Igualtat de gènere? Els números canten!

Maria, Carme, Lucía, Petrona… Quin nom li poses a la discriminació? Dels 900 milions d’analfabets, el 70% són dones. El 80% dels desplaçats també. La nostra societat afavorirà la igualtat de gènere o ja li està bé mantenir els rols dominants?

Quan es parla de discriminació de gènere es fa referència a les diferències socials construïdes entre els sexes, això engloba no solament característiques biològiques, sinó també característiques culturals, ideològiques, socials i econòmiques.

Fent un repàs en el temps observem que durant segles el rol de la dona ha estat el de “protectora” de la llar, qui s’ha encarregat dels fills, de la casa, del menjar, qui ha treballat d’igual a igual amb l’home en moltes comunitats, malgrat que tots aquests esforços no han estat reconeguts mai per les societats en què vivien, o millor dit, pels homes de les comunitats on vivien. Abans, la dona era propietat del marit o del pare. Aquest decidia amb qui la casava sense que ella pogués opinar-hi. Durant la revolució industrial, la situació de la dona va patir diverses transformacions. Així, va poder sortir de la llar, només per anar a treballar a les fàbriques, juntament amb els seus fills i marits. És en aquesta època quan comença a aparèixer la consciència de classe i quan la dona treballadora comença a exigir els seus drets: sufragi universal, igualtat en els salaris, igualtat jurídica, etc. Malgrat estar supeditada a l’home comencen a ser conscients i a guanyar drets que fins llavors no tenien.

Durant la dictadura espanyola, les dones perden tots els drets que havien aconseguit. Durant aquells anys previs s’havia produït un canvi en la seva situació: comencen a aparèixer les escoles mixtes, a Catalunya es reconeix el dret a l’avortament i jurídicament està en igualtat de condicions que l’home. Tot això desapareix quan arriba la dictadura feixista. Per exemple, s’aproven a l’estat espanyol lleis com la pàtria potestat, que prohibia a les dones menors de 25 anys, abandonar la llar sense el permís del pare, si no era per casar-se…

Tot això ens porta avui dia, després de repassar algunes situacions històriques per les quals ha passat la dona, a reflexionar sobre si la societat actual ha assolit la igualtat de drets entre els homes i les dones. Algunes dades en relació a la discriminació de gènere negativa, és a dir, que desfavoreixen a la figura femenina fan evident la discriminació encara evident en molts sentits. Alguns exemples com que les dones executen dos terços del treball fet en el món, però només reben una cinquena part del benefici, que tan sols posseeixen l’1% del total de la propietat mundial, que l’accés a l’educació es encara discriminatori, ja que el 70% dels gairebé 900 milions d’analfabets són dones, que el 80% dels desplaçats del món són dones. Aquest tracte discriminatori es fa evident també amb el dret a escollir sobre la seva dignitat física, psicològica i sexual en alguns llocs del món ja que encara es cometen 110 milions de mutilacions dels òrgans genitals mutilats, i cada any se’n mutilen 2 milions més. També pel que fa a la violència masclista, de cada tres dones, una rep maltractaments.

Són molts els països on encara es permeten matrimonis forçats, violacions dintre del matrimoni i lapidacions a les dones, es a dir, que tracten de forma diferent als homes de les dones, i concedeixen a aquestes menys drets i en menor grau. A l’Aràbia Saudita per exemple les dones no poden votar, a Camerun és el marit qui decideix si la dona treballa o no, a Sudan es permeten els matrimonis forçats, a Xile el marit és el titular de la custòdia conjunta de béns, a la Índia no es considera delicte la violació en el matrimoni i a Nigèria està permesa la violència intrafamiliar. En almenys 36 països encara estan en vigor lleis que discriminen les dones. A Espanya, l’atur femení dobla el masculí i quan les dones accedeixen a una feina que pot realitzar un home cobren un 30% menys. La dona agafa gairebé la totalitat de les baixes per maternitat/paternitat i un 78,23% de les dones continua portant encara el pes de la llar i l’educació dels fills.

Realment aquesta és “la igualtat” a la qual hem d’aspirar? No seria bo trencar definitivament el rol del patriarca? La llibertat de gènere només vindrà donada quan s’eradiqui el masclisme dintre de la societat, quan es deixin de transmetre els valors imperants que han subjugat la dona fins ara. Però realment aquesta societat afavorirà aquest canvi o ja li està bé mantenir aquests rols?