Indignació aquí i allà: Ni lapidacions, ni expulsions

La violació dels drets humans pot passar en qualsevol moment. Es pot produir en la vida quotidiana, per exemple a l’hora d’exercir la llibertat de consciència o d’accedir a determinats béns o serveis. Com hem comprovat aquest estiu, també a qualsevol lloc.

No és el primer cop que a través del bloc institucional d’Unescocat alertem sobre el progressiu deteriorament de la salut dels drets humans, en els darrers temps i arreu. I probablement això últim és el més inquietant, que aquest deteriorament no coneix límits ni de temps ni d’espai.

La violació dels drets humans pot passar en qualsevol moment. Es pot produir en la vida quotidiana, per exemple a l’hora d’exercir la llibertat de consciència o d’accedir a determinats béns o serveis. Però la lliçó que acabem de refrescar, després d’aquest estiu que deixem enrere, és que la violació de drets pot passar també a qualsevol lloc.

El món mediàtic en el qual vivim immersos es fonamenta en una sintaxi d’imatges estereotipades. Acabem creient-nos la simplificada i esbiaixada representació segons la qual el planeta es divideix en dos: allí on els drets humans es protegeixen, i allí on són constantment violats. Res més lluny de la realitat.

Fa unes setmanes hem vist astorats com, a França, el govern ha començat a expulsar ciutadans comunitaris de nacionalitat romanesa arran d’un presumpte “programa de repatriació voluntària”. A primer cop d’ull, aquest programa se salta els articles dos, nou i tretze de la Declaració Universal dels Drets Humans sense contemplacions, i es basa en criteris etnicistes per exiliar persones arbitràriament sense respectar la seva llibertat de circulació i d’elecció de residència.

Que això passi dins de la Unió Europea, estendard dels drets i de les llibertats al món, i que, a més, això tingui lloc a França, país emblemàtic en la seva defensa, per una banda falseja i desmunta qualsevol imatge d’Europa com un oasi enmig de la barbàrie i, per altra banda, posa en qüestió la ja feble concepció de ciutadania europea. Recordem que ara no es tracta de ciutadans estrangers, sinó d’europeus, però de ciutadans europeus gitanos i nòmades, és clar.

Evidentment, es tracta d’una mesura d’uns responsables polítics, i no d’un poble, però està clar que si els qui governen han gosat fer-ho és perquè intueixen que compten amb la complicitat de significatius sectors ciutadans. I és precisament en aquest punt en el qual podem fer alguna cosa, des de la mobilització. A banda de poder exercir el dret al vot a favor d’aquells partits que treballen activament pels drets per a tothom, aixecar la veu de protesta i fer sentir el desacord amb aquestes expulsions retorna als europeus la dignitat perduda i contribueix a visibilitzar que els còmplices silents potser no són tants.

Ens hem d’indignar, i molt, quan es produeixen lapidacions en països asiàtics per motius morals, o els que siguin, de la mateixa manera que també ho hem de fer quan observem, estupefactes, deportacions massives de base racista en ple segle XXI al cor d’Europa.

Miquel Àngel Essomba, director

Article publicat al bloc d’Unescocat

Foto: Campament de Roms a Villeneuve-d’Ascq, juliol del 2010