"En la lluita contra l’ablació s’estan violant altres drets humans"

L’antropòloga Adriana Kaplan, coordinadora del Grup Interdisciplinar per a la Prevenció i l’Estudi de les Pràctiques Tradicionals Perjudicials de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), critica les accions impulsades per acabar amb la mutilació genital femenina.

Segons l’ONU, més de 100 milions de dones han patit la mutilació genital a tot el món. Segons el Grup Interdisciplinar per a la Prevenció i l’Estudi de les Pràctiques Tradicionals Perjudicials de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), creat el 2003 per proposar alternatives a aquesta pràctica, a l’Estat espanyol són 5.000 les nenes que estan en risc de ser mutilades. Parlem amb la coordinadora d’aquest equip, l’antropòloga Adriana Kaplan, per conèixer en quin estat es troba la lluita contra l’ablació.

Canvia el significat de l’ablació segons el país on es practica?

L’ablació forma part d’un ritual d’iniciació a la vida adulta. Un ritual per formar part de la societat secreta de las dones. Consta de tres parts: una física, on es produeix la mutilació; una segona on es produeix la transmissió cultural; i la darrera, que dóna pertinença social. També s’apel·la a raons religioses, com és el cas de les musulmanes, però l’Islam no ho diu. O la creença segons la qual el clítoris pot créixer massa, que és una cosa que punxa, que molesta en les relaciones sexuals, que provoca la mort del nen al part, etc.

Tot i això, l’Organització Mundial de la Salut i l’UNICEF diuen que la pràctica de l’ablació ha disminuït. A què es deu?

No és del tot cert. S’han produït canvis tímids en alguns països, però en altres ha augmentat. El que passa és que l’ OMS ha donat molts diners a ONG’s “professionals de la subvenció”, que s’han muntat el quiosquet amb aquest tema perquè ven, però no han fet res, i ara no poden dir clarament que han fracassat i han malgastat els diners.

L’any 2005 el vostre equip va aconseguir que el govern de Gàmbia eliminés el veto que prohibia parlar de l’ablació i es va reobrir el diàleg per tractar-ne l’abolició. Com ho vau fer?

Nosaltres pretenem un canvi des del respecte, entenent la seva cultura. Per això la vice-presidenta de Gàmbia estava tan encantada amb el projecte. “Vostè ha vist amb ulls africans”, em deia. La nostra proposta alternativa permet seguir mantenint el significat del ritual, però sense la mutilació. El govern de Gàmbia ha donat la benvinguda a aquest projecte, perquè estem invertint en el país, deixem el coneixement en la seva gent i sense que els costi res.

L’any passat un grup de Mossos d’Esquadra va viatjar a Gàmbia per informar els seus ciutadans sobre les mesures legals que es prenien a Catalunya respecte l’ablació. Què opines d’aquest tipus d’intervenció?

Em sembla terrible. Com és possible que dos policies vagin a un país a predicar i en una setmana pretenguin convertir els poblats? Com és possible que cap periodista s’hagi preguntat per l’absurd que resulta? El viatge va estar a punt de provocar un conflicte diplomàtic. En un exercici de supèrbia van viatjar a Gàmbia en missió oficial sense el coneixement del Ministeri d’Afers Exteriors ni del govern de Gàmbia. Estem humiliant-los permanentment.

Què li sembla el Protocol de Prevenció contra la mutilació genital femenina de la de la Generalitat?

Em sembla bo però l’aplicació és perversa. De fet, el 2004, vam denunciar al Síndic de Greuges les actuacions que s’estaven duent a terme: la retirada de passaports a les famílies sospitoses de poder practicar l’ablació al seu país, la prohibició de sortir del Catalunya fins als 18 anys i la revisió de genitals de les nenes cada 6 mesos fins als 18. En nom de la defensa d’un dret humà fonamental se n’estan violant dos: el dret a la lliure circulació i el dret a la intimitat. La policia i la justícia són importants, però en aquest problema són el penúltim i l‘últim esglaó.

Com s’ha de combatre, doncs, la mutilació genital femenina?
Amb la formació dels professionals d’atenció primària: metges, educadors socials i professors; amb la creació de materials d’informació i sobretot proposant l’alternativa d’iniciació sense mutilació. És a dir, respectar el ritu, conservant el traspàs del coneixement i la pertinença al grup però ometent la fase de la mutilació. Des de Gàmbia es forma a tots els estudiants i els professionals de la salut des del sistema públic, la qual cosa és sostenible pel propi país, perquè és gent que ja aquesta legitimada per les comunitats

Estem interpretant de manera equivocada el problema des d’occident?
És un tema tremendament mal tractat. Estem reforçant l’estigma que ja recau sobre aquestes persones i l’abordatge que fem és criminalitzador. Quan t’ataquen, et refugies. Com? Duent les nenes a Gàmbia o a on sigui. És important contextualitzar, entendre el significat i per què té tant arrelament. Una de les experiències que més m’ha marcat va ser una trobada amb una dona africana que em va dir: “Jo no sóc una criminal, jo m’estimo la meva filla”. Qüestionem fins i tot la forma d’estimar els seus fills.

Fins on arriba el respecte i la tolerància per una pràctica cultural?
Se’ns ha acusat des de sectors feministes radicals de defensar pràctiques que atempten contra els drets. No és cert. L’obligació que tenim no és relativitzar, és comprendre i no jutjar. I des de la comprensió, proposar. Això és el que fem.

CanalSolidari.org 2010. T’ha agradat la notícia? La vols reproduir al teu web o blog? Endavant! Però abans fes una ullada a les nostres condicions de còpia i distribució! Gràcies.