El sistema d'estratificació mundial

Primer que tot és molt important assenyalar que no es pot responsabilitzar de tota la desigualtat del món al sistema mundial i a les corporacions multinacionals. La cultura, el clima i la falta de recursos, entre altres molts factors no directament relacionats amb l’estratificació mundial, poden ajudar a produir i mantenir la pobresa.

No obstant i en bona mesura, totes les regions del món estan cada cop més correlacionades dintre un sistema econòmic mundial. A més, degut als diferents interessos econòmics que existeixen en aquest sistema, i a les diferents quantitats de poder per garantir que es satisfacin aquests interessos, hi ha un sistema d’estratificació mundial que produeix desigualtats entre les nacions i desigualtat entre les classes dintre d’aquestes nacions. Les dades indiquen amb claredat que des de que la globalització s’ha accelerat en l‘últim segle, les desigualtats de la renta i la riquesa han augmentat de forma considerable (Banc Mundial, World Bank Development Report, 2000/2001, 2001:31)

És necessari reconèixer també que no hi ha solucions fàcils per al subdesenvolupament. Les nacions pobres s’enfronten a molts problemes que no es resoldrien eliminant simplement la dominació del centre. El desenvolupament ràpid d’alguns països asiàtics mostra, almenys, que el desenvolupament tardà de la perifèria no és impossible en aquesta fase del modern sistema mundial. No obstant això, el problema de la majoria de les nacions perifèriques que no estan a l’est i sud-est asiàtic és que solen estar mancats dels factors claus que han estat imprescindibles per al desenvolupament segons el nou model de desenvolupament econòmic asiàtic.

Durant els darrers anys s’han perfeccionat moltes i noves tècniques per a promoure un desenvolupament econòmic més sostenible i uniforme als països pobres, instruments que podem anomenar “eines tècniques” per al seu desenvolupament. Sempre hem reconegut que la “reforma agrària” és una clau per al desenvolupament econòmic sostenible i més uniforme. Els camperols que posseeixen la seva pròpia terra produeixen més, creen més treball i ingressos i contribueixen a fer sostenible el cicle de desenvolupament econòmic. Entre les tècniques més recents de les noves eines estan els “microcrèdits”. Organismes com el Banc Mundial estan observant de molt aprop el famós programa de “microcrèdits” del Grameen Bank de Bangladesh, que concedeix crèdits des de $100 als camperols pobres. Una petita bomba, per exemple, que costa només $50 pot millorar molt la vida d’una aldea sense mitjans de regadiu. Milers de camperols poden augmentar la seva renda i promoure un desenvolupament econòmic més uniforme i sostenible dintre un país. Dividir els diners d’un crèdit de gran quantitat entre milers d’aquests microcrèdits fomenta un desenvolupament més uniformement distribuït dintre les nacions pobres, a diferència dels antics programes que gastaven milions de dòlars en grans projectes, com embassaments, que tendien a proporcionar més beneficis econòmics a les corporacions multinacionals i als que ja eren rics als països en desenvolupament.

Altres polítiques específiques contemplen l’alleujament del deute, la reducció de les barreres comercials de les nacions més riques i la capacitació de les dones. Nombrosos estudis i informes del FIDA, del Banc Central i de les NNUU estan posant de relleu l’evidència de que la millora dels drets la dona redueix la pobresa i accelera el desenvolupament econòmic, ja que les dones amb més estudis contribueixen més en l’economia; les dones del camp distribueixen millor els pressupostos familiars i els recursos econòmics millor que els homes, i tendeixen més a retornar els microcrèdits.

Però, per molt satisfactoris que siguin aquests nous mètodes per al desenvolupament econòmic sostenible, queden encara dos grans problemes. Primer, l’elit dels països pobles no sol tenir la “voluntat” per a utilitzar aquests mètodes amb la finalitat de generar un desenvolupament més uniforme. S’estan fent riques gràcies a l’statu quo i preferixen tenir contentes a les corporacions i als actors multinacionals. Segon, si no es canvia l’estructura social, moltes d’aquestes tècniques orientades a proporcionar un desenvolupament sostenible no funcionaran.

Hem de ser conscients que si volem que els països en desenvolupament surtin de la pobresa en que es troben, hem de poder confiar més amb ells i sobretot amb les dones, ja que elles amb la seva gran capacitat d’organització i preocupació per la família poden arribar a contribuir d’una forma més positiva a generar beneficis entre els seus iguals i poder fer-los sortir de la pobresa en que es troben sumits.