Dos anys sota terra: les vídues demanen justícia a Pasta de Conchos (Mèxic)

La matinada del 19 de febrer del 2006, un accident va provocar la mort de 65 treballadors de la mina de Pasta de Conchos, al nord de Mèxic. Fins ara, només dos cossos han estat rescatats, la resta, segueixen sepultats a l’interior dels túnels col·lapsats. Les vídues, altres familiars de les víctimes i els supervivents asseguren que l’empresa incomplia la llei en matèria de seguretat.

La mina es troba a l’estat de Cohauila, conegut com la ‘Regió Carbonífera’. La mineria és allà la principal activitat econòmica, però no sempre es compleixen les mesures de seguretat i els accidents proliferen: entre 1884 i 2007 va morir un miner cada tres dies a la zona.



Silvia Verónica Cruz (a la fotografia), de 37 anys, ha enviduat en dues ocasions a causa de dos accidents miners. El seu primer marit, Jesús Cortés, va morir fa 19 anys; el segon, Margarito Cruz Ríos, va morir a l’accident de Pasta de Conchos. En el seu dormitori té un petit altar dedicat a ells (en la imatge, contempla les fotografies dels seus marits. “Quan va venir el meu germà a dir-me que havia hagut un accident, no m’ho podia creure: una altra vegada el mateix.” Afegeix: “L’empresa pensava que ens retiraríem de la mina, però no. Volen tancar Pasta de Conchos, però no ho permetrem: mentre els nostres marits segueixin aquí, la mina segueix oberta.” Silvia ha muntat una papereria en el poble de Palaú, on viu, que obre pels matins: les tardes les passa a Pasta de Conchos, amb altres familiars.

Rebuig d’indemnitzacions i vigilància de la mina

Cada dia des que va ocórrer l’accident de Pasta de Conchos, familiars dels morts acudeixen a la mina, l’activitat de la qual està paralitzada des de l’accident. Les tasques de rescat es van interrompre a les poques hores del sinistre, quan es va perdre l’esperança de rescatar els accidentats amb vida. Però recentment, Industrial Minera Mèxic i General de Hulla ha ofert 5 milions de pesos per indemnitzar les víctimes. Molts dels afectats els rebutgen: “no vull res que vingui de l’empresa”, explica Elvira Martínez, vídua de Jorge Vladimir Muñoz Delgado. La seva vida va donar un gir radical no només per la pèrdua del seu marit, sinó també perquè des de l’accident s’ha lliurat en cos i ànima a batallar contra empreses i administracions. Segueix exigint una investigació profunda de les condicions que es va produir el sinistre.

Els familiars demanen que es reprenguin les tasques de rescat: asseguren que l’empresa es nega a fer-ho per ocultar el seu incompliment de les mesures de seguretat que imposa la llei. Els familiars, per la seva banda, han aconseguit el compromís d’experts a nivell internacional que no només suggereixen que el rescat és possible, sinó que es comprometrien a dirigir l’operació una vegada que la companyia i el Govern donessin el seu vistiplau. La fi de la contesa, amb tot, no sembla que hagi d’arribar aviat. De poc sembla haver funcionat fins ara les marxes fins a Mèxic D.F. o les acampades de protesta, com les quals actualment tenen lloc davant de les oficines de la companyia, a la capital del país, i a l’entrada de la mina.



Raúl (a la foto amb la seva dona), que va perdre el seu fill, rep una paga dels altres familiars per realitzar una vigilància permanent de l’accés als túnels de la mina. S’alternen perquè hi hagi algú constantment: en un quadern de bitàcola apunten tot el que entra i surt d’allí. “El cable que van treure els primers dies estava ple d’entroncaments”, sosté Raúl, “per aquí va poder saltar l’espurna que va provocar l’explosió. No es complien les mesures de seguretat, i això és responsabilitat de l’empresa”.

La reivindicació s’ha intensificat durant les últimes setmanes: recursos legals, peticions en el congrés mexicà, marxes a D.F. Desenes d’associacions –entre elles diverses espanyoles- han manifestat el seu suport als afectats, units pel crit: “A una veu, rescat ja!”.

Teresa estava estudiant dret quan l’accident. “Avui segueixo, però per lliure: sense el meu espòs al meu costat, no tinc diners per pagar el títol. Els meus estudis em serveixen per entendre el que em diuen, sense que ningú em pugui manipular”.

(*) Daniel Méndez és fotoperiodista. Les imatges del seu reportge es poden veure aquí.


Llegeix altres notícies publicades a CanalSolidari.org sobre Mèxic.

Canal Solidari-OneWorld 2008