Els problemes del Sud no es resolen amb més ajut internacional

Com explicar que després de 60 anys de cooperació internacional al desenvolupament, el món dels empobrits, en el seu conjunt, no hagi millorat? Quin sentit té l’actual sistema d’ajuda internacional enfront d’instruments transnacionals molt més potents que generen pobresa, destrueixen ecosistemes o permeten la violació dels Drets Humans?

Per a respondre a aquestes preguntes, des de l’Observatori del Deute en la Globalització es proposa el concepte d’anticooperació. Aquest concepte es desenvolupa en el llibre ‘Anticooperación. Interferencias Norte-Sur’, de David Llistar, recentment publicat per Icaria Editorial, conjuntament amb l’ODG, Ecologistas en Acción i el Transnational Institute.

L’Anticooperació es refereix al conjunt d’interferències negatives, desestructurants, activades des del Nord (Global) que impacten sobre el Sud (Global). Si comparem els fluxos de la cooperació al desenvolupament amb els associats als principals mecanismes d’anticooperació, veiem que l’anticooperació resulta ser més potent en termes econòmics, polítics, culturals i ambientals. En definitiva veiem que, encara que l’ajut internacional fos de qualitat o eficaç, els seus efectes serien globalment inferiors al d’altres mecanismes, entre els que trobem el deute extern, el comerç internacional, la producció de tecnologia, el canvi climàtic, la selecció migratòria, la guerra, o el propi ajut, entre d’altres. Contraposant ‘cooperació’ i ‘anticooperació’, s’esbossen així reptes per al sector de la cooperació i els moviments socials de justícia global en general, en la seva voluntat de transformació de les relacions desiguals que caracteritzen a la globalització capitalista.

Un clar exemple que s’analitza en el llibre és l’anticooperació ambiental, o com el model de producció i consum del Nord Global genera impactes com el Canvi Climàtic o la destrucció de biodiversitat, impactant negativament en la vida dels pobles del Sud.

Més enllà d’això, es verifica que bona part de l’ajut al desenvolupament obeeix als interessos geopolítics del donant, i no a les necessitats prioritàries del receptor. Aquesta és la segona raó que explicaria el fracàs de les polítiques de cooperació internacional per afrontar els problemes del món dels empobrits durant els darrers 60 anys. La coincidència entre el destí de l’ajut i de les inversions per exemple de països com ara l’Estat espanyol, França, o els Estats Units, és prova d’aquesta correlació d’interès.

Partint d’aquesta base, l’autor proposa que és necessari i urgent un replantejament de les polítiques i estratègies de cooperació internacional que desenvolupen tant administracions com ONGDs del Nord.