Islàndia, el deute del Sud a casa nostra

Islàndia era, fins fa poc més d’un any, un dels països més pròspers del món. Però la crisi financera va trencar amb el somni dels islandesos i, la fallida dels tres principals bancs del país, els va endinsar en un malson de recessió, atur, pèrdua de capacitat adquisitiva i deutes.

Islàndia era, fins fa poc més d’un any, un dels països més pròspers del món. Tercer país del món segons l’Índex de Desenvolupament Humà i entre els 20 primers segons la seva renda per càpita. Però la crisi financera va trencar amb el somni dels islandesos i, la fallida dels tres principals bancs del país, els va endinsar en un malson de recessió, atur, pèrdua de capacitat adquisitiva i deutes. Entre aquests darrers destaca el “deute extern” que l’Estat islandès ha reconegut cap al Regne Unit i els Països Baixos i que aquests darrers dies ha fet córrer rius de tinta als diaris econòmics.

La fallida d’un dels principals bancs islandesos, Landsbanki, al setembre de 2008, va afectar milers de petits estalviadors i inversionistes britànics i holandesos. Les autoritats d’aquests dos països es van apressar a assegurar que els seus ciutadans no es veiessin perjudicats pels excessos d’un sistema financer altament especulatiu i irresponsable, garantint els dipòsits afectats. Mesos més tard, i després de les eleccions, el nou govern d’Islàndia va prometre reemborsar al Regne Unit i Països Baixos el cost d’aquesta operació de salvament, assumint així un deute de 3.800 milions d’euros.

Aquesta setmana, i després de dures negociacions sobre les condicions del retorn del deute, el Parlament islandès va aprovar per un escàs marge la llei que havia de garantir el seu pagament. En el procés, i donades les pressions del Regne Unit i Holanda, Islàndia ha hagut de renunciar a les salvaguardes que havia proposat per evitar que l’assumpció d’aquest deute afectés la capacitat de recuperació de l’economia Islandesa i el benestar de la població.

Finalment, i fent cas als milers d’islandesos que demanaven el no pagament del deute, a través d’una petició signada per un quart dels votants del país, el president islandès, Olafur Grimsson, ha sorprès tothom negant-se a ratificar la llei aprovada al Parlament. Aquesta decisió li ha costat ja a Islàndia una depreciació dels seus bons en els mercats financers i amenaces d’aïllament financer i polític, incloent el veto dels suposats “creditors” a la possible incorporació del país a la Unió Europea. La decisió final, segons el que estableix la Constitució, la prendran properament els ciutadans en un referèndum.

El cas islandès ens sorprèn per què es tracta d’un país europeu, ric, desenvolupat … però és un exemple més de com funciona el sistema financer internacional i el mecanisme del deute extern, que pateixen des de fa dècades els països empobrits. La manca de control sobre el sector financer privat, altament especulatiu, ha quedat en evidència amb la crisi financera, però per als països del Sud les conseqüències d’aquests excessos no són cap novetat. Com tampoc ho són l’assumpció de deutes privats per part de les institucions públiques, convertint pèrdues privades en deute extern de l’Estat. El paper del FMI, a Islàndia com als països del Sud, recomanant l’assumpció d’aquests deutes i el seu retorn al cost que faci falta, tampoc és nou. Com tampoc resulta nova la manca de mecanismes per resoldre disputes entorn a deutes com aquest.

Si Islàndia acaba assumint i pagant aquest deute, seran els ciutadans i ciutadanes del país els qui ho pagaran, tant en forma d’impostos com de manca d’inversió pública (molt necessària en un moment de crisi econòmica). Com passa a arreu del món menys desenvolupat, els crèdits i els fluxos financers beneficien una minoria però, quan es tracta d’assumir pèrdues, aquestes es socialitzen entre la majoria empobrida. Són deutes que des de la societat civil anomenem il·legítims, que en cap cas han beneficiat a la població que n’ha d’assumir les conseqüències, que acaben suposant, de forma directa o indirecta, la violació dels drets humans o dels drets econòmics, socials i culturals. Són deutes que els països es veuen obligats a pagar, sense importar com siguin d’il·legítims, il·legals o injustos, a expenses del benestar de la població.

Però també són deutes que han de poder ser auditats, com va fer Equador amb el seu deute extern fa poc més d’un any. Són deutes que han de poder ser avaluats i jutjats per mecanismes i institucions imparcials, justes i transparents. Són deutes que han de poder ser repudiats en cas de suposar un perjudici per a la població, sense que això suposi càstigs financers ni amenaces polítiques per al país que exerceix el seu dret sobirà a vetllar pel benestar la seva població.

El cas d’Islàndia ens pot ajudar a veure de més a prop la problemàtica del deute extern que fa dècades pateixen els països empobrits. Ens pot ajudar a exigir a les autoritats l’establiment de sistemes d’auditories, el reconeixement de la il·legitimitat dels deutes i la posada en marxa de processos de finançament responsable, democràtic i sobirà (.pdf), així com de mecanismes justos i transparents de resolució de disputes sobre els deutes. El cas d’Islàndia és el de centenars de països del Sud, però a casa nostra, a l’Europa pròspera i desenvolupada. Esperem que suposi també l’establiment de nous camins per a la construcció d’un nou sistema financer internacional, que no perpetuï la problemàtica del deute extern i les seves conseqüències.