El veredicte de Janadesh: 350 quilòmetres de dignitat

El 2007, 25.000 persones van recórrer 350 km, de Gwalior a Delhi, en 30 dies. L’objectiu: arribar al Parlament i iniciar una vaga de fam per una redistribució de les terres. El film ‘Janadesh, people’s verdict’ recull imatges d’aquella protesta noviolenta. Ara, entrevistem els seus directors.

Janadesh, el veredicte del poble, és la història d’una lluita noviolenta protagonitzada per la població més desafavorida de l’Índia. El 2007 25.000 persones van recórrer 350 km, de Gwalior a Delhi, en 30 dies. L’objectiu: arribar al Parlament del país i iniciar una vaga de fam per reclamar un canvi en la distribució de les terres. L’Oriol Ampuero i l’Enric Álvarez van ser allà per viure-ho i explicar-ho, però la marxa s’explica per si sola, a través de les reflexions i les accions dels seus protagonistes. Ara sí, els dos directors conversen sobre aquesta experiència.

El 2 d’octubre passat, coincidint amb el naixement de Gandhi i el dia internacional de la No-violència, vau estrenar la pel·lícula. Quan i d’on va sorgir la idea de fer aquest film?

Janadeix és el nom de la campanya que va començar a preparar Ekta Parishad el 2004-2005 i va culminar el 2007 amb la marxa popular. Des de feia 3 anys estaven denunciant per l’Índia el problema que hi ha de terres, anunciant la marxa i cercant suport per tots els estats de l’Índia, i així van aconseguir finalment la participació de 25.000 persones.

Costa molt aconseguir que tanta gent camini, sense proporcionar-los menjar ni res; venien només amb la seva consciència i força de voluntat. Dones embarassades, nens, gent gran, persones que no tenien res; algunes, organitzades en moviments socials i d’altres, animades per la finalitat de la marxa.

Nosaltres vam entrar en contacte amb aquest moviment el 2005 i dos anys després ens vam plantar a l’Índia a viure i explicar aquesta història tan potent. No volíem fer un documental de denúncia, sinó una pel·lícula narrativa i no hem posat veu en off, per no adoctrinar; la història parla per ella mateixa.

Des del primer moment s’afirma que la pobresa és violència. I aquesta violència estructural és la que va motivar l’objectiu i l’organització de la marxa. Ekta Parishad és el moviment que hi ha darrere…

Sí, aquesta marxa neix del moviment Ekta Parishad, que organitza marxes contra la pobresa de l’Índia des del 1991, quan es va fundar, i són hereus del mètode gandhià com a forma de lluita noviolenta.

Què aconsegueixen caminant? A banda de protestar, passen per pobles on troben gent pobra sense terres amb el mateix problema, que no saben que tenen un problema, i aleshores en prenen consciència. Ekta Parishad va començar a organitzar marxes pels estats del centre-nord, que és on hi ha més problemes de terres, però ara ja s’està estenent per tot el país per fer créixer el moviment de base, ja que sense un moviment de base potent no hi ha manera de fer arribar aquesta protesta i fer moure les coses des de baix.

Però Ekta Parishad no és cap ONG, és una organització que aglutina altres organitzacions i tenen clar que la lluita l’han de fer ells i no han de dependre del suport internacional. No és un moviment gestat des de fora, sinó que neix de la pròpia gent implicada, necessitada i amb molta consciència. El que és més destacable és que s’organitzen des de la base i es fan responsables dels propis problemes, per reclamar als poders públics allò que és seu.

Quines són les causes de tanta pobresa a l’Índia?

Les causes es troben en els problemes històrics tradicionals de la propietat de la terra, de classes socials i de sistema de castes. També hi contribueix el sistema econòmic, que a l’Índia, està aguditzat per un Estat amb certes carències i amb una democràcia poc madura. La colonització que va patir l’Índia és una causa de pes en l’actual situació socioeconòmica del país, però no l’única. Quan l’Índia va aconseguir la independència de la metròpoli britànica, hi havia grans esperances de canvis socials i econòmics, però no va ser així.

Amb la liberalització de l’Índia el 1991 la situació s’agreuja amb la instal·lació de multinacionals que extreuen matèries primes com aigua, fusta, carbó, ferro o minerals, allà on precisament habita la població indígena més majoritària que viu d’aquests recursos. Moltes empreses índies ho estan fomentant i això topa amb el model de desenvolupament que es reivindica i el mitjà de vida de milers de persones.

A més, hi ha un tema cultural i religiós i de sistema social, que és molt rígid i que sotmet una part de la població - els adivasi (els indígenes) i els dàlits (els intocables) - a la resta de la societat.

Ekta Parishad lluita des de la mateixa religió perquè molts d’ells, hinduistes, musulmans, budistes o animistes, combatin aquesta visió de les jerarquies, ja que l’objectiu és solucionar el problema de la pobresa, amb tota la complexitat que comporta. Per ells, els beneficiaris principals són els pobres, que són uns 300 milions de persones, sense distinció de classe o casta; però sí que és veritat que tradicionalment els més desprotegits són els adivasi i els dàlits, i d’aquests, el 80% no tenen accés a la propietat.

