“Hem de ser insubmisos a un sistema social que és profundament injust”

Pepe Beúnza va ser condemnat a quinze mesos de presó i divuit a un batalló de càstig al Sàhara Occidental. Rafa Rodrigo va passar un any i mig a diversos centres penitenciaris. Joan Guzmán va abandonar la mili a mitja instrucció i va patir més de dos anys de presó. Jordi Agulló, després de dos anys, tres mesos i tres dies empresonat, va viure clandestinament a Barcelona fins el 1976. Eren objectors de consciència i van arribar a ser més d’un milió a l’Estat espanyol. Oposant-se a fer qualsevol servei obligatori, militar o no, més de 40.000 joves es van arribar a declarar insubmisos.

Pep Beúnza va ser el primer objector de consciència per raons ideològiques a l’Estat espanyol, però hi havia altres casos a Europa. Quins eren els vostres referents?
Pepe Beúnza (PB): La meva objecció no s’entén si no parlem de França, de la comunitat de l’Arca, fundada per Lanza del Vasto, on aprenc sobre objecció i no-violència. Tampoc sense els desertors a la guerra d’Algèria, una gent extraordinàriament potent i valenta. Hi va haver un moviment no-violent molt fort contra la guerra d’Algèria. També hi havia objectors suïssos, que encara anaven a la presó, belgues i holandesos. M’havien explicat i donat eines perquè, quan em declarés objector, no caigués al buit. S’havien compromès a donar-me suport.
Rafa Rodrigo (RR): A través d’un mitjà, vaig saber que Pepe havia estat empresonat. Jo era en una caserna, com a sergent d’infanteria, i em va fer reflexionar molt. Vaig començar a enviar-li cartes a la presó i a donar-li ànims. Aleshores, va haver-hi una reacció del comandament militar. Primer, un avís, després, un consell de guerra i em van degradar. Quan em van tornar a cridar a fer la mili com a soldat, m’hi vaig negar. El contacte amb Pepe va ser suficient per fer-me reflexionar a fons. Va canviar la meva vida. Vaig traçar com a objectiu el rebuig al servei militar.
Jordi Agulló (JA): A Alcoi, des del moviment obrer, intentava aplicar les teories de la no-violència, que havia llegit de Gandhi i Martin Luther King, a la lluita obrera contra el sistema i per emancipar la classe treballadora. La mili em va arribar com una sotragada, perquè el que estava aprenent era a ser no-violent. La Joventut Obrera Catòlica (JOC) i el meu ambient em deien que estava boig. Els de la Joventut Socialista em deien que havia d’aprendre del servei militar. Dos mesos abans d’entrar, el març del 71, vam contactar amb el grup que donava suport al Pepe i ho vam coordinar. A Alcoi, es va crear un grup dels Amics de la JOC. Les Joventuts Socialistes no en van voler saber res, malgrat que ho van reivindicar després a un diari de la ciutat de Perpinyà.
Joan Guzmán (JG): Jo vivia militant a l’Església catòlica, a les comunitats de base. Vaig anar a la mili a Cartagena i, allà, un amic em va dir que havia fet un parèntesi a la seva vida amb el servei militar, però em va confessar que a la vida no es podien fer parèntesi. Allò em va fer reflexionar. Em vaig negar a continuar. Intentava ser un bon cristià i era allà, fent exercicis de tir per aprendre a ser un bon soldat, una contradicció molt gran. Mai no havia sentit parlar de l’objecció de consciència ni de Gandhi, només de l’Evangeli. Quan vaig entrar a la presó, a les cel·les d’incomunicats, el Jordi va obrir la porta amb una poma i em va dir: sóc objector de consciència perquè m’he negat a fer la mili. Aleshores vaig dir: ostres, jo també ho sóc!

