Albert Vilalta i Roque Pascual, lliures: preguntes i reflexions després del segrest

“Albert Vilalta i Roque Pascual són lliures”. Ho anunciava en franja d’informatius migdia José Luis Rodríguez Zapatero. Punt final a 268 dies de captiveri… i punt de partida a moltes qüestions. Dilluns, però, va tornar a triomfar la moda de la roda de premsa sense preguntes.

Pagar un suposat rescat ha portat tres cooperants a casa però, el pagament posa en una situació de més perill altres cooperants? Té sentit invertir esforços en fer arribar material a traves de caravanes humanitàries? Cal regular la tasca de les organitzacions humanitàries i exigir que es desenvolupi en unes mínimes condicions? Pérez Reverte ens aporta el seu punt de vista crític en aquest article. Qui ha d’endegar aquest procés? Cal prioritzar altres formes de fer cooperació? Un debat obert dins les ONG que recullen mitjans generalistes com el Periódico.

S’han de pagar rescats als segrestadors?

La pregunta genera tot el ventall de respostes possibles. A 3cat24.cat, en una enquesta encara oberta, gairebé dos terços dels enquestats (61%) respon que “segons els casos”, mentre que prop d’un 30% s’hi nega, per evitar enfortir als terroristes. Tan sols un 8 per cent es mostra obertament a favor de cedir a les pretensions econòmiques dels segrestadors.

Diverses fonts apunten que no estem davant d’un rescat exclusivament econòmic, sinó que s’ha inclòs l’alliberament d’un dels cervells de l’operació. Segons explica El Mundo “Omar Saharaui, condemnat a 12 anys de presó ferma per la seua participació en el segrest de tres cooperants espanyols a Mauritània (...) va ser posat en llibertat abans del rescat…”.

La cadena Al Arabiya xifra el suposat pagament entre 5 i 10 milions d’Euros. Una situació que no ha provocat terrabastall entre els partits. L’oposició, per ara, ha evitat polemitzar, com explica el Periódico.

Atenent al comunicat d‘àudio enviat a El País pel portaveu d’al-Qaida al Magreb islàmic, es pot interpretar que l’alliberament d’Omar Saharaui i el cobrament del rescat serien les peticions ‘concedides’, tot i que del comunicat se’n desprèn que hi havien altres reclamacions. El comunicat diu que “És una lliçó dirigida als serveis secrets francesos, que van tenir la possibilitat d’haver evitat la bogeria i l’empipament que van dur a la mort dels seus propis ciutadans”. Ben diferent es veu el suposat pagament des del govern d’Argèlia, que considera, segons ABC, que seran diners per costejar més terrorisme.

Millores en la negociació i hermetisme absolut

L’analista del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya Guifré Montoto, constata, en una entrevista a La Vanguardia, un canvi d’estratègia del govern en aquest alliberament , en comparació amb el segrest de l’Alakrana. El principal rau en què els negociadors han estat del Ministeri d’exteriors i no pas de defensa.

Pel que fa al pagament del rescat, segons El País el mediador Mustafá Chafi l’han escollit els mateixos terroristes. Segons aquest diari, la tria respon al bon resultat que va donar Chafi en el rescat de dos diplomàtics canadencs al 2009, pel qual, segons premsa del Canadà, es van pagar 3,7 milions d’euros i la llibertat de quatre islamistes. Aquest diari defensa en el seu editorial l’hermetisme a l’hora de parlar de les concessions per alliberar els tres segrestats. Diu que, entre altres actors, han intervingut en l’alliberament diversos governs, que podrien quedar en situació de perill si s’esbomba tot el procés.

Moltes preguntes i nombroses reflexions pendents. Ens fas arribar el teu punt de vista?

Post publicat originalment a la web de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida