Francesc-Josep Deó: "L’audiència som el producte i això ens fa poderosos”

Els mitjans de comunicació modulen el nostre pensament, esdevenen instruments a través dels quals el poder genera opinió i pautes de comportament. D’aquí la necessitat que tothom en conegui les rutines i en faci una lectura crítica.

Aquest és el cavall de batalla d’Aulamèdia, la revista digital que, sota la coordinació de Francesc-Josep Deó, treballa perquè el currículum educatiu integri aquest aprenentatge a fi que l’alumnat pugui conèixer la complexitat del món que l’envolta.

Tan tòxics són els mitjans perquè sigui necessari educar les espectadores?
Hem d’analitzar l’ecosistema comunicatiu tenint en compte la quantitat de pantalles que ens rodegen i els continguts que transmeten. I és que, si bé dominem la tecnologia, sovint no sabem analitzar-ne els continguts. Si volem una societat més lliure, democràtica i autònoma, educar en comunicació és fonamental.

La saturació d’informació ens deixa indefenses?
Per això hem d’educar, perquè a les aules i entre molts professionals només es té una visió tecnologista. Com a instruments del poder que són, cal discernir què ens diuen els mitjans. Per tant, el paper de l’escola, dels moviments socials i dels mitjans alternatius és indispensable, ja que poden introduir una mirada crítica i posar en qüestió el discurs unívoc que ens ofereixen els media. Aquest és el repte.

En tot cas, el poder utilitza els mitjans per ocultar el pensament dissident?
És evident que la reflexió queda relegada a segons o tercers canals, cosa que converteix el discurs hegemònic en una proposta consumista, discriminatòria i excloent. I no només a Intereconomia o a d’altres televisions reaccionàries, també als mitjans públics aparentment equànimes.

La professió periodística hauria de revisar el seu discurs?
Sí, perquè sol caure en rutines acrítiques que obeeixen a la necessitat de dir coses complexes en poques paraules. Sovint, aquesta simplificació s’explica perquè només es recorre a la font oficial, sense contrastar ni buscar altres versions d’una realitat que és polièdrica. Malauradament, part del professorat també hi cau quan simplifica la societat mediàtica i impedeix un coneixement més divers i matisat del món.

Es busca la rendibilitat en lloc d’informar?
Sovint, l’estructura narrativa és calcada a l’espectacle dramàtic, on es disposen en línia la presentació, el nus i el desenllaç. Només cal veure La Marató de TV3, en què es prepara l’espectador unes setmanes abans fins que arriba el zenit del dia indicat. Molts dels continguts parteixen d’aquest esquema i això no és fer periodisme, sinó actuar com a mer altaveu del poder. També passa al món escolar, on se’ns dóna un currículum acadèmic tancat, sense qüestionar-nos el seu contingut.

De tota manera, amb les noves tecnologies, l’espectadora pot crear la seva pròpia realitat fora d’aquesta agenda única.
És fals, perquè les fonts estan massa descompensades. La immensa majoria depenen del poder i aquesta diferència fa que el resultat del teu discurs també estigui descompensat. El decalatge és tan brutal que creen un model mental monolític, al marge que els grans trusts també utilitzen la seva tecnologia per fer-nos arribar una determinada informació com a única versió. Per tant, no ens creguem que Facebook, Twitter i altres mitjans són la panacea per conèixer l’altra veritat. El poder també els utilitza per bombardejar-nos amb els seus discursos.

Cal explorar altres vies?
Estaria bé que els mitjans alternatius incorporessin formes diferenciades d’estructurar la informació, com feien les ràdios lliures italianes dels anys 70, que van innovar les maneres de transmetre el discurs sense perdre qualitat ni modificar el missatge. Podrien utilitzar més la imatge, ja sigui a través de la fotografia comentada o de la il·lustració. Això ajudaria a penetrar en l’ecosistema mediàtic d’una manera més còmoda i amable.

Ignacio Ramonet distingeix entre persones inforiques i infopobres. Podríem dir que, a Occident, pensem que som riques informativament però, en realitat, és una riquesa falsa per la manca de pluralitat i de mitjans lliures?
Accedir a molts mitjans no és cap garantia d’estar ben informats. Més aviat és símptoma d’una saturació que provoca estrès. La majoria de mitjans estan en mans de tres o quatre grans trusts informatius, al costat d’uns pocs alternatius. Ells són els inforics i la resta, els infopobres.

Cal un esforç per interpretar bé el discurs del poder?
Sí perquè, de tant bombardeig, l’espectador en general –i també el periodista– acaba normalitzant els seus continguts. Ho hem vist a El Periódico, que fa passar algunes notícies sobre robatoris a través de la immigració, sense aprofundir en els esdeveniments. Aquesta rutina s’ha de combatre perquè, sovint, l’únic que es busca és guanyar audiència. Hem de donar la volta a la situació, pensar que l’audiència som el producte i això ens fa poderosos.

Com es pot integrar aquest principi en el treball pedagògic?
Fent que, a banda de saber llegir els mitjans, els alumnes n’escriguin de propis. Una branca de l’alfabetisme amb la qual es pot entendre la força de l’emissió i contrarestar el discurs monolític del poder. I és que, la realitat social va més enllà de la lògica unidireccional emissor-receptor.

A quin col·lectiu s’ha d’adreçar la formació?
Tothom hauria d’estar alfabetitzat en la descodificació del discurs i en ser creador, ja que només així, creant missatge, la persona pot desmitificar els mitjans. També és necessari conèixer els seus processos de producció i permetre que els formadors evitin les rutines que no ajuden a una comprensió matisada i diversa de la realitat.

Després de l’educació primària, la formació no té continuïtat. És un altre dels dèficits que cal superar?
La formació hauria de ser transversal, si no, l’alumne serà analfabet mediàtic quan acabi l’educació secundària. Això, que a Europa ja s’està debatent, a Catalunya, ha fallat pel fracàs d’entrar-ho d’una o d’una altra manera, tot i que hauria de figurar a tota la franja del currículum prescriptiu.

Això exigeix una formació de les persones formadores?
Aquest és l’altre vèrtex: introduir nous continguts i reflexionar, juntament amb els alumnes, sobre el producte que hagin visionat prèviament. La formació ha de cobrir la faceta tecnològica, la faceta expressiva per saber utilitzar els llenguatges, l’anàlisi crítica del discurs i, per últim, ha utilitzar pedagògicament aquests mitjans en les diferents àrees.

El professorat té l’obligació de conèixer el que transmeten els mitjans?
Ha de saber connectar l’aula amb la tecnologia, però també amb allò que succeeix respecte el que emeten els mass media. Això fa necessari replantejar tot el currículum, també el referit a la comunicació, per explicar la incidència que té en les nostres vides, des d’Internet fins al cinema. I és que, avui dia, tots som comunicadors.

En quins països s’assagen models que integren bé aquest vessant educatiu?
S’han implementat fórmules reeixides a Austràlia, el Quebec o a Gal·les, on algunes reserven el divendres perquè l’alumne treballi els continguts que ha après construint un bloc, un diari o un programa de ràdio. També al Quebec, amb la perspectiva de convertir l’alumne en emissor, es va treballar l’anomenat Llenguatge Total, on el receptor també és emissor. La pedagogia mediàtica s’hauria d’emmirallar en aquests exemples.