Haití, terreny adobat per al desastre

Ja fa dues setmanes des que la terra es va sacsejar amb ràbia sota els peus del poble haitià. Les decisions que es prenguin en aquestes primeres setmanes definiran en bona mesura el futur dels haitians. Però per afrontar amb èxit la reconstrucció, cal també mirar críticament el passat.

Més de dues setmanes després que la terra es sacsegés amb ràbia sota els peus del poble haitià, deixant un desolador paisatge de mort i destrucció, les imatges i informacions que ens arriben des d’Haití segueixen sent desesperançadores. El que ja ningú dubta de qualificar com una de les pitjors crisis humanitàries de les darreres dècades, ha deixat no només més de 150 mil morts i prop de 3 milions de persones afectades per la manca de menjar, aigua potable, habitatge i altres serveis bàsics, sinó tot un país per reconstruir. A les dificultats per distribuir l’ajuda i atendre els ferits i damnificats dels primers dies, seguiran, sense tanta atenció mediàtica, el repte de fer possible el futur del poble haitià. Tot i que és lògic que ara l’atenció se centri en superar la descoordinació dels diferents agents d’ajuda d’emergència sobre el terreny o revertir la manca de recursos per assegurar la supervivència i benestar dels afectats, no ens podem oblidar del que vindrà després. Les decisions que es prenguin en aquestes primeres setmanes definiran en bona mesura el futur dels haitians i, el que és més important, fins a quin punt es deixa que els haitians siguin amos del seu propi futur.

Per poder fer front al futur, es necessari entendre que el grau de devastació que ha assolit el terratrèmol a Haití és fruit en bona mesura de la situació d’empobriment que ve patint el poble haitià des de fa dècades, sinó segles. La vinculació entre els nivells pobresa d’un país i el nivell de destrucció d’un “desastre natural” no és cap novetat, i es repeteix en els anàlisis de bona part dels mitjans de comunicació cada cop que un huracà, tsunami o terratrèmol assola un país del Sud. Però seria un error quedar-nos en aquesta evident reflexió. Cal, per fer front amb èxit als reptes del futur, entendre com s’ha arribat a la situació d’empobriment en un primer moment.

Sota el pes d’Occident

Una de les qüestions que han esgrimit diferents institucions i agències de cooperació per explicar les dificultats de coordinació de les operacions de rescat, repartiment de menjar i aigua o seguretat, és la pràctica desaparició de l’Estat haitià. Però a Haití, la debilitació de l’Estat no ha estat un fenomen natural. El primer dels països d’Amèrica Llatina en aconseguir la independència, després de la revolta de la població esclava d’origen africà, ha patit una llarga història d’invasions i ingerències occidentals.

Una història que va començar amb dos segles de colonització espanyola (1492-1697), durant els que es va explotar, a les mines d’or i plata i a les plantacions i fins a la seva pràctica desaparició, el poble aborigen dels Taínos. Una història que va seguir amb la colonització francesa (1697-1804), que va estendre el treball esclau de 450.000 africans que van dur per la força a Haití per treballar en les plantacions de canya de sucre i cafè que es consumia a Europa. La revolta dels esclaus al 1804 va donar lloc al primer país lliure d’Amèrica Llatina (i el segon del continent americà, després d’Estats Units), però el cost de la independència pels haitians va ser molt elevat. Al 1825 França va imposar un deute de 150 milions de francs or com a preu per reconèixer la independència, una càrrega que Haití ha hagut de suportar durant segles. Poc més d’un segle després de la seva independència, Haití era de nou ocupat, aquest cop per les tropes d’Estats Units (1915-1934). L’ocupació d’EUA va deixar més de 30.000 haitians morts i una economia totalment dirigida a les necessitats del seu propi mercat.

