Els CIE configuren una xarxa de camps de reclusió de migrants

Sense haver comès cap delicte, són capturades de manera arbitrària per la policia i traslladades al CIE, on poden romandre preses fins a 60 dies. El pas següent és la deportació. Oficialment, els CIE són “establiments públics de caràcter no penitenciari”, eufemisme que amaga una xarxa de camps de concentració al marge de la legislació sobre presons, dependents del Ministeri de l’Interior i gestionats per la policia espanyola. Les condicions en què hi sobreviuen les internes són infrahumanes i han estat denunciades per una llarga llista d’organitzacions estatals i internacionals. Els mitjans i les ONG tenen vetada l’entrada als centres, una falta de transparència que permet encobrir les violacions de drets que s’hi produeixen.

No obstant això, la gent que –per experiència– en pot donar testimoni parla de vivències esfereïdores, que ens fan recordar alguns dels episodis més tenebrosos del segle xx. En aquest sentit, el silenci mediàtic facilita el desconeixement social d’una situació d’injustícia pròxima i quotidiana, davant la qual la ciutadania no pot romandre impassible. A l’Estat espanyol, els CIE van aparèixer amb la primera llei d’estrangeria, aprovada el 1985, però, des de principis de la dècada passada, van anar adquirint cada cop més rellevància. Segons l’informe de la fiscalia, l’any passat hi van ser internades un total de 26.032 persones, distribuïdes en nou centres repartits arreu de la geografia estatal: Madrid, Barcelona, València, Màlaga, Tarifa, Algesires, Tenerife, Fuerteventura i Gran Canària. Alguns estan ubicats en antigues presons o casernes militars que han quedat obsoletes. A Barcelona, el CIE de la Zona Franca va substituir, el 2006, les instal·lacions de la Verneda, un soterrani amb unes condicions de llum i ventilació pèssimes, on es van arribar a engabiar sis persones en cel·les de sis metres quadrats.

Drets vulnerats
Qualsevol incongruència entre els documents adquirits i la legislació vigent és suficient perquè una persona migrant experimenti la privació de llibertat dins els murs d’un CIE. “No són delinqüents: només han comès una falta administrativa no gaire més greu que una infracció al volant”, declarava Carlos Carnicer, president del Consell General de l’Advocacia Espanyola. Si bé la mera existència de llocs com aquests ja constitueix una vulneració de drets, la situació es veu agreujada per l’escassa protecció legal de les recluses. El funcionament dels centres no es va regular fins l’any 1999 a través d’una ordre ministerial, considerada ambigua i incompleta per molta gent. L’autoritat que es delega a la direcció dels CIE és gairebé absoluta. Si hi afegim la falta de càmeres de videovigilància, ens trobem que la policia opera amb plena impunitat, a part de dur a terme una feina per la qual no està qualificada. Després de fer una inspecció, l’any passat, el defensor del poble va constatar que, dins els CIE, “no existeixen mecanismes efectius de control de l’actuació policial”, a més de detectar una “absència generalitzada de serveis d’assistència social”. El periodista Sergi Picazo afirma que “les presons tenen reglament intern i, si un pres rep un maltractament, té uns mecanismes de denúncia que, al CIE, no existeixen”.

Tot plegat ha fet que s’hagi arribat a parlar de petits Guantánamos.
Migreurop, una xarxa euroafricana formada per 38 associacions humanitàries provinents de tretze països de les dues ribes de Mediterrani, va presentar, a Màlaga, l’informe CIE: Derechos vulnerados, on es recullen les experiències acumulades després d’aconseguir entrar als CIE de Barcelona, Madrid, Màlaga i Algesires. La investigació conclou que es tracta de “veritables presons”, on “la privació de drets en ocasions és superior a la que s’aplica als centres penitenciaris” i on, tanmateix, es dóna un “escàs o nul control per part de l’autoritat judicial competent” i un dèficit legislatiu important. Tots aquests elements porten a una falta de garantia dels drets fonamentals que converteix els CIE en autèntiques “estructures de maltractament”.

Condicions inhumanes i casos de tortura
L’informe Voces desde y contra los Centros de Internamiento de Extranjeros, editat el 2009 per Ferrocarril Clandestino, Médicos Mundo i SOS Racismo Madrid, explica que “testimoni rere testimoni, la denúncia de les condicions d’habitabilitat, que queden molt lluny dels mínims desitjables, es repeteix” i “també apareixen, reiteradament, denúncies de maltractaments verbals, físics i psicològics per part del personal policial”. Sobrepoblació a les cel·les, alimentació, vestit i atenció sanitària insuficients, falta d’equipaments i tot tipus d’abusos i coaccions per part dels agents són el pa de cada dia als CIE.

La Coordinadora per a la Prevenció i la Denúncia de la Tortura va fer públic, el mes de juny, el seu informe anual, que recull 251 casos documentats de tortura de la mà de funcionariat públic el 2010 a l’Estat espanyol. El CIE valencià de Zapadores és una de les institucions que hi apareix més vegades. A.B., de 55 anys i d’origen marroquí, va morir a la seva cel·la després que el personal mèdic del Centro de Salud de San Luís no li detectés cap anomalia. B.N., de nacionalitat algeriana, va ser colpejat en públic fins que va perdre el coneixement. El senegalès N.C. es va queixar de la mala higiene del centre i, tot seguit, diversos agents el van pegar i van obligar-lo a prendre una medicació desconeguda. A Madrid, el ciutadà colombià R.A. va haver de ser traslladat a l’hospital després de ser apallissat brutalment, mentre que, a Barcelona, trobem el suïcidi d’M.A., un noi de 22 anys que es trobava sancionat amb aïllament i no rebia tractament pels problemes de salut mental que patia. El 2009, el CIE de la Zona Franca ja es va cobrar la vida d’un altre jove, que oficialment “es va penjar amb una samarreta al sostre de la cel·la”. Per acció o per omissió, la policia espanyola és responsable de les morts, ja que es van produir sota la seva custòdia.

Persecució de les persones migrants
L’estada als CIE només és un esglaó d’un dispositiu que travessa la vida de les persones migrants. Les víctimes sovint són capturades en batudes policials massives, on la policia identifica la gent basant-se en criteris racistes. Cheik Dia, un madrileny d’origen senegalès, en fa una síntesi aproximada: “Si ets negre, et demanen la documentació”. Les caceres de migrants han rebut múltiples condemnes i fins i tot les Nacions Unides han demanat explicacions a l’Estat respecte a aquestes pràctiques discriminatòries. Després del seu pas pel CIE, les migrants acostumen a ser deportades amb avió, els anomenats vols de la vergonya. L’any 2006, Osamuyia Aikipitanhi, un home d’origen nigerià que era traslladat sota custòdia per la policia espanyola, va morir emmordassat i lligat de peus i mans.

El govern de Zapatero va impulsar una reforma de la llei d’estrangeria, el 2009, que imposa condicions encara més dures a les persones migrants. El període màxim de reclusió en un CIE es va allargar de 40 a 60 dies, a la vegada que es restringien el reagrupament familiar i el dret d’asil. Amb el nou executiu del PP, la situació podria empitjorar encara més, si recordem que, fa dos anys, el parlament espanyol va rebutjar la proposta popular d’un “contracte d’integració per immigrants” que, entre d’altres coses, volia allargar el termini màxim d’estada als CIE als 70 dies.