El càntir de l'economia i la set

He fet lectura de diverses intervencions dels nostres polítics respecte a la pobresa: La que pateix el nostre país i la que pateixen molts d’altres. Genera molta confusió la quantitat d’idees oposades que són capaços de verbalitzar les persones amb un grau de distinció i un toc d’elegància davant d’un micròfon i centenars de persones.

Les dades alerten que 1 de cada 5 catalans ja són pobres. Els serveis socials fa temps que denuncien mancances per suportar l’augment de persones necessitades, amb la qual cosa ha canviat, o s’ha ampliat, el tipus de persona que sol·licita ajut: Ara ja són famílies amb nens. En el segon trimestre de 2011 s’han fet gairebé 4.000 desnonaments, és a dir que s’han augmentat un 40% respecte al mateix període del 2010. Suposo que aquests fets dibuixen un entorn empobrit que augmenta cada dia.

El primer pas per solucionar els problemes, en general, és reconèixer-los. El segon és trobar la causa per eradicar-los. Es fa complicat trobar els motius d’aquesta crisi i l’empobriment generalitzat. Buscar culpables es fa difícil ja que –possiblement– tots tinguem una part de culpa. Hem estat arrossegats pels anuncis enganyosos del cafè per a tothom i mengeu fins que el cor us digui prou! Però cap dels responsables d’aquest anunci advertia de com pot ser de perjudicial la indigestió o estirar més el braç que la màniga.

En els actes de la Taula del Tercer Sector per al Dia internacional de l’eradicació de la pobresa, el president de la Generalitat de Catalunya es pronunciava: “... la lluita contra la pobresa requereix més recursos i ara no els tenim…”. Està bé reconèixer les nostres limitacions per afrontar aquest gran caos, però no ens enganyem, aquestes limitacions s’han generat des del nostre Parlament amb les retallades a les polítiques socials. Aleshores, si per un costat hi ha una voluntat de lluitar contra la pobresa, però per l’altre es retallen els recursos per lluitar-hi… Falla alguna cosa: la coherència, en primer lloc. Tampoc entenc que la Taula del Tercer Sector doni el protagonisme d’aquest acte als polítics que motiven les retallades socials. Crec que utilitzem la mateixa coherència del qui trenca el càntir d’aigua fresca, tot i sabent que tard o d’hora passarà set.

“... No som un país pobre, ni un pobre país…”: Potser sí que som un país que ens podem permetre tenir representants pagats amb nòmines que doblen a la resta de presidents i ministres de l’estat, però jo afegiria que som un país que s’està empobrint. La qüestió és qui l’està empobrint i qui en treu benefici. Té raó l’honorable president: no som un país pobre. Tampoc ho són els països africans si comptem els seus recursos. Però en canvi, estan empobrits a causa de grans empreses europees i de nacionalitats enriquides que absorbeixen tots els seus recursos sense donar-los la possibilitat de tenir un nivell de vida més digne. És el que ens està passant també a nosaltres? És aquest sistema econòmic neoliberal tant ferotge que és capaç d’autodestruir-se per ser insostenible? Això només respon a la motivació de les persones que hi ha al darrere del timó amb capacitat d’aturar i corregir-ne el rumb o bé estavellar-nos a tots. Uns més d’hora, i els altres més tard.

M’ha sorprès l’agenda d’alguns actes culturals per al dia de l’eradicació a la pobresa. La classe política, amb els seus recursos per fomentar la sensibilitat, organitzen actes amb orfeons, tal com anuncia l’alcalde de Barcelona en el seu Twitter. No es pot criticar un acte cultural en aquest sentit, però el camí és lògic? Potser caldria fer un altre tipus de valoracions, com per exemple analitzar la gestió econòmica i social que s’ha fet fins ara i si s’han aconseguit els objectius en aquest entorn de crisi i indignació. Però no comprenc què volen potenciar els nostres polítics amb els actes lúdics. Quina és la intenció? Celebrar que som més pobres, que s’han retallat recursos…

No ho entenc! Intento veure-ho des del punt de vista d’una persona que ha estat desnonada i sense recursos: ¿Què pot pensar quan veu que el seu polític fomenta la sensibilització i fraseja en un núvol sobre la pobresa i la crisi quan ha estat ell qui l’ha potenciada, així com el desnonament, la indignació generalitzada, i la priorització al rescat dels bancs? Per exemple. Com jo deia: hem trencat el càntir en el pitjor moment del trajecte i tots patirem set. Uns més d’hora, i altres més tard.

Miquel Cañavate, coordinador d’activitats d’El Refugi, escola de natura i muntanya.