... I com va néixer la cooperació catalana?

40 anys dedicats a l’activisme per la justícia social i la pau, Arcadi Oliveres, veu i impulsor dels moviments socials catalans, fa un repàs de la cooperació catalana des els seus inicis al butlletí especial del 20è aniversari de la Federació Catalana d’ONGD.

Justícia i Pau i, més en concret, Joan Gomis va ser l’artífex de la creació de la Federació. Quin era el context llavors?
Coneixíem la proposta de 1972 de Nacions Unides de donar el 0,7% del PIB als països pobres i vam comprovar que el govern espanyol està a una desena part, el 0,07%. Aleshores realitzo un informe per encàrrec de Justícia i Pau que s’entrega als diputats i s’inicia una campanya que comença el 1981 i s’estén fins el 28 d’octubre de 1982, el dia que Felipe González va pujar al poder. El 15 d’octubre d’aquell any Joan Gomis, llavors president de Justícia i Pau-Espanya es reuneix a Madrid amb diferents partits polítics que tindrien representació parlamentària i que firmaran el primer document de compromís per ajuda al desenvolupament on deien que “en un termini raonable però breu” s’hi arribaria.

Vam donar per acabada aquesta campanya perquè pensàvem que es compliria, però no va ser així i es van generar altres campanyes com la de Catalunya Solidària, que forma part d’una segona etapa. Llavors, es va passar de demanar diners per a la cooperació al govern espanyol a demanar-los també al govern de la Generalitat. Fins llavors no s’havia fet perquè Pujol considerava que ja s’estava col·laborant a través dels impostos que s’enviaven a Madrid. Llavors es va produir una conjuntura interessant. L’any 1985 hi va haver una important fam a Etiòpia i un grup de gent va engegar una campanya de suport coincidint amb el nadal i es va recollir molt material. Gomis va convèncer a Pujol perquè pagués el cost de l’enviament de material a Etiòpia. Això va ser la primera partida dedicada a cooperació o ajut humanitari del govern català i va ser a partir d’aquí que es va començar a destinar diners a cooperació i al 0,7%.

Va ser aquesta campanya i aquest context que van donar peu a la fundació de la FCONGD. Joan Gomis era un pioner, tenia una gran capacitat de lideratge i era una persona d’acció col·lectiva. La cooperació ha de pensar-se i fer-se en xarxa. Joan Gomis ho entenia així i ens va convèncer d’aquesta manera de pensar. En aquella època es va fer també la primera campanya col·lectiva contra el deute extern i també es van fer iniciatives conjuntes en temes d’habitatge amb la Federació d’Associacions de Veïns.

Pel seguiment que ha anat fent de la Federació, què en pensa de la seva evolució en aquests 20 anys?
Jo crec que les tasques que ha anat fent són positives. En primer lloc pel fet d’establir un diàleg entre les entitats, això és bàsic. Segon, per l’establiment d’un codi de conducta per a les ONG, això és fonamental, una mena de segell de garantia que atorga a les ONGD, jo penso que és imprescindible, sobretot en el context dels últims anys que hi han hagut tants mal de caps com el cas d’Intervida. Finalment perquè ha anat agafant aquesta personalitat pròpia, en la dinàmica de fer accions i campanyes amb manifestos propis, en base a aquest codi de conducta.

Les promeses continuen incomplides. Tampoc aquest govern ha complert amb el seu compromís pel 0’7 i, de fet, s’ha hagut d’exigir a última hora que no s’anés endarrera…
El fet que la Generalitat o els ajuntaments donin el 0,7% és una excusa pedagògica, que ha anat bé. Fa uns anys es va celebrar el 25è aniversari d’aquest acord i aprofitant l’ocasió es va recordar al govern la seva promesa de complir-lo en un termini “raonable però breu”.

El 0,7% ja ha quedat desplaçat. Fa 10 o 12 anys Leontieff, premi Nobel d’Economia, explicava que aquesta xifra s’havia d’actualitzar al menys amb el 3,5%. Una actualització de la UNESCO parla del 6% perquè el forat s’ha fet molt més gran. Per tant, el 0,7% serveix per fer pessigolles i mobilitzar, però d’utilitat no en té cap. Des de fa anys la quantitat que s’envia des del Sud al Nord ha suposat sis vegades més que la quantitat de diners que s’envia per a desenvolupament. Això no vol dir que no sigui important l’ajut en cooperació però no serveix mentre el comerç sigui injust, el deute s’hagi de pagar,etc.

En aquest camí de creixement del sector i d’institucionalització de la cooperació a Catalunya, com veu l’evolució de les ONGD a casa nostra? Quina hauria de ser l’agenda del futur de les ONGD?
Jo diria que hi ha hagut dos moments d’expansió, el 1986 i el 1994. El 1986 es va produir la incorporació d’Espanya a la UE i moltes ONG grans van començar a accedir a fons comunitaris. Llavors va començar un període d’expansió que va durar fins fa poc temps. Em sembla bé que hi hagi ONG grans, però també que les petites hagin crescut perquè crec que poden fer la mateixa feina o fins i tot millor: coneixen millor el medi, estan més prop dels ciutadans, etc. Però hi ha un element clau que és la coordinació, si cadascuna va pel seu compte la cosa no anirà bé.

Respecte a l’agenda, la majoria d’ONG s’han enganxat al negoci dels Objectius del Mil·lenni. Jo no diria mai que hem d’esperar al 2015 per eradicar la fam, perquè tenim els recursos i, per tant, és una prioritat. El director del Programa Mundial d’Aliments va dir fa poc que la fam del planeta es podria eliminar 100 vegades. No és un tema nou, és un tema més vell que l’anar a peu. Això no vol dir que no s’incloguin altres temes nous també importants, com el decreixement, que s’ha d’assumir sense cap ambigüitat i ha d’estar al darrera de tots els treballs i projectes. També hi afegiria com a temes clau el desenvolupament vinculat amb la pau per acabar amb les guerres i entrar en profunditat en el tema de les finances. Ara s’han començat a treure entecijos dels temes de finances.

En referència a la feina, crec que tots els projectes són positius i acostumen a ser àgils encara que hi faltaria avaluació. On més feina veig per a les ONG és aquí, amb la sensibilització, es necessita tenir un peu al territori local per estimular aquest procés transformador i, en conseqüència, de pressió política. Avui dia la majoria d’ONG funcionen amb subvencions, llavors quan es comença a pujar de to políticament es fa una autocensura inconscient perquè no es vol enfadar a aquell que ens alimenta. Per això és imprescindible la feina d’una federació, per fer declaracions fortes i dures.

Tenint en compte que Justícia i Pau aposta per les xarxes, com veu el tema de la coordinació en el sector?
Aquí hi ha tres temes. Per una banda la coordinació amb les altres federacions de pau i drets humans. Per mi han de començar el procés de fusió perquè no són tan diferents. Després, a nivell territorial, entenc que és una articulació difícil i passa amb altres temes; els barcelonins pequem de centralisme, però aquests conflictes mai han estat un problema greu ja que la gent del sector sap el que vol, i som capaços de superar desavinences locals davant d’un projecte que valgui la pena.

L’altra qüestió a treballar és la vinculació amb altres federacions de l’estat i de l’estranger. Justícia i Pau estem duent a terme una campanya contra el comerç d’armes mitjançant una xarxa europea. A nivell estatal ja està la CONGDE, però crec que és important establir ponts de caràcter europeu i internacional.

Des de fa anys vostè es dedica a fer xerrades per tota Catalunya. Creu que la gent ha canviat d’alguna manera o continua fent les mateixes preguntes? Quina és la prioritat pel que fa a la sensibilització?
Cada vegada hi ha més gent preocupada per aquests temes. Pràcticament totes les escoles i instituts tenen la seva setmana de la solidaritat. El gran repte és que això que estem dient es converteixi en una mena de pla de vida, i això encara costa. No val escriure una carta molt bonica a un nen d’una escola de Bolívia, i per altra banda tenir un telèfon mòbil nou cada tres mesos. Un dels recursos que utilitzo a les meves xerrades és la història del president tanzà de l’any 1962, que va tornar els diners que els portaven unes ONG britàniques dient-los: “mirin els diners que vostès m’han donat, ara jo els hi dono a vostès perquè facin pedagogia a casa seva; a veure si amb aquests diners convencen als britànics perquè ens paguin millor el tè que el hi enviem, perquè els bancs ens perdonin els deutes, perquè deixin entrar als immigrants. Per mi això serà molt millor que els diners que aquí pogués utilitzar per fer una escola o un hospital”. M’agradaria que fos aquesta idea més amplia de desenvolupament la que es transmetés en aquestes setmanes de les escoles.

Hem arribat a una sistema de planificació de l’estupidesa, és a dir, que ja s’han preocupat que estiguem les 24 hores del dia amb el cap ben tancat, quan no hi ha un tema qualsevol d’actualitat, ens engeguen una mentida com la de la grip A i que no tinguem temps de pensar. Hi ha un control social cada vegada més gran. La gent pensa que les amenaces falses són un problema greu. Fa vint anys quan es va crear la Federació, no sortíem als mitjans, sortir a la ràdio o la tele era per fer una celebració. En canvi avui en dia hi ha una certa normalitat i cada setmana vaig al Totsxtots de Com Ràdio i els diaris, els butlletins…és a dir, hi ha capacitat d’acció.

Hauríem d’aprofitar la crisi. Una oportunitat com aquesta no s’ha de deixar escapar. Si ens ho plantegéssim, veuríem moltes possibilitats per superar la crisi ja que hi ha suficients elements econòmics i tècnics perquè la gent no visqui malament. I hem de fer incidència política. Hi ha un exemple claríssim: l’acord mundial per prohibir les mines antipersones surt de la societat civil. L’any 1990 una activista nord-americana ens va demanar suport en una reunió a Londres, per donar un caràcter internacional a la campanya. Érem 20 pacifistes europeus i 20 americans, però al cap d’uns anys érem 400 i al cap d’uns més 40.000, i al 1998 teníem un tractat que prohibia les mines. No es tracta només de plantejar problemes, que hi són, o de demanar actituds personals, que també les hem de tenir, hem d’ensenyar a la gent que s’ha de dur a terme una acció política, encara que no sempre triomfi.

L’Entrevista a Arcadi Oliveres la trobareu a La Magalla (especial aniversari)