Beure de l'aixeta per no contaminar? Eeeeecs!

El Dia Sense Aigua Embotellada és una realitat a Canadà, Austràlia i Itàlia. El celebrarem mai a Catalunya? O el mal gust de l’aigua de l’aixeta a algunes ciutats ens impedirà lluitar contra l’impacte mediambiental que suposa el consum de botelles de plàstic?

Alguna vegada has demanat aigua a un bar i te l’han donat de l’aixeta? Potser l’has agafat amb desconfiança, pel mal record del gust que té la de casa teva. A Canadà, Austràlia i Itàlia ja se celebra el Dia sense Aigua Embotellada, una iniciativa que lluita l’impacte mediambiental que genera el consum de plàstic d’aigua envasada.

A Catalunya sembla que ens hagi de costar més celebrar aquest dia. Encara molta gent a les grans ciutats beu aigua embotellada, perquè la de l’aixeta té un gust dolent. Per què? No és de qualitat?

Espanya és el tercer país europeu que més aigua embotellada consumeix, amb 150 litres per persona a l’any, molt per davant de països com els Estats Units, segons dades de la Fundació de la Nova Cultura de l’Aigua.

Segons Rosa Solà, presidenta d’ Slow Food Barcelona, l’aigua de l’aixeta a la costa mediterrània és potable però resulta “imbevible” pel seu mal gust: “els catalans estem obligats a comprar aigua embotellada de consum popular ja que les autoritats no subministren aigua en condicions, i acabem paguent les dues”.

Són molts els factors que poden modificar el gust de l’aigua. Hi entra en joc, per exemple, la procedència. La de Barcelona està subministrada pels rius Ter i Llobregat, dos rius que són afectats per les fàbriques i pobles pels quals passen fins arribar a la ciutat, sobretot el Llobregat. Això afecta al gust, malgrat l’ús de plantes potabilitzadores. El gust depèn també dels nivells de sals i nutrients de cada aigua, dels processos pels quals passa per tal que sigui potable, com el de cloració, o de l’estat i el material de les canonades de la instal·lació.

Segons La Casa de l’Aigua, àrea de sensibilització i divulgació de la Fundació de la Nova Cultura de l’Aigua, “cal que diferenciem entre la qualitat i el gust de l’aigua, que de vegades pot no acompanyar a una aigua que té una qualitat sempre garantida”.

El plàstic i la petjada ecològica

Tant Slow Food com Greenpeace i Casa de l’Aigua asseguren que “el plàstic és totalment insostenible”. Segons diuen, només per fabricar l’ampolla de plàstic es necessita el doble de petroli que la capacitat de l’ampolla. A això cal afegir-hi la petjada ecològica que provoca el transport de les ampolles, així com el seus residus, ja que només se’n reciclen un 20%. “I el problema més gran són les empreses i el control i privatització de les fonts d’aigua. Ens convencen que aquesta aigua és més sana i pura, però el preu és inaudit, fins 2.000 vegades més que el cost de l’aigua de l’aixeta”, diu Solà.

Des de La Casa de l’Aigua també es fa una crida a l’Administració per tal que doni exemple: “a totes les xerrades, conferències o reunions sempre es veu sobre la taula una ampolla de 33 centilitres, arribada des de molt lluny i envasada en un recipient totalment insostenible”.

CanalSolidari.org, 2010. T’ha agradat la notícia? La vols reproduir al teu web o blog? Endavant! Però abans fes una ullada a les nostres condicions de còpia i distribució! Gràcies.