Durant el franquisme, hi va haver una forta militarització ideològica i, alhora, des de l’esquerra, hi havia uns referents de la lluita armada molt forts. Quina acceptació té la vostra decisió?
PB: Hi havia de tot perquè era l’època del Che Guevara, del prestigi de la lluita armada, però també de la guerra de Vietnam, dels desertors, de Luther King… L’esquerra creia que calia anar a la mili per aprendre. A la universitat, havia estat implicat al Sindicat Democràtic, m’havien detingut i vaig estar a la presó de Jaén amb presos polítics. Va ser una universitat. Hi havia respecte, però ideològicament discutíem. Encara vaig sortir-ne més convençut. Per la dreta, era una maniobra comunista, soviètica…
JG: L’Església catòlica, als anys 70, cohabitava amb l’exèrcit, hi havia capellans castrenses. Les comunitats de base eren més crítiques, però, tot i així, la visió que tenien, sobretot l’oficial, era molt tancada. L’Església té un cert plantejament de mirar cap a una altra banda…

L’objectiu immediat era acabar amb el servei militar obligatori, però, com a antimilitaristes, per quina societat lluitàveu?
PB: No hi havia un projecte polític cohesionat, a França començava a haver-n’hi, però hi havia intuïcions. Crèiem que la riquesa havia d’estar repartida i que les armes havien de desaparèixer. Ja començàvem a dir allò de “Gastos militares para gastos sociales”. Pensàvem que la societat havia d’estar al servei de la persones i no del benefici. Gandhi parlava molt del treball manual i nosaltres donàvem importància al treball agrícola, defensàvem els productes de proximitat, consumir el que produeixes. Volíem que s’eliminés la despesa militar, buscàvem el desarmament i crèiem que era important entrenar la gent en les tècniques de defensa popular no-violenta. L’objecció de consciència era un pas cap al desarmament.
RR: Des de la meva formació cristiana, havíem cregut realment en la pau, en la col·laboració i en la cooperació. Però trobem que hi ha uns exèrcits que, en lloc de col·laborar, assimilen tots els recursos i confronten. Si realment volem solucionar els problemes de la humanitat, s’ha de llevar allò que ens enfronta, les guerres. Era utòpic i és utòpic, però n’estem convençuts.

L’acceptació de la repressió enfortia la denúncia?
PB: Un general era molt fort, però era un home com tots nosaltres, la seva força era la nostra obediència. Si animàvem la gent a desobeir, perdia el poder. No cal matar-lo, no cal insultar-lo, només cal no obeir-lo. La gent obeïa perquè tenia por de les conseqüències. Quan la gent va estar disposada a anar a la presó, vam agafar una força extraordinària. Érem més forts que l’Estat i la dictadura. A partir d’aquí, es va estendre. Ho vam veure durant els anys 90 amb els insubmisos: 300 insubmisos a la presó. Quan la gent perd la por, anima la gent a perdre la por. Les presons ja no són tan poderoses i l’exèrcit i el tirà tampoc. Fèiem servir la presó com un vehicle de publicitat i propaganda.
JA: També es va produir una degradació enorme de l’exèrcit espanyol, que era molt feixista, un desprestigi enorme. Hi havia molts suïcidis a l’exèrcit.

Tot i així, les conseqüències eren dures. Com us preparàveu?
PB: Vaig començar a parlar amb gent que havia passat per la presó. Més tard, amb la insubmissió, sí que es feien cursos per entrar a la presó, però, en aquella època, era més difícil. Feia ioga per poder controlar els nervis i la respiració i per mantenir el cos en forma. Feia treballs manuals, artesania, tocava la flauta. Un dia a la setmana, feia un dejuni per si havia de fer vaga de fam. I em vaig fer un reconeixement psiquiàtric, perquè a l’activista Gonzalo Arias, que havia sortit dues vegades demanant eleccions lliures a l’Estat, l’havien tancat al manicomi. Jo pensava: si em porten al manicomi, almenys poder dir que vaig entrar-hi bé, perquè no sabia com en sortiria. El que era important era el grup de suport, a València, a Barcelona, a Madrid… Donava sentit a l’acció, no era només una acció individual, sinó també política.