També fan una forta crítica a les ONG que fan paternalisme, i com deia Rajagopal, és posar tiretes on fa més mal, però són tiretes que vénen d’occident i no beneficien ningú i retarden la solució dels problemes.

Aquesta idea enllaça amb la concepció de progrés de Gandhi, que plantejava que l’Índia hauria de ser una societat federada dels pobles que la formen, i que aquests pobles haurien de tendir a ser autosuficients i autogestionats.

Malgrat el sistema social tradicional, la població més afectada veu aquesta lluita com a una possibilitat de canvi, de transformació social de la seva realitat?

La societat índia està distribuïda en 5 castes diferents, cadascuna amb les seves subcastes i amb la seva funció a la vida. Qualsevol intent personal de canvi o superació topa amb aquest esquema social, integrat en tota la població, i per això aquestes divisions estan encara molt arrelades a l’Índia.

Però Ekta Parishad es planteja la lluita intercastista, i sobretot, acabar amb la intocabilitat, la casta més baixa. De fet, des de l’organització ja s’estan trencant aquestes divisions entre castes i es comencen a barrejar sectors més tradicionals, que no era gens habitual.

Ekta Parishad parteix de la filosofia de la no-violència de Gandhi com a mètode de lluita. De quina manera Rajagopal representa un nou líder neogandhià a l’Índia?

Gandhi és la font d’inspiració d’aquest moviment i ell deia que no tothom té poder polític, militar o econòmic, però tothom té força moral.

La marxa és un tipus de no-violència, de lluita arrelada a l’Índia. Amb força moral i principis bàsics de no-violència, la realitat és transformable. L’objectiu és crear consciència i convèncer l’oponent, perquè el problema està en les estructures, no en les persones.

Rajagopal entén la lluita noviolenta com a l’ideal, però el procés és llarg i cal dur l’ideal a la pràctica. Aquesta idea ens ha atret moltíssim i com deia ell, “speak it out and act it out”, és a dir, parla i fes-ho, porta a la pràctica allò que prediques, i que no t’ofusqui la idea.

Ell és el líder del moviment, amb tot el que pot comportar de negatiu el poder excessiu que se li pot arribar a atribuir a un líder; però Rajagopal és com un sant per a la gent i existeix un sentiment col·lectiu i una disciplina de grup molt arrelats. Ell no parla mai de la seva solidaritat ni importància com a líder, senzillament actua d’acord amb el que creu i aquesta exemplaritat és el que li dóna la confiança del grup.

*És exportable a Occident, aquest model de lluita noviolenta? *
Hi ha un abisme important entre l’Índia i el nostre país; sí que podem utilitzar mètodes noviolents per canviar moltes coses. Però tal com ho porta a la pràctica Janadesh, és poc importable si primer no canviem les estructures de base generals, tant de les esquerres com de les dretes, la manera d’entendre l’altre com a l’enemic, i el no ser conscients del dogmatisme que implica la nostra ideologia i el tractament que fem de la dissidència, dels qui no pensen com nosaltres. Aquí la política la fan gestors, més enllà de la coherència ideològica, i s’ha perdut la coherència personal, l’exemplaritat.

En paraules de Rajagopal, “hi ha molts tipus de no-violència: no tothom té poder polític, però sí que tothom té poder per fer alguna cosa”; per tant, tot és transformable i en aquest sentit sí que és traslladable a casa nostra.

I nosaltres podem treure moltes lliçons de Janadesh, com la de speak it out and act it out, parla i actua, no només en política, sinó també amb el que ens passa com a persones, i en relació amb la col·lectivitat.

La marxa arriba finalment a Delhi i es planta davant el Parlament; aconsegueixen parcialment el seu objectiu, i ara què?

L’arribada a Delhi va ser una victòria tangible: 75.000 parcel·les de terra per a la gent i l’aplicació de mesures legals. Però això no és la fi del problema.

Aquests resultats són només una part concreta. Després de la marxa van entrar en un cicle de reunions i comissions i corrien el risc d’enrampar-se en les teranyines de l’estructura, però encara segueixen negociant. Janadesh és important per la protesta popular i pels resultats concrets, però també per la conscienciació que aconsegueix, i ja treballen per fer visible la lluita en una propera marxa que estan organitzant pel 2012, amb el mateix recorregut. La lluita continua.

Janadesh és més que una marxa popular. Què ha suposat per a vosaltres aquesta experiència?

Sí, és una moguda molt potent i nosaltres teníem clar que no volíem anar-hi només a caminar, sinó que ho havíem d’explicar. No vam trobar finançament de cap mena, però hi vam anar igualment. El procés d’aquest documental ha estat una campanya no-violenta per nosaltres, pels problemes i obstacles que ens ha suposat.

La postproducció també ens va costar molt, però finalment vam aconseguir el recolzament de la Fundació Quepo, que va rebre suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament per a aquest projecte.

Aquest film ha estat també la nostra exploració sobre la no-violència, i a través de l’Índia parlem també de nosaltres, del que passa a casa nostra.

Ha estat una experiència amb un gran impacte emocional i personal en la nostra vida; sense amistat, amor i convenciment no ho haguéssim pogut tirar endavant. Un convenciment que ens va encomanar Janadesh.

Foto: Gravació del film “Janadesh: people’s verdict”.