Copenhaguen: Calia un bon acord, no qualsevol acord

Després de més de dos anys de negociacions, amb el coneixement adquirit de quasi dues dècades d’estudis sobre el canvi climàtic, i enfront a una problemàtica ecològica i social reconeguda i cada vegada més accentuada, era imprescindible que de la Cimera de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic de Copenhaguen sortís un acord d’obligat compliment, que establís les bases d’un nou règim climàtic.

Malauradament, l’únic resultat de les discussions, que es van tancar després d’una marató negociadora non-stop per intentar salvar la cimera, és “l’Acord de Copenhaguen” que finalment no ha estat adoptat per la Convenció del Canvi Climàtic ni serà gestionat per aquesta, i del qual només en formaran part aquells països que així ho vulguin. L’Acord de Copenhaguen, que es va cuinar en el darrer moment per un grup reduït de països liderats per Estats Units i els països emergents, és molt insuficient, no respon a la urgència i la importància de la problemàtica tractada i agreuja les problemàtiques dels països empobrits. Es tracta d’una declaració política sense validesa legal vinculant, ni amb previsions perquè acabés sent-ho.

La problemàtica del canvi climàtic requereix una actuació urgent, decidida i vinculant, qualsevol endarreriment en la lluita contra el canvi climàtic no és una bona notícia. És, doncs, lamentable que els països presents a la reunió de Copenhaguen no hagin estat capaços d’arribar a un acord vinculant, suficient i just i per a tots els països, tal i com han venen reclamant centenars d’organitzacions i milions de ciutadans, juntament amb un bon grup de països empobrits.

És important destacar la posició dels països de l’ALBA (Veneçuela, Bolívia, Cuba, Equador, Hondures i Nicaragua entre d’altres), Tuvalu i Sudan, que s’han oposat fins al final a un acord insuficient que ha estat dissenyat en un procés poc transparent i democràtic. Ha estat una posició valenta, que ha portat a que no s’accepti l’Acord en el marc de la Convenció del Canvi Climàtic i, per tant, que sigui necessari reprendre un procés de negociació que ens ha de portar a assolir a curt termini un bon acord, vinculant, suficient i just.

Per què no és l’Acord de Copenhaguen un bon acord?

En primer lloc, els seus continguts no són prou ambiciosos en els aspectes més importants de la problemàtica ecològica. El nucli de qualsevol acord sobre canvi climàtic ha de ser la reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. L’acord proposat no assegura les reduccions necessàries que segons el Pannell Internacional de Canvi Climàtic es requereixen per assegurar l’objectiu proposat al text de no superar els 2oC d’increment de la temperatura atmosfèrica, respecte als nivells pre-industrials. Cal tenir en compte que, si tenim en compte les darreres recerques científiques, l’objectiu proposat al document de 2o C és totalment insuficient, i caldria no superar l’increment de 1,5o C per tal d’evitar el desplaçament de centenars de milers de persones, que esdevindrien refugiats climàtics, i el patiment dels més pobres del món. L’acord no incorpora cap compromís global per l’any 2020 i a les darreres versions del document tampoc per l’any 2050, data per la qual no s’estableix objectiu pels països desenvolupats. Tampoc estableix l’any que les emissions globals han de començar a reduir-se (“peaking year”). Finalment tampoc defineix un sistema de verificació dels nivells de reducció assolits suficient i fiable pels països en desenvolupament. Més enllà de la manca de compromisos a llarg termini, sense fites intermèdies ni sistemes adients d’avaluació l’acord es torna buit de contingut.

Si bé l’acord estableix importants fluxos financers dels països desenvolupats als països més pobres i especialment afectats pel canvi climàtic, tant a curt com a llarg termini, l’acord té importants mancances en aquest capítol. Pel que fa al finançament a llarg termini, si bé s’estableix la xifra de 100.000 milions anuals per l’any 2020, no s’estableix un compromís en ferm sinó només la voluntat d’aconseguir els recursos. Tampoc s’estableix quina part han de ser recursos públics, privats o “nous sistemes de finançament”. No s’explicita tampoc en quina modalitat seria aquest finançament: donacions, préstecs o mixt.

Un pas endarrere en la governança global.

La ronda final de les negociacions no ha estat a l’alçada dels estàndards mínims exigibles de transparència i democratització de les decisions que caracteritzaven els processos de les cimeres de canvi climàtic fins aquesta última setmana. La negociació de textos excloent determinats països del procés negociador, l’expulsió dels observadors i la proposta de signatura d’un acord que no és fruit directe del treball que s’ha anat realitzant durant els últims anys sota la Convenció fa que només es pugui considerar aquest procés com decebedor. En futures negociacions és imprescindible que es recuperi la transparència i democràcia que haurien de caracteritzar les tasques desenvolupades a l’Organització de Nacions Unides.

La negociació ha ignorat les demandes i propostes ciutadanes expressades a Copenhaguen. En paral·lel a la cimera oficial s’ha portat a terme una cimera (Klimaforum) on han participat centenars d’organitzacions. Partint de propostes molt diverses han estat capaces d’articular un text conjunt molt més ambiciós i transformador que el proposat a la cimera oficial. Aquest document ja ha estat signat per més de 400 organitzacions. Al Klimaforum propostes basades en l’equitat i la preparació d’una societat postpetrolera han arribat al nucli de la problemàtica socio-econòmica de la qual el canvi climàtic és només una conseqüència, proposant mesures concretes i objectius ambiciosos. Tot aquest potencial ha estat ignorat a les negociacions de la cimera oficial. Però el treball de la societat civil no ha estat en va. Cal continuar treballant per a que, a curt termini, s’assoleixi un veritable bon acord sobre el Clima, que sigui vinculant, suficient i just.

Per a més informació:
blogodg.wordpress.com
elclimanoestaenvenda.wordpress.com
www.odg.cat