa a memorística o repetitiva, perquè en aquest sentit serien els propis alumnes els qui descobririen que hi ha un món apart de tot allò que els han ensenyat i que no tenen perquè resignar-se a un món de pobresa. Que sorgeixi en ells el desig de fer un pas endavant en el seu desenvolupament cultural i que alguns tinguin iniciatives per a posar fre a les desigualtats a què els van avesar de ben petits. No es tracta de renunciar a l’entorn, sinó de reinventar-lo amb l’objectiu que les persones disposin de les mateixes oportunitats indiferentment del seu origen. Que les comunitats entenguin la necessitat d’eradicar un sistema de castes abolit per llei però que segueix vigent en la vida dels habitants.