Pocs anys més tard (1957) les dictadures de François Duvalier i el seu fill, Jean-Claude, van governar amb mà de ferro el país fins a 1971 i 1986, respectivament, deixant més de 30.000 persones assassinades. Estats Units, però també França i altres Estats occidentals, van donar suport a la dictadura de Papa Doc y Baby Doc, com es coneix als Duvalier, com a contrapès a la Cuba comunista a la regió. A la dècada dels 90, també Estats Units va estar darrera de la destitució, i posterior reposició, del president de Bertrand Aristide al capdavant del govern.

Finalment, i des de 2004, les tropes de Nacions Unides ocupen el país sota el mandat de la MINUSTAH (Missió de Nacions Unides per l’Estabilització d’Haití) . Durant els darrers 6 anys el poble haitià ha viscut un creixent procés de militarització, amb forta repressió dels moviments estudiantil i camperol, així com a continuades violacions dels drets humans perpetuades per les (mal)anomenades forces de “pacificació”.

Sota el pes del model neoliberal

La ingerència política i la presència militar han anat acompanyades per la imposició del model neoliberal, sota la tutela de les Institucions Financeres Internacionals (IFI). Com denunciava Eduardo Galeano , a Haití “qualsevol càrrec de quarta categoria del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial té més poder que el president”. Les polítiques d’ajustament estructural que han imposat aquestes institucions han anat debilitant el paper de l’Estat, fins a la raquítica expressió que té en l’actualitat.

Al 1985 FMI i Banc Mundial van imposar a Haití un Pla d’Ajustament estructural que va iniciar el procés de desarticulació del sector camperol. Un exemple més actual ha estat la recent reducció de deute que va rebre Haití en el marc de la iniciativa pels Països Empobrits Altament Endeutats (HIPC per les sigles en anglès). La Iniciativa HIPC preveu reduccions del deute dels països més empobrits i més endeutats, sempre i quan aquests segueixin un Pla de Creixement i Reducció de la Pobresa, tutelat per l’FMI. És en aquest marc que, per aconseguir una reducció de poc més de mil milions de dòlars del seu deute, Haití va haver de privatitzar l’empresa pública de telecomunicacions, que va comportar l’acomiadament de més de 3.000 treballadors, i es va veure obligat a liberalitzar els mercats públics.

Així, el procés de privatització dels serveis públics, que han condemnat a bona part de la població a l’analfabetisme i la desatenció sanitària, ha anat acompanyat per una aposta cega pel lliure comerç i d’un model agro-industrial adreçat a l’exportació. El resultat: si al 1972 Haití tenia un 98% d’autosuficiència de cereals, l’any passat importava el 82% dels cereals que consumia la seva població. La liberalització dels mercats va permetre la massiva entrada d’aliments importats, a l’hora que Haití es convertia en el 3r exportador d’arròs a Estats Units. La recent aposta per la producció d’agrocombustibles i l’increment global del preu dels aliments van acabar adobant el terreny a la crisi alimentària que va patir el país al 2008, i de la que encara no s’ha recuperat.

Aquesta aposta per un model agrícola exportador, ha provocat també en els darrers anys un important èxode del camp a la ciutat, i un creixement insostenible de la capital, Puerto Príncipe. Les dèbils estructures que es va trobar el terratrèmol als ravals de Puerto Príncipe, són conseqüència directa del model neoliberal imposat al poble haitià durant dècades.

Sota el pes d’un endeutament il·legítim

La supeditació de la política econòmica haitiana als dictats de les IFI s’explica no només per la pressió dels països occidentals, sinó per la imposició del mecanisme del deute extern. A Haití aquest deute s’inicia, com dèiem abans, amb el que imposen des de França com a preu pel reconeixement de la independència del país. I s’engrandeix amb el llegat de les dictadures dels Duvalier. Tal i com denuncia el CADTM “les violentes dictadures, àmpliament suportades pels països occidentals, van estar marcades per un creixement exponencial del deute extern”. Aquest va ser multiplicat per 17,5 entre 1957 i 1986. Al moment de la caiguda de Jean Claude Duvalier, el deute era de 750 milions de dòlars, i la fortuna de la família Duvalier dipositada a bancs occidentals de 900 milions de dòlars . En qualsevol cas, no podem dubtar de qualificar el deute dels Duvalier, o aquell que es deriva del deute colonial, com a deutes il·legítims. A aquests s’han anat sumant nous préstecs atorgats per les IFI i altres Estats, així com l’acumulació dels interessos, fins arribar als 1.884 milions de dòlars de deute al 2009 (previs a la reducció de deute en el marc de la Iniciativa HIPC).

