Crisi, un final per escriure?

Les arrels profundes de la crisi s’han de buscar en la dinàmica del sistema capitalista, que condueix al domini del sector financer per sobre del productiu, i a un predomini de l’economia especulativa que acaba convertint la gran economia en una mena de casino universal: benefici fàcil, a curt termini i arriscat. Això fins que els guanys de l’activitat productiva deixen de ser suficients per a la insaciable voracitat dels agents que juguen en aquest casino: és la mort de la gallina dels ous d’or.

Què passa llavors? Es recorre a l’estalvi social en les seves diverses formes: privatització de les pensions, dels serveis públics, l’educació, la sanitat… i a intentar recuperar guanys en l’activitat productiva amb un augment de l’explotació i la precarietat laboral.

És important assenyalar, insisteix l’autor, que això no és conseqüència del comportament d’uns quants desaprensius, sinó que té un caràcter sistèmic.

Aquesta no és només una crisi financera, per molt que se’ns repeteixi, explica l’autor. Milions d’aturats a la Unió Europea –més de 4 milions d’aturats a Espanya des de 2008/9- demostren que els efectes de la crisi els pateix sobretot el sector productiu, és a dir, treballadors i treballadores. Encara que sembli obvi, sovint s’oblida fàcilment (i potser intencionadament, apunta Bastida) que no tothom pateix de la mateixa manera les conseqüències de la crisi. “Mentre uns seuen a taula, altres han de fregar els plats… o pagar els plats trencats”.

I és que s’ha traspassat a tota la societat el cost de la recuperació de la crisi que van provocar les institucions financeres. Si analitzem les reformes i retallades imposades pels governs, fins a finals de 2009 van consistir sobretot en el rescat de la entitats financeres amb fons de l’erari públic, mesures que han acabat generant dèficits superiors a l’establert i que ens han portat, ja al 2010, a les retallades de l’Estat del Benestar.

Com ha reaccionat la societat? Més enllà d’una sensació generalitzada de malestar i disgust, predomina la resignació i l’acceptació de la impossibilitat de canviar les coses.

D’acord amb el diagnòstic que presenta el quadern, la sortida a la crisi passa necessàriament per una transformació global del sistema. I aquí l’autor assenyala alguns criteris que haurien de guiar-la. Les propostes que es facin hauran de tenir un caràcter d’oposició al sistema i resistir-se a ser assimilades per ell. També han d’aportar elements de transformació i no ser només mesures pal·liatives i han de tenir una dimensió col·lectiva i participada. I encara més, han d’abordar aspectes socials, polítics i culturals: la solidaritat, la creativitat, la gratuïtat… són valors necessaris per al progrés d’estratègies transformadores.

Com a propostes concretes, l’autor cita, entre d’altres, la necessitat de sotmetre a crítica els missatges dels mitjans de difusió i propaganda, la defensa aferrissada dels drets conquerits i de l’Estat del Benestar, l’oposició a la privatització de serveis públics i als mecanismes d’evasió d’impostos o una reforma fiscal progressiva.