"Estem arriscant la nostra civilització en no aturar el canvi climàtic"

La politòloga Susan George afirma que ha escrit ‘Sus crisis, nuestras soluciones’ (Intermón Oxfam-Icaria) perquè està “enfadada i perplexa”. S’ha proposat explicar com i per què s’ha arribat al caos actual i proposa solucions per contrarestar el poder de les elits neoliberals.

Fa dos anys tothom parlava que la crisi era l’oportunitat de reformular el sistema, avui aquests mateixos mercats ahir criticats no han estat castigats i és més, pressionen els Estats a retallar la seva despesa social. Esperava aquesta situació?
No esperava que la crisi es mogués tan ràpid cap al deute sobirà, és a dir, la dels governs, sinó que aniria primer per altres deutes privats com el del mercat immobiliari (encara que en realitat, en el cas d’Espanya, el govern s’ha encarregat d’una gran quantitat de deute privat després del col·lapse de la bombolla immobiliària. Però Espanya té un deute públic relativament petit, en comparació amb Grècia, per exemple).

També vaig pensar que els problemes del deute sobirà colpejarien primer als Estats Units. Però sí esperava que la crisi continués fins avui - i serà així per un llarg temps- i segueixo pensant que podria ser una oportunitat per canviar el sistema, en particular cap a una conversió verda.

Els Estats estan retallant la despesa social, el que significa que la gent seguirà pagant per una crisi que no va crear. Els Estats haurien d’estar exigint una major tributació internacional, un pressupost decent a Europa i reformes reals del G-20, però en comptes d’això realitzen aquests petits canvis marginals.

Al mateix temps, els governs de dreta guanyen terreny a Europa i avança l’extrema dreta com a força política. Quina opinió li mereix?
Hi ha un gran perill similar al dels anys 30 del segle passat. És més fàcil per a la gent utilitzar algun boc expiatori (en el cas de l’Alemanya nazi van ser els jueus, en el nostre cas, la immigració) i acceptar aquestes figures “miraculoses” com va ser Hitler. Aquest és el moment en què els partits que estan en l’oposició d’aquesta dreta han d’atrevir-se amb propostes valentes perquè evitem aquest perill. En cas contrari, la gent seguirà pagant aquesta crisi i aquesta síndrome s’agreujarà.

Davant d’aquest panorama, creu que la ciutadania té el poder suficient per enfrontar i contrarestar les decisions dels mercats financers?
La “societat civil” no és res més que la suma d’un gran nombre de grups i jo diria que el principal desafiament d’aquests grups és fer aliances i enfrontar-se als governs amb un programa comú. Els moviments ecologistes, agrícoles, sindicalistes, les persones jubilades, la majoria de les dones, les comunitats d’immigrants, la petita i mitjana empresa i molts altres grups estan entre els perdedors d’aquesta crisi.

El punt és fer aliances per transmetre aquests programes alternatius i existeixen. Jo proposo diverses en el meu llibre. Hi ha polítiques alternatives, però els governs no les aplicaran a no ser que siguin obligats perquè ells bàsicament governen en nom de la indústria financera. El primer que hem de fer és aconseguir que els bancs estiguin sota el control social.

En el seu llibre diu que Dinamarca és un país extraordinari que ha reduït les seves desigualtats. Quina és la recepta?
Les desigualtats estan creixent en gairebé tots els llocs, fins i tot també pot ser que ara a Dinamarca. Però la recepta és òbviament l’Estat de Benestar, la inversió massiva en serveis públics, una tasca política que fomenti tant la seguretat com la mobilitat, sindicats forts…. Els danesos i daneses no volen les lleis de salari mínim d’Europa perquè estan segurs que un salari mínim de nivell europeu seria molt més baix del que tenen ara sense cap llei. Sempre estan en els primers llocs d’aquests estudis de felicitat, per alguna cosa serà.

També assegura que les civilitzacions són mortals, creu que el desgast del nostre model anuncia la fi de la nostra civilització?
Amb aquesta frase em remetia al que va dir Paul Valéry, després del final de la Primera Guerra Mundial perquè és obvi, no? Estem corrent riscos enormes. Estem arriscant-nos com a civilització en no aturar el canvi climàtic. En no aplicar immediatament un gran programa de conversió verda, que a més crearia un gran nombre de llocs de treball i ens ajudaria a sortir de la crisi.

Un nou informe d’Oxfam revela que el finançament climàtic s’està dissenyant en forma de préstecs i no donacions als països pobres, quina opinió li mereix?
No he vist encara aquest informe però més préstecs són l‘última cosa que necessiten els països pobres. En el seu lloc, hauríem de cancel·lar el seu deute a canvi de programes de reforestació o conservació de la biodiversitat. Els nostres governants del nord semblen irremeiablement estúpids.

El moviment del decreixement va contra l’estil de vida capitalista, com convèncer la gent que consumeixi menys o de manera més responsable?
Crec que el més important és concentrar-nos en què consumim i quin és el cost mediambiental del nostre consum. En altres paraules, mesurar el rendiment “de la nostra economia (aquesta idea és de l’economista Herman Daly). Segons el científic Ernst-Ulrich von Weiszächer podem obtenir el doble de benestar si gastem menys del doble (el que es coneix com a “factor quatre”), a més moltes coses poden créixer per sempre, com la cultura, la investigació, el coneixement i la amistat.

Crec que el “decreixement” és una paraula per convèncer els intel·lectuals però no les masses de gent del carrer que necessiten termes que no sonin a demandes de sacrificis. Els nostres governs estan demanant sacrificis, però nosaltres podem oferir la plenitud del creixement verd. Hi ha tots els mitjans perquè això es faci realitat ja.

La foto és de Susan George.