Tal i com s’ha explicat, el passat juny de 2009, es va acordar un alleugeriment del deute d’Haití. Aquest acord havia de reduir el deute del país en uns 1.200 milions de dòlars, però a hores d’ara Haití encara té un deute extern de 891 milions de dòlars. La meitat d’aquest deute és amb el Banc Interamericà de Desenvolupament-BID (429 milions $) i amb l’FMI (165 milions $), i l’altre meitat és amb governs com el de Veneçuela (167 milions $) i Taiwan (92 milions $). També l’Estat espanyol es creditor d’un deute comercial de 28,57 milions d’euros (segons les darreres dades disponibles, de 31/12/08). Malgrat el compromís de l’Estat espanyol de cancel·lar part del deute d’Haití, en el marc dels acords internacionals del passat juny, aquesta cancel·lació resta pendent . Alguns creditors ja han anunciat cancel·lacions addicionals de deute, com en els casos de Veneçuela, Taiwan, França o Itàlia, així com, de forma més ambigua, el Banc Mundial, el BID i l’FMI. Però aquest no és el cas del Govern espanyol. Malgrat la mobilització social , i la demanda realitzada fins i tot per diferents partits polítics, el Govern espanyol encara no ha anunciat cap acció respecte al deute d’Haití del que és creditor.

Què fer davant la tragèdia d’Haití?

La resposta de la comunitat internacional davant el terratrèmol a Haití ha estat immediata i aclaparant. Més enllà de les quantitats d’ajuda anunciades o de les tones d’aliments, medicaments, combustible o recursos humans enviats a l’illa caribenya, cal analitzar la lletra petita darrera d’aquesta resposta.

És important que s’actuï no només de forma suficient, sinó també de forma adequada, per a posar els fonaments per a que el poble d’Haití pugui reconstruir el seu país i pugui forjar un futur lliure de l’explotació i la dominació que ha patit fins ara. Com expressa la carta enviada per centenars d’organitzacions d’arreu del món als donants reunits a Montreal aquesta setmana, és preocupant “que la resposta internacional no sigui coordinada sobre la base del respecte per la sobirania i en ple acord amb les necessitats i demandes del poble haitià” . La reconstrucció d’Haití no serà si no és amb el poble d’Haití.

En aquest sentit és necessari que els països que vulguin ajudar Haití ho facin des d’una profunda revisió de les polítiques desplegades al país caribeny fins ara. La primera d’aquestes revisions hauria de revertir la preocupant militarització de l’ajuda que s’està donant a Haití. Aquest desembarcament de cossos militars s’ha donat tant per part de l’exèrcit d’Estats Units (amb 16.000 militars desplegats o per desplegar a la zona), com, de forma no tant nombrosa ni vistosa, de diferents exèrcits de països de la Unió Europea (6.000 efectius) i d’altres països (als que s’han d’afegir altres contingents com els 2.000 soldats de Canadà, o els prop de 2.000 de Brasil). Aquests es sumaran als 9.000 cascos blaus que formen part de la Missió per l’Estabilització d’Haití, la MINUSTAH, i que Nacions Unides ja ha demanat per incrementar amb 3.500 efectius més. Prop de 40.000 militars que s’estan desplegant de forma descoordinada, amb decisions preses de forma totalment unilateral per cada una de les parts, i sense una missió definida o clara. Estats Units ha assumit, també de forma unilateral i totalment il•legítima, un paper de lideratge de l’operació, així com el control de zones estratègiques com l’aeroport, tot i les crítiques d’altres països com els de la UE. Aquesta situació de militarització està entorpint greument les tasques d’ajuda de les ONG, posant el perill la vida dels milions d’afectats pel terratrèmol. Finalment, l’ocupació militar que de facto s’està donant a Haití, no farà sinó fragilitzar encara més el ja dèbil Estat haitià. Davant d’aquesta situació, cal, tal i com demana la xarxa Jubileu Sud, donar suport a les veus que s’aixequen a Haití i entre la societat civil internacional per demanar una resposta no militaritzada, formada per cossos civils, i que compti amb l’enorme potencial humà i de la societat civil organitzada amb que compta Haití.

