Especial 1 de desembre: la sida fa 30 anys

A més del cost en vides humanes, la sida ha colpejat les consciències de moltes persones, convertint-se en el paradigma de la malaltia global, i provocant una gran onada de solidaritat a la població dels països rics, que han comprès que la lluita contra aquesta malaltia no consisteix en posar barreres a les fronteres estatals , sinó que s’ha enfrontar amb un esforç conjunt de la comunitat internacional, que encara ha de millorar, ja que la vacuna contra la sida, pedra angular per a l‘èxit d’aquesta lluita, segueix sense estar disponible.

El naixement de la malaltia va tenir com a punt de partida el 5 de juny de 1981; aquest dia, els Centres de Control de Malalties (Centers for Disease Control, CDC) institució modèlica del sistema de salut pública nord-americà, amb seu a Atlanta, senyalaven , en el seu informe setmanal de morbiditat i mortalitat, l’aparició de cinc casos de pneumònia per Pneumocystiscarinii (avui N. jirovecii) a Los Angeles (Califòrnia) i la petició del fàrmac pentamidina per tractar aquests casos.

La coincidència de pneumònia per un fong habitualment paràsit de gossos, en nombre similar al nombre de casos anuals als EUA, va ser una de les dades que va cridar més l’atenció. L’altre va ser que els cinc pacients diagnosticats eren homes homosexuals. Poc després, es va detectar també un increment notable del nombre de casos de sarcoma de Kaposi, un tipus especial de càncer de pell freqüent en pacients immunosuprimits. Una dada coincident en les dos situacions era que la majoria d’aquests pacients eren homes homosexuals sexualment actius.
Després de diverses vacil•lacions, es va acordar finalment denominar la nova malaltia com a “síndrome d’immunodeficiència humana”, amb les sigles SIDA.
En la intrahistòria cal destacar Luc Montagnier de l’Institut Pasteur de París, que l’any 1984 va aïllar i purificar el virus de la sida, un retrovirus anomenat des de llavors, Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH). La identificació de l’agent causal va eliminar la incertesa sobre l’origen de la malaltia, rebutjant així certes teories mil•lenàries que el consideraven com un càstig diví per als col•lectius com els drogoaddictes per via parenteral, homosexuals, prostitutes i altres.

Antiretrovirals i Patents

La manca d’opcions terapèutiques contra el virus va posar en marxa nombroses iniciatives, que no van cristal•litzar fins l’any 1987, quan l’Agència nord-americana de Medicaments i Aliments (FDA) va aprovar el primer fàrmac efectiu contra la malaltia: l’AZT o zidovudina, comercialitzat com Retrovir™ per Burroughs Wellcome (avui Glaxo). A aquest primer medicament antiretroviral (ARV) en van seguir d’altres, si bé, el tractament de la malaltia no es va assegurar fins a l’aparició dels inhibidors de la proteasa l’any 1996. Amb tot, aquests medicaments només estarien a l’abast dels pacients del món desenvolupat, mentre que en la gran majora de països en vies de desenvolupament i de forma tràgica en els més empobrits, les seves poblacions encara a data d’avui, no hi tenen accés.

Un dels aspectes que més polèmica ha desencadenat en aquest cas és l’aplicació de les regles de l’OMC i, en concret, dels acords ADPIC relatius al sistema de patents a aquests fàrmacs, que condueix a uns preus alts que els fa inaccessibles a les poblacions de molts països. De fet, la lluita contra la patent de l’AZT va ser l’estendard que va esperonar a molts grups d’activistes de tot el món, que van comptar fins i tot amb el suport de Jerome Horowitz, descobridor de l’AZT l’any 1964, vint-i-un any abans, que Wellcome demanés la segona patent.

Un cop d’efecte va ser l’oferta de genèrics d’aquests medicaments que l’empresa índia CIPLA va fer a Metges Sense Fronteres l’any 2001, oferta que ha anat ampliant, fent possible que molts països i organismes de Nacions Unides com l’UNICEF, l’OMS, l’ONUSIDA i altres disposin d’ARV de qualitat a preus reduïts.

Vacuna contra la sida

L’esperança segueix radicant en el descobriment de la vacuna contra la sida. Mentre la malària va camí de tenir una vacuna preventiva, amb els esforços a Moçambic de l’espanyol Pedro Alonso (premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional 2008) pel desenvolupament clínic de la vacuna RTS, S/AS02A (propietat de Glaxo), el desenvolupament de la vacuna contra el VIH, degut a la sorprenent capacitat del virus de canviar i amagar-se de les defenses de l’organisme, requereix un enorme esforç i nous plantejaments. A l’Estat Espanyol els debats inclouen en aquests moments la retallada de fons autonòmics a les associacions de lluita contra la sida degut a la crisi econòmica o a l’obligació de recórrer a genèrics individuals d’ARV als hospitals catalans, abandonant l‘ús de medicaments combinats, sota patent, però de compliment terapèutic molt més senzill, i per això, molt més efectius.

Països en vies de desenvolupament

Si bé alguns països com Botswana, Moçambic o el Brasil tenen una estratègia sòlida i compten amb un bon programa de distribució d’ARV, no és el cas de molts altres països del centre i del sud d‘Àfrica, on els medicaments contra la sida segueixen sent un luxe inabastable. Així, opcions com les llicències obligatòries, com és el cas del Brasil, o les importacions paral•leles a Sud-àfrica, no s’estan aplicant de manera global per les pressions dels països rics, a través de l’OMC. Altres iniciatives com el Fons de Patents (Medicines Patent Pool) tampoc han donat resultats encara.

De fet, tot i la posada en marxa de mecanismes financers d’adquisició de medicaments (UNITAID, Iniciativa Global Clinton, PEPFAR, Fons Global, etc.) segueixen existint necessitats econòmiques importantíssimes.
Una de les propostes més recents, es va presentar durant l‘última Cimera del G-20 que es va celebrar a Cannes (França) a principis del mes de novembre, on estava previst que s’abordés la possible implementació de la taxa Tobin sobre les transaccions financeres especulatives internacionals. Les ONG per al desenvolupament proposen que aquesta taxa sigui una de les fonts per adquirir medicaments contra la sida.

No sembla que aquesta iniciativa, que s’està debatent en el si de la Unió Europea, es pugui implementar amb facilitat pels països desenvolupats, encapçalats pels EUA i Anglaterra. Mentrestant l’epidèmia afecta ja a 34 milions de persones, els ARV només són accessibles a 6 dels 15 milions que necessitarien tractament, i la mort de gairebé 2 milions de persones per any, particularment a l‘Àfrica, segueix sent un simple dada estadística i una notícia invisible.

Xosé M. Torres Bouza
Farmacèutic especialista en Farmàcia Industrial. Vocal de l’ONG Farmamundi
xm_torres@farmamundi.org