Contaminació i explotació laboral al Sud: les espines de les roses de Sant Jordi

Has pensat mai on i com es produeixen els milions de roses que es venen per la Diada de Sant Jordi? Potser la rosa que regales amaga una història de contaminació, desigualtats i explotació a Colòmbia, Equador o Kenya. T’expliquem què passa i què pots fer-hi al respecte.

Potser no ho notes, però moltes de les roses que regalem per Sant Jordi fan olor a explotació laboral, sequera, intoxicació i desigualtats al Sud. Com a mínim, aquesta és la denúncia que arribada la Diada realitzen diverses ONG, que protesten pels efectes que té al Sud el cultiu de la majoria de roses que consumim per Sant Jordi.

Més de la meitat de les roses que es venen a Catalunya per la Diada de Sant Jordi són importades, majoritàriament de Colòmbia i Equador. Segons la base de dades de Comerç Exterior, a l’abril se n’arriben a importar fins a 132.300 quilos de roses. L’any 2006, la campanya No et mengis el Món assegurava que el 60% dels 5 milions i mig de roses venudes per la Diada de Sant Jordi venien de fora.

Cada vegada més organitzacions reivindiquen que les roses que es venen es produeixin d’una forma socialment justa i respectuosa amb el medi ambient. L’any passat, Minyons i Escoltes de Catalunya alertava de les agressions que el cultiu de flors podia provocar a Colòmbia i Equador en matèria laboral, social, mediambiental i sanitària:

>> El medi ambient en surt perjudicat, ja que les flors són cultivades en hivernacles, mètode que requereix molta aigua. A Colòmbia la floricultura consumeix tanta aigua com una ciutat de 600.000 habitants, esgotant els aqüífers naturals de la zona. A més, el model intensiu de floricultura per satisfer la nostra demanda de roses malmet la fertilitat de les terres, tractades amb productes agroquímics.

D’altra banda, és preocupant la desmesurada quantitat de plàstic usada en els hivernacles. Si es fés un cinta de 100 m. d’ample amb el plàstic de les 7.000 hectàrees d’hivernacles a Colòmbia, arribaria de Barcelona a Madrid. Tampoc hem d’oblidar l’enorme petjada ecològica que representa el transport d’aquests milers de quilos de roses.

> La situació laboral dels floricultors i les floricultores és altament precària. El 80% de les treballadores són dones, que sovint són acomiadades quan queden embarassades, amb una jornada laboral de 10 o 12 hores (a banda de les hores extres), amb contractes de durada molt curta, amb un sou que no arriba ni a la meitat de la cistella bàsica i sense possibilitat de sindicar-se. Les treballadores colombianes només reben un 2’5% del preu de la rosa que nosaltres paguem aquí. A Kènia, en la floricultura es paguen salaris inferiors a 1 dòlar per dia en jornades de 8 a 12 hores.

>> La salut de la població en general, a banda de la dels treballadors, es veu alterada a causa dels agroquímics, que arriben a les aigües i a les terres i alteren també els ecosistemes. Les flors són el cultiu més tractat amb agroquímics a Colòmbia. Després vénen les patates, que n’utilitzen 8 vegades menys. Els treballadors pateixen migranyes, gastritis, al·lèrgies… i cada dia es produeixen 5 intoxicacions de mitjana.

>> El cultiu de roses contribueix a l’expansió dels anomenats monocultius exportadors, que perpetuen l’estructura d’un centre mundial econòmic i una perifèria. Així, els països pobres es dediquen a atendre les demandes de consum dels països més desenvolupats, desatenent les necessitats bàsiques del propi país i allargant la seva falta de sobirania.

CanalSolidari.org, 2010. T’ha agradat la notícia? La vols reproduir al teu web o blog? Endavant! Però abans fes una ullada a les nostres condicions de còpia i distribució! Gràcies.