Més enllà de desmilitaritzar l’ajuda, és important que els recursos d’emergència i reconstrucció siguin deslligats d’interessos comercials dels donants, i que no generin nou endeutament, és a dir, en forma de donacions i no de préstecs. El govern espanyol hauria de renunciar, tant en l’ajuda d’emergència con en la reconstrucció, a l’ús d’instruments com els crèdits FAD, fons reemborsables i lligats a la compra de béns i serveis espanyols. Els crèdits FAD han estat utilitzats anteriorment en emergències similars com les de l’Huracà Mitch a Centre-amèrica o el Tsunami al Sud-est asiàtic, tot i les denuncies de la societat civil.
A la no generació de nou deute, s’ha de sumar la ja esmentada cancel·lació, immediata i incondicional, del deute extern il·legítim d’Haití. Aquesta cancel·lació hauria de ser el primer pas per un reconeixement i restitució dels deutes històrics, ecològics i socials que els països del Nord tenim amb Haití. Com s’ha vist, la llarga història de colonialisme i ocupacions que ha patit Haití, començant per la colonització espanyola i francesa, i seguint per la ocupació i intervencionisme nord-americans, així com les injustes relacions econòmiques i comercials amb el país i l’explotació dels seus recursos naturals i dels seus treballadors per part d’empreses transnacionals, han esdevingut en un important deute històric, ecològic i social que els països del Nord haurien de reconèixer i restituir al poble d’Haití.

I, finalment, en el marc de la necessària revisió de les relacions amb el govern i el poble haitians, és també el moment de revertir les polítiques econòmiques i acords comercials que s’han imposat i es segueixen intentant imposar sobre Haití al llarg de les darreres dècades. Els acords de lliure comerç que la Unió Europea està intentant imposar als països ACP, entre ells Haití, coneguts com a EPAs (European Partnership Agreements), no faran més que incrementar els impactes que les injustes relacions comercials han tingut en l’empobriment i la crisi alimentària que pateix el país.

Camille Chalmers, haitià, company activista per la cancel·lació del deute extern des de fa dècades, ens escrivia pocs dies després del terratrèmol: “és l’hora d’una gran onada de brigades de solidaritat amb el Poble d’Haití, un ampli moviment de solidaritat de poble a poble que faci possible vèncer l’analfabetisme, la crisis ambiental i sanitària, reconstruir una nova ciutat i un nou medi rural, basat en la sobirania alimentària, i destruir els llaços de dependència i la militarització”. És l’hora de garantir un futur per al poble haitià, lliure de l’explotació i la dominació.

REFERÈNCIES DESTACADES:
- PAPDA - Plateforme Haïtienne de Plaidoyer pour un Développement Alternatif - www.papda.org
- Jubileo Sur Américas – www.jubileosuramericas.org
- CADTM – Comité por la Anulación de la Deuda del Tercer Mundo – www.cadtm.org
- Campanya Qui deu a Qui? – www.quiendebeaquien.org
- Canal Solidari – Especial seguiment de la crisi a Haití -

Iolanda Fresnillo. Observatori del Deute en la Globalització. 27 de gener de 2010.

Aquest text ha estat publicat al Butlletí NotíciesODG i és una actualització de l’article publicat a La Directa el passat 20 de gener.