Álex Ayala: “La crònica és el gènere periodístic més polític i honest”

Buscant-se les garrofes a Bolívia des dels 22 anys, el periodista Álex Ayala (Vitòria, 1979) ha sabut obviar el discurs pessimista sobre la crisi del periodisme per fer camí amb històries humanes que aconsegueixen transcendir. A través la plataforma de micromecenatge Verkami, ha aconseguit finançar el seu proper llibre: ‘Los mercaderes del Ché y otras crónicas a ras del suelo’. L’entrevistem en un bar ‘cool’ de La Paz.

Què feies a Bolívia el 2001?
Vaig arribar-hi després de guanyar un concurs de periodisme d’investigació sobre l’Amèrica Llatina. El premi consistia a treballar sis mesos en un mitjà de comunicació local. Als 24 anys, vaig entrar a dirigir un suplement dominical. Després de treballar per un setmanari d’anàlisi política, em vaig llençar a crear una revista de periodisme narratiu on es donés cabuda a un altre tipus d’històries.

I això que el periodisme ha mort, diu alguna gent…
Em sembla una fal·làcia fruit d’una posició molt acomodada i a l’europea. Les meves peces, gairebé no les venc a Espanya perquè les condicions són molt dolentes, però m’he buscat la vida i on més publico és al Perú, Colòmbia i l’Argentina. Sempre hi ha maneres de buscar altres opcions; sovint caiem en l’univers de la queixa. Cal canviar el xip. Estem en un moment de transició, però no és l’únic que ha patit el món del periodisme.

Davant la crisi dels grans mitjans, potser hi ha el perill que les periodistes busquin solucions individuals en comptes de col·lectives…
La clau de l’èxit és que comencin a existir iniciatives més globals que aglutinin molta gent per fer un periodisme que pensi en les persones i no en els mateixos periodistes. Trobo a faltar aquest tipus d’iniciatives.

No les tenim, en part, per misèries personals?
Jo entenc que els periodistes vulguin potenciar la seva marca personal i digital, perquè òbviament han de menjar, però, sí, ens fa falta més consciència de gremi i que es comencin a fer coses conjuntes. Però jo sóc optimista.

Quin paper pot tenir la crònica en aquest moment del periodisme?
L’avantatge de la crònica respecte a la notícia és que té la capacitat de sorprendre i enganxar el lector amb personatges més mundans, històries locals amb les quals la gent es pot identificar. I, a més, tens la possibilitat d’interpretar les coses. Quan es parla del periodisme narratiu, de Nou Periodisme (que ja és vell), normalment, es diu que es va canviar la forma d’explicar perquè es van començar a utilitzar eines de la literatura com el diàleg, el flashback, la caracterització de personatges… Per a mi, la innovació més gran va ser el canvi en la forma d’investigar les històries: els periodistes van començar a poder dedicar mesos a un únic tema, a convertir-se en l’ombra dels protagonistes, a no basar les històries en entrevistes sinó en l’observació.

I quin plus aporta aquesta manera de fer en el periodisme social transformador?
Em sembla un error pensar en la crònica com quelcom únicament social o polític. M’agrada pensar en les històries com una eina perquè la gent pensi en coses que ni tan sols li havien passat pel cap, que els remogui el terra. Pot ser útil parlar dels carregadors pakistanesos que acompanyen els excursionistes en les seves gestes, però també pot servir parlar del sastre d’Evo Morales: aparentment, és un personatge banal, però, a través d’ell, es parla del poder i de la política des d’altres punts de vista.

Més, més…
La crònica és el gènere més polític i honest que hi ha. Honest perquè deixes clar que es tracta de la visió i la interpretació de l’autor. Polític perquè sempre hi ha la intenció de remoure el terra en algun sentit o de transformar la dada en coneixement. A vegades, però, caiem en coses molt perilloses. El xilè Juan Pablo Meneses parla de la “pornomisèria, del perill de quedar-se en l’impacte que causen temes com la pobresa i no anar més enllà. De vegades, fer cròniques de personatges rics com Carlos Slim també ens permet fer veure les misèries humanes i entendre moltes coses.

Parla’m del teu proper llibre ‘Los mercaderes del Ché y otras crónicas a ras de suelo’.
He intentat que cada crònica parli de quelcom específic i, al mateix temps, mostri realitats que, a simple vista, són invisibles. El periodista Julio Villanueva Chang diu que el contista és aquell que t’explica una història i després apaga el llum perquè dormis; el cronista és aquell que t’encén el llum perquè vegis coses que romanien ocultes a simple vista. És el que pretenia.

Un exemple?
“El secuestro más extraño del fútbol” explica la història dels afeccionats de l’únic equip de primera divisió de la ciutat d’El Alto, a Bolívia. Els van tancar l’estadi perquè no complia les condicions. Un dia abans del partit, els veïns van segrestar el seu propi equip a l’estadi per pressionar els directius de la federació de futbol boliviana perquè els deixessin jugar. Això que sembla anecdòtic és el que enganxa i crida l’atenció, però, a més, és una excusa per parlar de tot el que mou el futbol, la vida econòmica d’un barri, la manca d’ofertes d’oci…

Et sents protagonista d’un boom de la crònica?
Em sembla que això de boom és una etiqueta dels mateixos mitjans que volen omplir titulars. Jo fa anys que llegeixo bons autors d’aquí i d’allà, es fa bona crònica des de fa 40 anys. Als autors amb més recorregut com Jon Lee Anderson, Alma Guillermoprieto, Martín Caparrós, Leila Guerreiro o Alberto Salcedo, se’ls n’han anat afegint de nous. Però tant com parlar d’una cosa que està explotant…

Va, per acabar, recomana un d’aquests autors que encara perduren ara.
El meu de capçalera és el nord-americà Gay Talese, un dels pioners del periodisme narratiu.